Esteve Riambau, una vida entorn del cinema

El número d'estiu de Serra d'Or recollia aquest reportatge de Nina Valls, que ha conversat amb Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya. Riambau de les seves fílies i del repte de dirigir una institució que en els darrers temps ha viscut un revulsiu amb el seu canvi d'ubicació.

El número d’estiu de Serra d’Or recollia aquest reportatge de Nina Valls, que ha conversat amb Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya. Riambau de les seves fílies i del repte de dirigir una institució que en els darrers temps ha viscut un revulsiu amb el seu canvi d’ubicació.

Tot i haver estudiat Medicina i haver exercit aquesta professió durant deu anys, Esteve Riambau va decidir canviar d’ocupació per dedicar-se plenament al cinema en fa prop de vint-i-cinc. S’hi ha acostat des de múltiples vessants, com a crític cinematogràfic, com a professor universitari i historiador, com a guionista i realitzador. Des dels anys setanta, Riambau ha escrit en diversos mitjans nacionals i internacionals, és professor titular de la Universitat Autònoma de Barcelona i autor de més d’una trentena de llibres sobre història del cinema.

Sintetitzant molt la seva obra, podem dir que ha publicat monogràfics sobre Resnais, Kubrick, Ford Coppola, Chaplin, Camino, i també una panoràmica del cinema francès des de la Nouvelle Vague fins al tombant de segle, una aproximació a l’Escola de Barcelona i una biografia de Ricardo Muñoz Suay. Al mateix temps, s’ha dedicat en profunditat a la figura d’Orson Welles en diversos llibres, guions de televisió, i com a director escènic i adaptador de Su seguro servidor, Orson Welles (2008), obra teatral que, a més, va servir d’excusa per fer el documental Màscares (2008), codirigit amb Elisabet Cabeza amb qui ja havia fet anteriorment La doble vida del faquir (2005). Entre les seves últimes publicacions hi ha El poder de les formes. Francesc Galmés i l’art del protocol (2011) –que s’allunya de la temàtica estrictament cinematogràfica- i Hollywood en l’era digital. De Jurassic Park a Avatar (2011).

Des de 2010 Esteve Riambau és el director de la Filmoteca de Catalunya i, des d’un vessant més institucional, afronta la missió de repensar aquest organisme i adaptar-lo a les necessitats del s. XXI. Ens trobem al seu despatx, a la seu de Barcelona, per parlar d’aquests quatre anys al capdavant d’aquesta emblemàtica institució: del projecte que està impulsant, dels reptes de les filmoteques, de les transformacions del cinema, etc., i fem també repàs a la seva trajectòria.

Dirigir la nova Filmoteca de Catalunya

Esteve Riambau es va incorporar com a director de la Filmoteca de Catalunya fa quatre anys, després de guanyar un concurs internacional, amb l’ambiciós desafiament d’equipar aquest ens amb dues noves seus. D’una banda, la de Barcelona, situada al barri del Raval, inaugurada el 2012 com a centre cultural obert al públic i que ofereix un ampli ventall d’activitats, més enllà de les projeccions de films, com ara exposicions, activitats educatives, servei de biblioteca, fons documental, repositori digital, i també cafeteria i llibreria. De l’altra, el Centre de Restauració i Conservació, a Terrassa, que acull tot el patrimoni fílmic català i que té com a missió recuperar, preservar, catalogar les pel·lícules que constitueixen el seu fons.

El context econòmic ha fet encara més complex l’agosarat repte que va engrescar Riambau. Però, malgrat les dificultats que hi ha hagut, principalment d’ordre econòmic, el projecte s’ha pogut dur a terme de la manera que era previst i actualment les dues seus funcionen al cent per cent. El director de la Filmoteca, que seguirà quatre anys més en el càrrec, remarca que ha tingut “tot el suport polític i institucional per portar-lo a terme”, a pesar que, des que ell ocupa aquest càrrec, hi ha hagut tres governs diferents a Catalunya. “En tot moment he sentit que hi havia una consciència absoluta que la Filmoteca de Catalunya era una estructura d’Estat que necessitava dels mitjans per a una remodelació i unes perspectives de futur”, assegura Riambau. Tot i això, com totes les institucions culturals del país, aquesta també ha sofert un ajust del pressupost, del vint per cent, “Però això no ha impedit que estiguem programant un quaranta per cent més de sessions.” Des que aquest nou equipament cultural està en funcionament un dels esdeveniments més importants ha estat la celebració el 2013 del 69è Congrés Mundial de Filmoteques que organitza anualment la Federació Internacional d’Arxiuse del Film (FIAF), que va servir per donar-lo a conèixer a nivell internacional.

Reptes de les filmoteques al segle XXI

Un dels grans debats que hi ha actualment entre les filmoteques és en relació amb el trànsit de l’analògic al digital, que afecta d’una manera especial la restauració i la conservació tant del cel·luloide com dels nous formats digitals. D’una banda, “som davant la paradoxa que el digital és una eina extraordinària de conservació i restauració però ningú en garanteix la permanència”, explica el director de la Filmoteca, i també vice-secretari general, dintre del comitè executiu de la FIAF. D’altra banda, “el 2015 està previst que el cel·luloide es deixi de fabricar”, encara que afortunadament han obtingut un compromís de KODAK de continuar fabricant-ne un estoc limitat perquè les filmoteques puguin continuar utilitzant-lo.

Riambau posa l’exemple que “en aquests moments, les multinacionals de Hollywood, que tenen molts diners, produeixen les pel·lícules en format digital, però després en treuen un negatiu amb cel·luloide.” Aquest és un procés molt car però “qui produeix només en digital i no ho fa en cel·luloide, té un gran interrogant al darrere.” Per tant, la consigna de les filmoteques és clara: “No llencem ni un sol metre de cel·luloide. És la informació mare per qualsevol tipus de restauració i tenim la garantia que una pel·lícula de cel·luloide, sigui en negatiu o en una còpia, té una vida d’entre cent i tres-cents anys.” Pel que fa al digital nadiu –és a dir, les pel·lícules que només s’han fet en digital- “desem-ho en un sistema que ens asseguri que aquesta informació es conserva”. És el que fan en el nou centre de Terrassa, reproduir-ho en un servidor del Departament de Cultura, que automàticament genera còpies i “transfers” del format. Però sense massa garanties, no sols perquè ningú pot garantir la permanència dels formats més enllà de deu o quinze anys, sinó perquè també els propis sistemes reproductors van canviant. “No és que no es conservi la informació que hi ha allà dintre, és que ja no trobes ordinadors amb un lector d’aquest suport”. “Com molt bé diu la Mariona Bruzzo, la cap de l’àrea del Centre de Conservació i Restauració –continua— fins ara conservar volia dir que conservar objectes, una llauna en un prestatge o a la nevera. En aquests moments conservar el digital vol dir conservar sistemes. Ja no hi ha l’objecte tangible al darrere. El que hi ha és una quantitat d’informació que ve a través d’uns determinats suports que són altament làbils i altament modificables.”

Preservació de l’espectacle cinematogràfic del s. XX

Pel que fa a la programació, la Filmoteca segueix tres grans eixos. En primer lloc, la revisió dels clàssics de la història del cinema; en segon lloc, l’exploració de noves tendències cinematogràfiques, bàsicament films que no arriben pels circuits comercials. Finalment, hi ha una tercera línia que vol donar suport a una concepció transversal del cinema, amb una programació en col·laboració amb altres institucions. “El cinema no es pot quedar tancat a parlar només de cinema”, considera Riambau, per qui l’endogàmia que hi ha hagut a vegades en aquest àmbit ha estat molt nociva. “Per tant s’ha d’obrir a la societat, al món, a les altres disciplines artístiques, a la història, etc.”

El públic sembla que respon a les propostes que van fent. Riambau està força satisfet amb les dades d’audiència. “És difícil de calcular perquè les temporades han sigut irregulars”, addueix. “Però grosso modo a l’Aquitània (l’antiga seu de la Filmoteca) estàvem a prop dels cent mil espectadors anuals. I aquí al Raval, l’any passat vam arribar als cent quaranta-cinc mil. És a dir, hem augmentat un quaranta per cent l’oferta i incrementat entre un quaranta-cinc i un cinquanta per centel públic”. Riambau celebra aquests resultats, sobretot en un context en què les sales de cinema pateixen una davallada del divuit per cent d’espectadors. A més, “subjectivament, perquè no tenim cap estudi de públic fet a fons, diria que el públic que hem guanyat és un públic jove”. I rebaixar la mitjana d’edat del públic de la Filmoteca els interessava molt.

Com a docent, Riambau ha pogut observar com van canviant molt ràpidament els hàbits de consum de cinema dels estudiants. Un dels interrogants que planen sobre les noves generacions és si seran capaces d’aguantar assegudes a la butaca durant noranta minuts seguits de pel·lícula. En relació amb això, Riambau relata una anècdota: “Deu fer sis o set anys un alumne, que era brillant, estava fent un treball sobre Soñadores de Bernardo Bertolucci i em va venir a veure. Quan li vaig demanar si havia vist la pel·lícula, em va respondre: “N’he vist tres capítols”. Volia dir que havia tres capítols del DVD i que la resta l’havia deixat per més endavant. Com si fos un llibre”. Ara som en una fase encara pitjor, afegeix, en què els alumnes s’acontenten de veure el tràiler del film al Youtube.

El diagnòstic de Riambau és que detecta en les noves generacions una manca de curiositat i de ganes de descobrir coses noves, en un moment en què tot és molt més a l’abast. Per tant, la seva proposta és convertir la Filmoteca en una font insaciable de curiositat. “A més, en aquest trànsit cap al digital, les filmoteques ens convertirem no només en preservadors de les pel·lícules sinó també de la forma de l’espectacle cinematogràfic del segle XX. És a dir, a la Filmoteca s’hi podrà venir a veure una pel·lícula tal com s’exhibia en el segle XX, que vol dir: en una sala amb unes butaques, els llums apagats, una hora i mitja, una pel·lícula en cel·luloide, etc. La gent quan ve, normalment, surt molt satisfeta. També els joves. Veure un film de Murnau o de Fritz Lang amb acompanyament musical –que és com passem les pel·lícules mudes, amb en Joan Pineda al piano, és una experiència molt radical, un espectacle per se, diferent de qualsevol altra cosa.”

Tot i això, el director de la Filmoteca no és partidari de discursos catastrofistes ni nostàlgics. Pensa que en el cinema actual es fan coses interessants i que “tampoc no cal sacralitzar el passat”. Sobretot, quan parlem d’un art com el cinema. “Per això és l’art del segle XX: perquè està sotmès a tot el progrés tecnològic. Cada canvi tecnològic no significa un cataclisme sinó que forma part de la seva dinàmica. El cinema cada vint anys ha anat canviant. Primer eren curtmetratges, després van ser llargmetratges; primer era mut, després va ser sonor; primer era en blanc i negre, després va ser en color; primer era en cel·luloide després ha passat al format digital; primer va ser en dues dimensions, després ha estat en 3D. És a dir, que les normes de joc van canviant contínuament i no per això el cinema, com a tal, hauria d’estar en crisi. Griffith, Eisenstein, Godard van estar molt bé. Però ara també hi ha grans cineastes, noves tendències, nous llenguatges.”

La curiositat com a motor

Durant aquests quatre anys, Riambau ha dedicat moltes hores a la gestió econòmica, a l’arquitectura i a qüestions fora del que és pròpiament el cinema i la investigació. Tot i això, “m’he entretingut i m’ho he passat molt bé comissariant tres exposicions, la de la guerra civil, la de lesmultiversions i la del Jacinto Esteva”. De les dues primeres en va coordinar també els catàlegs, Imatges confrontades. La guerra civil i el cinema (2012) i Multiversions (2013). “Això m’ha mantingut lligat a l’escriptura. Publico algun article o algun capítol de llibre molt esporàdicament, però no tinc temps de concentrar-me en un projecte de gran envergadura. En aquests moments, el meu projecte és aquest.”

Riambau se sent afortunat de viure aquesta etapa al capdavant de la Filmoteca i també de tot el que ha pogut fer professionalment amb anterioritat. La curiositat, el neguit, l’han portat a explorar nous terrenys. En alguns moments, ha hagut de prendre decisions difícils, com deixar la medicina. A vegades, ha estat l’atzar que l’ha portat a indrets que no hauria sospitat, com a la realització: la proposta d’Elisabet Cabeza de fer La doble vida del faquir, primer, el va dur, més tard, a adaptar i dirigir una obra de teatre i a fer un altre documental amb Cabeza, Màscares, que descriu com Josep Maria Pou, el protagonista, es va ficant  a la pell d’un nou personatge, Orson Welles.

D’aquest cineasta, precisament, acabem parlant al final de l’entrevista. De cara a l’any vinent, ens comenta que “hi ha un cicle que em fa molta il·lusió: la celebració del centenari del naixement de Welles. Si es compleixen les expectatives, penso que pot arribar a ser una activitat realment vistosa i potent. I, alhora, molt transversal, ja que el mateix personatge ho propicia”. La transversalitat és, a més, un dels eixos que defensa Riambau a la Filmoteca. Per tant, sembla que tot conflueix.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació