Em tremola l’ull

Sempre havia pensat que l'angoixa era cosa de l'adolescència, com els grans, però resulta que no.

Em tremola l’ull. Bé, no és ben bé l’ull sinó algun punt de la parpella. Va i torna, no acaba de marxar, com les ganes de sopar chocapics o el feixisme a Espanya. Molesta però de moment és de les poques certeses que hi ha en la meva vida: l’ull tremolarà.

A prou distància, sembla que vagi picant l’ullet indiscriminadament, com un Tinder manual. O un senyor amb la crisi de la mitjana edat. I sense gaire èxit, cal dir. Com qualsevol persona adulta i responsable, el primer que he fet és buscar a internet alguna pista orientativa. A part de càncer, mort i destrucció, Google diu que segurament sigui falta d’hores de son, clar, com si en ple tràfic de dades sobre la meva vida Zuckerberg s’hagués deixat d’incloure que dormo com un coala. No jutgeu, és un morir gratis; s’ha d’aprofitar que aviat se n’apropiarà l’ABC per criticar-nos: Death-Trying, nuevo fenómeno millennial.

Tornant a l’ull, el metge diu que pot ser estrès, com les llagues, el mal de panxa ocasional i bàsicament tot el que li dic que tinc. És possible que sigui la versió gentrificada del “hi ha una passa”? L’Starbucks dels mals. De fet, es va arribar a saber mai de què era, “La Passa”? I si també era estrès? En fi, no veig com m’hauria d’afectar a un nivell tan físic, la mica de nervis que pugui tenir. No sóc agent doble de la resistència francesa ni he viscut cap Vietnam. De fet, vinc de la mateixa vida regalada que molts de la generació Doraemon, o com jo ens diria, Els Nens de la Terra (voteu-me, #PrimàriesOfèlia): delegada de la classe, guanyadora d’un parell de jocs florals a la concertada, jove promesa, nena prodigi, Wunderkind, el que vulguis. Que tot això només m’ha portat a anar a dormir preguntant-me a quanta gent hauré decebut i si arribaré a fer mai res que valgui la pena? Pot ser. Que tingui alguna cosa a veure amb això de l’ull? Mueh.

Ara, tampoc em falten motius per estar angoixada a un nivell menys egocèntric: el planeta es mor, els nazis tornen i cada tres setmanes hem d’explicar a una part de la població que, si relaciones la necessitat de desig de la teva parella sexual amb un tràmit burocràtic sota risc de denúncia, potser no hauries d’estar follant amb ningú. M’estressa no trobar alguna part de la meva persona a capitalitzar abans no em passi el Tren de Fer Coses. I viure’n. M’estressa que em caiguin els cabells per estrès. A vegades penso que arribarà un moment en què obri tele, ràdio, llibre o internet i m’hi trobaré en Basté. Tinc por. I crec que no estic sola.

Sembla que l’angoixa s’ha convertit en l’únic american dream possible per nosaltres, universal i assequible si t’hi poses encara que sigui una miqueta. No sabem si ens podrem jubilar o si potser encara no haurem deixat de ser becaris quan arribem a l’edat per retirar-nos. I podríem seguir dies i dies així, queixant-nos. A vegades penso com deu ser viure amb la certesa que és la resta del món s’equivoca. Que són els altres, que no saben viure. T’imagines saber Del Cert que tot això del canvi climàtic només és un invent per molestar-te a tu i als teus negocis contaminants? Saber que tu saps que no se’n va el món a la merda? Tant de bo la seguretat es pogués comprar, en això i en tantes altres coses. Però no crec que es puguin comprar els diners amb diners. Que ja sé que no és la base però arreglaria força coses, una drecera cap al big dick energy, que en dèiem fa uns mesos.

Sí, segurament són nervis, i em queixo molt però també he provat unes quantes coses per combatre’ls: justament vaig anar a la meva primera classe de ioga ara fa un parell de setmanes. No sé si repetiria però, si no comptes les puntades de peu al noi del darrere i que aquella mateixa nit vaig tenir un atac d’ansietat, va anar prou bé. Tot i que la part de fer sorolls em va espantar una mica. Però bé, encara vaig saber doblegar-me prou! Tants anys plegant-me com una bola sota la dutxa sembla que han pagat la pena. A vegades també faig les rutines de la Patry Jordán al YouTube, amb una disciplina estrictament basada en sentir-me culpable i/o lletja. I si m’hi sento prou regularment, puc notar l’efecte de les endorfines i el que seria una discreet but satisfactory dick energy.

Sempre havia pensat que l’angoixa era cosa de l’adolescència, com els grans, però resulta que no, que ser adult deu ser dissimular-ho millor, amb ioga, corrector i polvos translúcids (serà possible que no tinguem paraula en català pel setting powder de tota la vida), i amb hores de son. Death-trying, el nou “a veure si pereixo”, amics.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació