El meu Greenaway

De tota la conversa, les dues úniques paraules que vaig entendre van ser Peter Greenaway. En vaig tenir prou per superar la meva timidesa i demanar-li a la noia que les havia pronunciat si em podia traduir la resta a l’anglès. Cap problema: que Peter Greenaway està fent un càsting per al seu proper film i busca extres. Era l’any 1990 i el somni d’un estudiant Erasmus a Amsterdam a punt de fer-se realitat. I sí, es va fer realitat: em van agafar, i sí, em vaig despullar i em van pintar el cos i em vaig posar una faixa i botes altes i un antifaç, i sí, va ser un plaer immens veure com treballava Peter Greenaway durant un llarg dia d’assajos i repeticions. D’allà en va sortir “Prospero’s Books”, una peculiar i onírica adaptació de la Tempesta de Shakespeare.

La meva admiració pel director britànic venia de lluny, de “The Draughtsman’s Contract” i “A Zed & Two Noughts” i sobretot “The Belly of an Architect”, amb una banda sonora que em va atrapar durant molts anys. Érem joves aleshores, més joves vull dir, i amb el meu amic arquitecte descobríem la vida i els plaers de l’art i volíem ser més moderns que ningú, com tothom. Només així es podien aguantar els 185 minuts de “The Falls”, que el malaguanyat Festival de Cinema de Barcelona va projectar al Principal del capdavall de la Rambla. Manuel Huerga ens mostrava que una altra televisió era possible els dilluns a la mitjanit a TV3 amb el mític “Arsenal”, La Fura dels Baus trencava esquemes teatrals a cop de budell, Greenaway feia un cinema que jo mai no havia vist abans i pel mateix preu ens introduïa a Michael Nyman i Wim Mertens. Anys feliços, aquells.

Tot això pensava l’altre dia mentre escoltava Greenaway al CaixaFòrum de Barcelona. En teoria havia de parlar de la relació entre cinema i literatura, a la pràctica va parlar del cinema i de l’art i de la vida, com no podia ser d’altra manera tractant-se d’algú que en el fons mai ha deixat de ser pintor i que és impossible d’encasellar. En un anglès deliciós, amb un sentit de l’humor 100% britànic, Greenaway va tornar a sentenciar que el cinema és mort perquè és incapaç d’evolucionar, perquè es limita a il·lustrar llibres i guions i explicar contes d’anar a dormir per a adults. Diu que el cinema és esclau de quatre tiranies: el text, el marc de la pantalla, els actors i la càmara. Quasi res! Profeta o provocador?

Ja fa anys que Greenaway, com tots els genis, fa la revolució pel seu compte. “The Tulse Luper Suitcases” o “The Pillow Book” no són aptes per al gran públic, han perdut la narrativa clàssica que ell mateix havia usat en els inicis, però certament serveixen per obrir la ment i per ampliar els horitzons d’un art massa monopolitzat per Hollywood i sovint idiotitzant. Cal alliberar-se. Ell mateix cita Van Gogh, ignorat mentre vivia, que ara és objecte de devoció multitudinària i diària al museu que hi ha a Amsterdam, just davant la casa de Greenaway. Amsterdam: la ciutat del rodatge de “Prospero’s Books”, la ciutat on després de molt buscar-lo vaig trobar el DVD de “The Belly of an Architect”, a una fantàstica botiga de la Haarlemmerstraat, la ciutat on vas a un concert de Leonard Cohen i a la sortida et trobes amb Greenaway i penses que gent com ell i Cohen i Huerga i La Fura i Nyman i Mertens i Van Gogh fan que aquest món sigui un lloc més bonic de viure-hi i la nostra vida més agradable de ser viscuda.