Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

El futur del Tsunami

De la política del win-win a l'ètica del llarg termini

Es poden filmar contenidors en flames per evocar el caos i la destrucció però cal un esforç conceptual massa gran per convertir el compte d’un empresari deixant de guanyar diners en una imatge televisiva equivalentment corprenedora. Si ho intentes, et poden sortir els tirs de càmera per la culata, com els de Virginia Guinda, vicepresidenta i portaveu de Foment del Treball que, amb unes ulleres de dolenta de dibuixos animats que feien pinta de ser caríssimes per les raons equivocades, transmetia la carta als reis de la patronal catalana amb cara de Vito Corleone nerviós i malcriat: “S’hauria hagut de tenir una actuació ràpida davant d’una acció que aturava l’economia d’un país. De Catalunya, el nostre país [aclariment necessari]. Això és inassumible per cap país”. Declaracions al 30 minuts de diumenge, un molt bon reportatge sobre Tsunami Democràtic que capturava el to de la protesta centrant-se en els talls de les fronteres amb França de la darrera setmana.

Manifestants convocant al tall de la Jonquera organitzat per Tsunami Democràtic (Fotografia de Tsunami Democràtic)
Manifestants convocant al tall de la Jonquera organitzat per Tsunami Democràtic (Fotografia de Tsunami Democràtic)

Durant les dues setmanes prèvies a les eleccions, l’excitació política a Espanya i a Catalunya va cremar gràcies als focs als carrers de l’Eixample, que els professionals del drama llancívol com Susana Griso i Antonio García Ferreras van convertir en el decorat permanent de la informació estatal, repetint en bucle les mateixes imatges tothora amb l’esperança d’induir el pànic que narraven. Diuen que això va facilitar la naturalíssima transició dels votants de Ciutadans a Vox, allò que fem a Catalunya de despertar fantasmes del feixisme però que mai sol posar el mateix focus sobre l’admirable esforç que fa Espanya per mantenir el fantasma escalfant a la banda des del 78. Afirma Enric Juliana que no hi ha 3,6 milions de feixistes a l’Estat -els vots que ha tret Abascal– i segurament tingui raó, però no deixa clar si no hi ha molts milions més d’anticatalans, fet que és igual de preocupant si tens la mala sort de ser català. La conclusió palpant l’estat d’ànim general és que existir en una de les dues llengües de Rosalía t’obliga a fer política de puntetes per no despertar coses en general.

I la nova cosa que cal deixar tranquil·la és l’economia, estúpids. Com que el foc ha cessat però el Tsunami ha seguit en marxa, el flamant repte mediàtic és com posar a la gent d’ordre normal contra els que han pujat l’esglaó de les reclamacions de la fotografia simbòlica al bloqueig d’infraestructures. Sense imatges de barricades i còctels molotov al centre de Barcelona, és molt més difícil aguantar els matinals incendiaris sobre Catalunya o donar certa èpica a les portades. Encara pitjor: amb una bona feina pedagògica, l’independentisme podria aprofitar cada vegada que Guinda i els seus s’escandalitzen per girar la pregunta: és més inadmissible perdre 15 milions d’euros en un dia de protestes que els 16.000 del dèficit fiscal cada any durant dècades? 

Per descomptat, l’independentisme no només no està fent aquesta feina pedagògica, sinó tot el contrari, i la falta de contraarguments sobre el cost econòmic de les protestes que s’ha posat al centre de l’olla mediàtica aquesta setmana és ideal per exemplificar-ho. La política requereix una idea de futur diferent del present i un pla sobre com arribar-hi. La història de la moralitat arreu del món és, de fet, una apologia sobre les virtuts de la gratificació ajornada, una munió de refranys i faules populars intentant demostrar que és millor ser la formiga que la cigala, la tortuga que la llebre. Fer política és tenir la valentia, la intel·ligència i la creativitat per convèncer als ciutadans que un sacrifici a curt termini serà beneficiós a llarg, perquè si la política anés d’aquell win-win que tan obsessionava a Artur Mas, la podrien fer els tècnics o els idiotes.

L’independentisme va esclatar quan la promesa d’un futur millor que el present era forta, seductora i compartida, cristal·litzada en incomptables llibres, programes especials i xerrades sobre la desitjabilitat d’una Catalunya independent. La crisi de la narrativa va venir per culpa de la irresponsabilitat i la covardia d’uns polítics que no van voler parlar mai dels costos i els sacrificis. Quan aquests van arribar, van agafar la gent a peu canviat, havent de pagar el pitjor de no fer la independència i el pitjor de fer-la simultàniament, aquest fer les coses a mitges perpetu que és la xacra del moviment. La gran virtut del Tsunami i dels CDR és començar a introduir la dimensió negativa en el relat independentista per fer-lo més adult i creïble, cultivar una ètica que explica que, abans que surti el sol, s’haurà de fer de nit. El problema és que ara que estem en aquella fase de les històries en què l’entusiasme inicial s’estronca i s’acumulen els problemes, falta precisament el que sobrava al principi: parlar del futur, omplir l’horitzó de contingut que ens alliberi del presentisme reactiu a la defensiva en què està tot instal·lat. Per exemple, es podria respondre a la gent de Foment de Treball que el que fomentarà el treball no és l’obediència, sinó la independència, un eslògan que, a més, rima. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació