El final de ‘Si no t’hagués conegut’ o per què no ens agrada el moralisme

A les sèries només els demano una cosa: que no em tractin com si fos imbècil.

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

La primera persona que em va voler convèncer que les lleis de la física són una expressió de la força universal de l’amor no era un científic, sinó un capellà, i sempre he sospitat que volia vendre’m alguna cosa. Amb això vull dir que, com tothom, estic perfectament disposat a escoltar que love is the answer, però, fordià com sóc, també crec fermament en la divisió del treball: als individus amb bata blanca els demano equacions, i als que duen alçacolls els reservo el privilegi de dir-me coses que em facin sentir que al final tot anirà bé. Quan els guionistes es dediquen a envair les competències de tots dos, no alço el coll sinó la cella, bàsicament perquè a les sèries només els demano una cosa: que no em tractin com si fos imbècil.

Mercedes Sampietro a 'Com si fos ahir'

Si no t’hagués conegut ha conclòs amb un últim episodi resolutiu que tanca totes les incògnites i no especula amb la trama per pidolar segones temporades. Desvelada la identitat de la Dra. Everest, vam poder conèixer l’univers possible que havia fet possible el nostre univers, fent quadrar el cercle de la causalitat com tots els viatgers de l’espai-temps porten fent des que la ciència-ficció existeix. Aquest dolç regust a convenció de gènere recordava el desenllaç contundent de la primera temporada de Nit i Dia, l’inusual plaer d’haver seguit una sèrie des del principi fins al final en què tot estava connectat com un mecanisme de rellotgeria. L’altra cosa que la sèrie ha fet des de l’inici fins al fi és alliçonar-nos a cada seqüència.

El principal problema de Si no t’hagués conegut ha estat la combinació entre un moralisme xaró i un recurs narratiu que permetia explotar-lo sense límits. Utilitzant els salts interdimensionals per manufacturar situacions d’una exigència emocional ridículament extremada, no a cada capítol, sinó diverses vegades per capítol, els creadors de la sèrie s’han dedicat repetir ad nauseam allò que les pel·lícules dolentes, per sort, només poden fer una vegada: amb llàgrimes als ulls i/o crits, explicar-nos com ens hauríem de sentir respecte a el que veiem i per què. Com en un videojoc on no et jugues res perquè sempre pots carregar la partida, encadenant clímax rere clímax la història ha esborrat qualsevol distinció entre el real i l’inconseqüent.

Però potser el més imperdonable de la sèrie no ha estat que volgués manipular-nos les emocions o vendre’ns una visió falsament ensucrada de la vida, sinó la insofrible necessitat de proclamar la seva bondat com qui ensenya les fotos del viatge a l’Àfrica rodejat d’entranyables criatures malnodrides. En comptes de nens pobres, Si no t’hagués conegut s’ha acarnissat especialment demanat que aplaudíssim el seu feminisme. La gran perjudicada ha estat la pobra Elisa, que ha quedat reduïda a un personatge unidimensional obligat a ser sempre la més intel·ligent, la més lúcida i la més sensible per la sola raó de fer sentir als guionistes orgullosos del seu progressisme en tant que creadors de dones apoderades. No hi ha hagut capítol sense sermó artificial esperant l’ovació, però ni oblit ni perdó amb l’últim de la temporada, on la dissortada Andrea Ros va ser obligada a llegir aquestes línies: “Des de quan he de voler que un home em controli la vida i el que he de guanyar i el que no, tu també ets d’aquells que pensen que les ties no podem arribar enlloc si no tenim un tio darrere empenyent, que nosaltres només hi posem la cara bonica i vosaltres sou els que realment la feina i ens feu triomfar?”. No hi ha món possible en què sigui bona idea que els personatges, en comptes de parlar, repeteixin com lloros discursos de primer d’activisme.

Si parlem d’aspectes tècnics, que bé mereixen un paràgraf, Si no t’hagués conegut ha basculat entre un retrocés respecte a l’excel·lent qualitat a què ens havia acostumat TV3 (Nit i Dia, Cites, Benvinguts a la família) i l’autèntica catàstrofe. Per mencionar un dels que més han ferit la història, em quedo amb que la necessitat de distingir entre realitats amb la il·luminació s’ha resolt molt malament, buidant massa seqüències de credibilitat a còpia de llums encegadores i contorns difuminats. I un capítol a part, a bastament comentat en aquesta pàgina, ha estat el del càsting: a vegades passa que la barreja entre mala caracterització i mala selecció resta versemblança, però és tota una fita aconseguir que acabi resultant directament incòmode com ho era la diferència d’edat entre l’Elisa i l’Eduard dels tres primers episodis.

Si no t’hagués conegut ha estat una sèrie especialment important per al panorama mediàtic català: introduir la ciència-ficció al prime time de TV3 i demostrar que el gènere és infinitament més gran que els clixés que el constrenyen serveix per esbrossar el camí de futures produccions. Paradoxalment, les baixes audiències i el salt enrere en la qualitat dramàtica faran que el proper talent amb un Perdidos o un The Leftovers sota el braç, ho tingui més difícil per convèncer als directius comprensiblement escèptics de la Corporació. Però mai s’ha de perdre l’esperança perquè l’amor és la força universal que tot ho lliga. I res d’aixecar la cella, que ho diu la física quàntica.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació