El cas de Manel Armengol: el gran embolic dels arxius fotogràfics

La peripècia de l’arxiu del fotògraf Manel Armengol posa novament sobre la taula el tema de la venda i gestió dels fons fotogràfics. També la precarietat de condicions en què viuen artistes que arriben a l'edat de jubilació desprotegits.

La peripècia de l’arxiu del fotògraf Manel Armengol posa novament sobre la taula el tema de la venda i gestió dels fons fotogràfics. També la precarietat de condicions en què viuen artistes que arriben a l’edat de jubilació desprotegits. Josep M. Cortina explora el cas a Núvol.

Els grisos ataquen els estudiants, foto emblemàtica del fons Manel Armengol

                                                        

Aquesta setmana ha saltat la notícia a través de les xarxes. Gràcies a una informació publicada per Jordi Rovira a Report.cat del Col·legi de periodistes es va saber que el fotògraf Manel Armengol, que s’havia de traslladar de domicili a causa d’una precària situació econòmica, estava molt preocupat perquè no sabia què fer amb el seu arxiu fotogràfic, que no cabia en el petit habitatge de Tiana on s’havia de traslladar. No sabia doncs com preservar la feina de tota una vida dedicada al fotoperiodisme, un material que conté algunes de les imatges més emblemàtiques dels moviments socials i polítics de la transició.

La situació porta a fer algunes consideracions, perquè aquest és només un dels molts casos que s’han plantejat els darrers anys a casa nostra en les generacions de fotògrafs nascuts als anys quaranta i cinquanta del segle passat. En primer lloc, preocupa que professionals de la fotografia de reconeguda trajectòria, després de treballar tota una vida, normalment com a autònoms i ben sovint en condicions econòmiques precàries, en arribar a la seva jubilació es trobin amb unes pensions molt reduïdes. La problemàtica ens parla sobretot de les generacions de fotògrafs nascuts als anys quaranta i cinquanta del segle passat que han estat afectats en els seus darrers anys de professió per la crisi del periodisme gràfic i pel brutal impacte de les noves tecnologies. Els seus arxius personals podrien ser un actiu que els permetés completar els seus recursos, però, malauradament, el mercat fotogràfic, com el de moltes altres especialitats artístiques, és tan estret, de fet gairebé inexistent, que aquesta possibilitat s’ha demostrat gairebé sempre impracticable. Només un nombre mínim dels més grans noms han aconseguit, i sovint amb grans polèmiques, obtenir alguns migrats recursos del seu patrimoni gràfic. També s’ha de tenir en compte que, en ocasions, del conjunt de tots els elements que componen els arxius d’un autor hi pot haver una part significativa que, formant part del conjunt de la seva obra, resulti en canvi menys rellevant i tenir, des d’una perspectiva general, un menor interès artístic o documental.

Quan el mercat privat no dóna sortida als arxius hom pensa en el recurs a la tasca de les diferents administracions i en particular d’aquelles que s’ocupen del món de la cultura i del patrimoni artístic. Aquesta apel·lació seria no només raonable des del punt de vista dels més que legítims interessos del fotògrafs sinó per l’interès social dels seus fons, que demanen preservació i difusió, aspectes que podrien quedar compromesos en casos de total privatització.

I aquí topem amb dues grans dificultats. La primera de caire cultural: durant molts anys el patrimoni fotogràfic no ha estat considerat una prioritat per la majoria de gestors públics i museístics. Poc interès i preocupació, doncs, per l’adquisició d’aquests fons dels nostres fotògrafs. S’ha de reconèixer que aquest posicionament s’ha corregit bastant els darrers anys i que cada cop l’opinió pública està més sensibilitzada sobre el valor de la fotografia com a document a preservar. Les proves són la quantitat de llibres de grans fotògrafs que s’han editat darrerament i les nombroses mostres dedicades a la seva obra. Recordem només les exposicions que, a Barcelona, els darrers temps s’han organitzat per a noms com Capella, Miserachs, Pérez de Rozas, Guerrero, Pomés, Colita, Merletti, Forcano o Socias. El Pla Nacional de la Fotografia, encara en una fase molt incipient de realització, seria, en certa mesura, la confirmació d’aquest interès públic.

Però aquesta bona notícia s’enfronta amb la segona gran dificultat. La manca de recursos que frena d’una manera implacable les bones intencions. Els limitats recursos pressupostaris de les institucions públiques fan que no es pugui practicar una política de compres que resolgui alhora, en una mena de quadratura del cercle, els interessos dels fotògrafs necessitats d’una fórmula per rendibilitzar la seva obra i l’interès públic per aprofitar-la.

Negatius p

Cal tenir en compte que l’adquisició de l’arxiu d’un fotògraf no és una operació tan senzilla que es limiti al pagament d’una determinada quantitat sinó que comporta unes tasques laborioses i complexes que exigeixen molt més recursos que el preu que es pugui pagar i que representen un compromís a llarg termini. Cal emmagatzemar els materials en bones condicions, catalogar-los i indexar-los, qüestió no gens trivial si com passa sovint el fotògraf no hi pot col·laborar aportant la informació necessària. Cal després procedir a una restauració dels materials que puguin estar malmesos, a un escanejat selectiu i finalment fer-ne una mínima difusió sense la qual l’adquisició d’aquests fons perdria una molt bona part de la seva raó de ser. Afegim a això que normalment l’explotació econòmica dels possibles drets d’autor representa quantitats negligibles per al dipositari o adquirent dels materials. Per totes aquestes raons el procés exigeix una gran quantitat de recursos econòmics i de personal que avui l’Administració no té. Davant de les necessitats imperioses en matèria sanitària, d’ensenyament o serveis socials són fins a cert punt comprensibles les ínfimes dotacions en matèria de gestió del Patrimoni fotogràfic.

Això explica que, encara que amb una bona predisposició, els organismes que haurien de gestionar aquestes adquisicions intentin evitar-les o si més no demorar-les, reaccionin normalment amb retard, allarguin els processos de negociació o siguin especialment gasius a l’hora de fixar les condicions. I també que es produeixin sovint actuacions al límit, forçades per pressions dels mitjans o de l’opinió de les xarxes, com ha estat el cas que motiva aquest article. Fixem-nos que, de moment, aquest s’ha tancat amb l’acceptació per part de l’Arxiu Nacional de Catalunya del material en dipòsit provisional per tal de facilitar-ne l’emmagatzematge i preservació però deixant per a més endavant, potser el 2017, un possible acord dels termes i condicions econòmiques de l’operació perquè de moment no hi ha recursos per fer més. Malgrat les bones intencions i l’esforç de molta gent, els resultats són molt pobres i dibuixen un panorama ben poc encoratjador per la professió.

Trobareu més informació i obra de Manel Armengol en aquest enllaç de l’arxiu digital Fotografia a Catalunya.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació