Dones que parlen de sexe o com aprofitar-se del feminisme

És trist que "Venus: confessions de dones nues" sigui el documental més vist dins d’una selecció d’altíssim nivell com la que ofereix el DocsBarcelona.

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

L’any passat, dues directores daneses, Lea GlobMette Carla Albrechtsen, van proposar-se fer una pel·lícula per explorar el “costat fosc” de la seva sexualitat. Com a primera fase del projecte, van convocar un càsting al qual es van presentar més de 100 dones per parlar directament a càmera sobre les seves fantasies eròtiques, els seus desitjos i les seves frustracions. No va haver-hi una segona fase: Glob i Albrechtsen van decidir que, sense haver-ho previst, aquestes sessions íntimes ja eren la pel·lícula que volien. Els números diuen que la van encertar, ja que, tot i que es va estrenar el mes passat, Venus: confessions de dones nues ja és el film més vist de l’any d’El Documental del Mes, el cicle que perllonga el festival DocsBarcelona al llarg de l’any.

Que Venus sigui el documental més vist dins d’una selecció d’altíssim nivell com la que ofereix el Docs, parla, sobretot, dels hàbits del públic i de les xarxes. I en parla malament, perquè el documental està per sota de la qualitat mitjana del festival i, per tant, ens obliga a buscar raons fora de la pantalla per explicar el desajust entre la poca categoria del film i tots els clics que ha aconseguit. La meva hipòtesi és que Glob i Albrechtsen han sabut aprofitar-se del prestigi del qual gaudeixen dos tipus de relats en els cercles culturetes: les experiències en primera persona i el feminisme.

Parlar de la mistificació de la primera persona és constatar que en el món de selfies i GoPro els intermediaris sobren. Les veus en off que contextualitzen i donen sentit al film no són ben vistes perquè evoquen documentals carpetovetònics de taurons i balenes. L’alternativa és la fetitxització del retrat com a gènere narratiu: es rebutgen les conclusions teòriques i les explicacions sistemàtiques i s’exalten les experiències i la pràctica com a única font d’autoritat possible.

Venus: confessions de dones nues és víctima d’aquesta obsessió pel retrat. Durant 80 minuts, estarem tancats dins d’una habitació escoltant una quinzena de dones joves parlant d’elles mateixes, saltant d’una a l’altra en funció de grans arcs temàtics com ara “amb quants homes t’has ficat al llit i amb quins d’aquests has tingut orgasmes?” o “explica la teva fantasia sexual”. El to de les entrevistes és neutre per buscar descaradament l’aura de pel·lícula indie, i el desemparament de les noies assegudes, mirant a una càmera llunyana al bell mig d’un estudi de fotografia, les converteix en objectes d’estudi més que en personatges. A mesura que les protagonistes van explicant més i més sense que cap element del context canviï, l’espectador es queda amb la sensació d’estar suportant aquell amic pesat que t’explica fins a l’últim detall dels seus problemes personals sense que res del que tu diguis o facis pugui alterar el curs soporífer de la narració. En lloc de bastir complicitats, l’exhibicionisme sentimental ens fa sentir com el mirall de la dolenta de La Blancaneu, obligats a assentir davant d’un desplegament de narcisisme incombustible.

L’altre factor de la pel·lícula que explica la facilitat de circulació de Venus és el momentum comunicatiu que viu el feminisme. Gràcies a la lluita del moviment, l’ecosistema mediàtic i cultural cada cop va més ple d’històries que permeten visualitzar les desigualtats de gènere i obren espais per a discursos alternatius. Afortunadament. Però tenir cinema sobre dones i, sobretot, fet per dones, és tan important i necessari que a vegades oblidem un fet molt important: hi ha pel·lícules feministes dolentes.

Aquest és el cas de Venus quan, després de la primera mitja hora, ens adonem que no s’ha fet una bona selecció d’entrevistades ni una edició del discurs que l’enriqueixi. Perquè escoltar dones parlant del “cantó fosc” de la seva sexualitat no és un problema ni una excentricitat per als espectadors de la mateixa generació i nivell cultural que les protagonistes del film, que són també el públic objectiu que ha compartit i elogiat la pel·lícula fins a convertir-la en la més vista d’El Documental del Mes. En comparació amb el que qualsevol de les meves companyes de redacció pot deixar anar durant el cafè de mitja tarda, les confessions de les entrevistades sonen puerils, insípides i conservadores. És cert que les coses han canviat molt en molt poc temps, però el fet és que Glob i Albrechtsen arriben tard i malament a un 2017 on cada dia podem trobar un article de Vice o un episodi de Girls amb reflexions més atrevides i més ben elaborades que les que ofereix el documental. La tesi de les directores és que el sol fet de deixar que un grup heterogeni de dones parli sense filtre ja produeix un discurs interessant per ell mateix, però aquesta premissa és desastrosa: no n’hi ha prou a dir “feminisme” per diferenciar-se en un món cada cop més ple de veus feministes brillants.

El contrast entre la mediocritat de la pel·lícula i el seu èxit és un bon exemple del problema de la correcció política. Per entendre-ho, només cal navegar una estona entre la cursileria dels moltíssims comentaris favorables de la web. Però lloar un producte perquè simpatitzem amb les seves intencions i perquè augmenta el nostre grau de respectabilitat a les xarxes és postureig i, sobretot, paternalisme. Si volem contribuir a la causa del feminisme, comencem per criticar les pel·lícules feministes com ho faríem amb la resta.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació