Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

De què parlem quan parlem de tsunamis?

Des de “La revolta dels somriures” al “Tsunami Democràtic”, sembla que els catalans som incapaços d’escapar el qualificatiu cursi

“Momentum” no és una paraula fàcil de traduir perquè el seu àmbit d’ús natural és la física, on designa “el producte de la massa d’un cos per la seva velocitat mesurades en un determinat sistema de referència”. En aquest context, l’única equivalència precisa és el farragós “quantitat de moviment”. No obstant això, hi ha una bona adaptació col·loquial de “momentum” en català: “impuls”. Doncs bé, en el manifest de Tsunami Democràtic, una iniciativa que s’acaba de presentar a les xarxes socials que aglutina molts partits i membres de la societat civil a favor de la independència –de Carles Puigdemont a David Fernández, passant per Oriol Junqueras-, la paraula “impuls” apareix al segon paràgraf: “Però en el moment en què tot sembla aturat sorgeix un nou impuls”. Quan el President Quim Torra parlava i parla de momentum, a tothom li costava entendre per què feia servir una paraula tan marciana. La resposta és senzilla: “momentum” no és un terme espontani, sinó un de profundament teoritzat pels estudiosos de la desobediència civil no violenta, que el fan servir per parlar de la “política transformadora” (momentum) contra la “política transaccional” (peix al cove). Simplement, Torra expressava el que havia llegit abans d’haver-ho passat per la traductora del màrqueting que ha acabat convertint el “momentum” en l’actual “tusnami”. El que vull dir és que, contràriament al que l’observador podria esperar, l’estratègia del moviment independentista segueix fil per randa els postulats i recomanacions d’una tradició a mig camí entre l’activisme i l’acadèmia. En el llenguatge, això es fa palès de maneres quasi risibles: proveu de llegir el manifest de Tsunami Democràtic, igual que moltes de les declaracions dels polítics independentistes, i tot seguit feu-vos amb qualsevol text de Gene Sharp. Experimentareu aquella sensació que tots els professors han tingut una vegada quan corregeixen: “Això ho han passat pel Google Translator”.

Consell per a l’independentista de carrer que es du la mà a la cartera quan sent a parlar de momentums i tsunamis: llegiu Gene Sharp. Si no, llegiu el Manual de desobediència civil (acabat de traduir i publicar per Saldonar), de Paul Engler i Mark Engler, que és una síntesi estructurada i més divulgativa, alhora que una defensa enardida del sharpisme. Al cap d’unes hores, entendreu per què els nostres polítics, tant els independentistes com el processistes, parlen com parlen. Comprendre finalment la retòrica confosa produeix un efecte estrany: la fe en què les entitats i els partits tinguin un pla concret per aconseguir la independència de Catalunya o que aquest pla hagi de reeixir no augmenta ni disminueix, però poder llegir entre línies alleuja l’esperit. De cop i volta, us sentireu capaços d’acabar les frases de Roger Torrent o escriure els discursos d’Elisenda Paluzie. Un exemple no necessàriament a l’atzar de la concordança entre les recomanacions teòriques dels autors  i el que hem viscut a Catalunya: el 5è capítol del Manual de desobediència civil, que Engler i Engler van escriure molt abans del 2017, porta per títol: “Declara la victòria i fuig”.

El sharpisme es pot definir com l’enfocament pragmàtic de la no-violència. La tesi forta de Sharp i els seus seguidors, basada en l’estudi meticulós de Ghadi, Luther King, i companyia, és que la no-violència s’ha d’entendre com un instrument per aconseguir unes finalitats determinades que es pot deslligar completament de les conviccions morals. De fet, la teoria de Sharp, que ha estat titllat com “El Maquiavel de la no-violència”, va més enllà: les consideracions morals són contraproduents per als moviment socials revolucionaris, que farien bé d’aplicar la lògica militar al conflicte. Podríem parlar d’un militarisme sense armes, d’una guerra sense violència, però sempre amb la metodologia bèl·lica al cap i al cor dels militants (un altre malnom deliciosament revelador de Sharp: “El Clausewitz de les revolucions desarmades). El contrast que busca Sharp és amb el pacifisme d’inspiració religiosa, que s’adhereix a la no-violència des dels principis ètics, i es pot sintetitzar en un adagi popular entre la Societat de cercles de treballadors catòlics: “Jesús mai ens va dir que havíem de tenir èxit, ens va dir que havíem de tenir fe”. En oposició frontal a aquesta doctrina, Sharp escriu: “Sentir-vos bé, no ser violents o estar disposats a morir, quan no hàgiu assolit els objectius de la vostra lluita, no canvia el fet que heu fracassat.” Per Sharp, la no-violència es mesura amb la consecució dels objectius finals, i el procés sempre és, com diu també el manifest del Tsunami, “llarg i complex”.

Sempre hi haurà una tensió entre la visió pragmàtica del sharpisme i la seva presentació en públic, que explica la sonoritat cursi de “Tsunami Democràtic”, una expressió ensucrada que segueix caient en la temptació de posar a l’altre bàndol en el sac de la no-democràcia més per autocomplaença que per convicció. La contradicció és inescapable perquè, encara que la gràcia de la doctrina de la desobediència civil no violenta és, precisament, que la poden abraçar sants i dimonis mentre tinguin un objectiu polític comú, el principi psicològic en el qual es basa és el que Sharp anomena “jiu-jitsu polític”, una adaptació de la màxima maquiaveliana que diu “Com més gran és la crueltat del príncep, més feble esdevé el seu règim”. L’aposta sharpiana és que la no-violència sempre acabarà soscavant la legitimitat dels règims en el poder, fent tombar l’opinió pública en favor dels represaliats. Vet-ho aquí la paradoxa: guanyar a través d’un relat moral, però des d’una planificació rigorosament amoral o, en termes més suaus, estratègica.

La doctrina de Sharp és extensa i no la resumirem aquí. L’objectiu d’aquest article és, simplement, ajudar a l’independentista confós per una retòrica abtrussa a entendre d’on ve aquest llenguatge i en què s’inspiren la pràctica totalitat dels nostres dirigents, i a poder jutjar en quina mesura l’independentisme català segueix o reinventa aquesta tradició. Després d’unes hores de lectura, comparant el que escriu Sharp i els seus acòlits amb el manifest del Tsunami Democràtic, m’atreveixo a dir que, a casa nostra, estem optant per un híbrid estrany entre el pragmatisme sharpià i el moralisme del pacifisme religiós. El manifest del Tsunami acaba: “L’autocrítica, la ironia, la creativitat, la diversitat, la imperfecció i tot allò que potenciï un moviment col·lectiu i transversal seran les nostres eines. No defugim la incomoditat que pot resultar de l’exercici dels drets fonamentals i la transformació social”. Això no ressona amb la pràctica, i tampoc amb el llenguatge que hem vist a Cataunya: des de “La revolta dels somriures” al “Tsunami Democràtic”, sembla que els catalans som incapaços d’escapar el qualificatiu cursi que, en la segona part de la clàusula, aigualeix o fins i tot contradiu la força de la primera part. En definitiva, i si n’haguéssim dit “Tsunami” a seques? Ni tan sols demano “Onada”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació