David Trueba i Toni Casassas. Vasos comunicants

No és estrany que el cinema ens parli sobre pintura i poesia. En els darrers temps ho han fet David Trueba amb “El cuadro” i Toni Casassas amb “Remembrança”. Ambdues pel·lícules es van projectar fa uns dies a Barcelona. Una mirada personal i contemplativa que, paradoxalment, s’allunya del llenguatge cinematogràfic per indagar en l’essència de les altres arts.

Una imatge cinematogràfica pot evocar una representació pictòrica. Una mirada o un somriure pertorbadors, una disposició exacta dels colors, una delicada llum daurada que il·lumina una estança. Allò mòbil (el cinema) s’ha aturat per un moment. D’una forma conscient o no ha nascut una pintura que, en alguns casos, esdevé un homenatge als mestres del passat. Són instants de fusió entre les arts. El mateix passa amb la poesia. Part del cinema no deixa de ser una remembrança poètica. A vegades, inclús, domina tota la pantalla. Els vasos comunicants no deixen de funcionar. La col·laboració entre les arts segueix gaudint de molt bona salut.

Algunes pel·lícules han volgut honorar explícitament la pintura i la poesia. Amb “El cuadro”, David Trueba mostra detalls del procés creatiu d’una obra del pintor Josep Santilari, amb la presència sempre enriquidora del seu germà Pere. En canvi, en Toni Casassas pren la poesia com l’eix que vertebra la seva realització, deixant que els versos del poeta Lluís Solà flueixin lliurement a través de la lenta harmonia d’una existència enigmàtica.

Abans de la projecció a la Filmoteca, els germans Santilari han volgut compartir amb els espectadors algunes impressions sobre el film. En Josep recorda que en Trueba no desitjava que els artistes actuessin: “El director només volia que em posés a treballar i ell ja aniria fent la seva feina”. Com qui pren acte d’un succés, en aquest cas el lent discórrer dels pinzells sobre una tela de grans dimensions i la cura de l’artista amb el detalls aparentment menys rellevants. També la precaució a l’hora de portar el quadre al terrat de la casa on treballen o el curt viatge fins a la galeria on es veurà per primer cop. Sovint només coneixem la pintura quan s’exposa als museus i ignorem tot el treball previ. Aquest film ens permet contemplar, doncs, la pintura d’una altra manera. Els Santilari són uns artistes d’una llarga trajectòria, certament peculiars, comparteixen taller i el seu estil realista té una empremta molt personal. El quadre de la pel·lícula va trigar un any i mig a fer-se, aspecte que denota la paciència i el perfeccionisme propis, per altra banda, de gran part dels artistes. El film podria tenir una continuació? Una idea que el propi Trueba havia deixat caure i que possiblement podria donar-se en el moment que el quadre fos venut. El cercle, finalment, s’hauria tancat.

El trajecte de la Filmoteca a la Seca Espai Brossa, al barri de la Ribera, gairebé és una línia recta, si no fos pels turistes que hom ha d’evitar per no topar-hi. Allà em trobo amb una colla d’osonencs, començant pel poeta Lluís Solà i per l’artista multi(in)disciplinari Toni Casassas. Aquest últim presenta a Barcelona la seva darrera creació: el documental “Remembrança”. Abans de la projecció, el professor de literatura catalana Pep Paré, el director de teatre i responsable artístic del Brossa Hermann Bonnín i el mateix Solà han recitat alguns poemes d’aquest darrer. El film no és només un reconeixement a la poesia de Lluís Solà sinó una reflexió sobre l’existència. També un notable exemple de diàleg interartístic; com les diverses disciplines, cinema, poesia, pintura o música, poden fluir d’una forma ben natural. Un altre element essencial és el paisatge ( en aquest cas el de Borredà, a la comarca del Berguedà). L’artista de Vic ha sabut crear unes imatges d’una gran bellesa. Com en el moment en què la boirina sorgeix de mica en mica fins a omplir la pantalla; recorda un dels quadres de Turner. La relació de l’ésser humà amb la natura té quelcom d’espiritual, percebuda en un nivell íntim, primari, gairebé salvatge. El mateix Toni Casassas intervé en alguna de les escenes del film, així com la poeta i activista cultural Montse Caralt. Sobretot suggerent és la conversa que manté amb Solà. La imatge s’acompanya a la perfecció amb la paraula del poeta, però aquella té una entitat del tot autònoma. És interessant comparar, en tot cas, la recitació apassionada i, a vegades, contundent d’en Lluís amb la mirada pausada d’en Toni. Una mirada gairebé transcendental, mística, plenament real, però. La càmera s’atura amb paciència i estima damunt dels seus personatges, sobretot dones. Una certa sensualitat neix quan es posa damunt d’un rostre, dels ulls o dels cabells. El film també és una evocació a elements d’un món cada vegada més escassos, a formes de la vida rural que estan desapareixent. Però, per sobre de tot, el film ens connecta amb allò humà i primitiu que l’existència caòtica del viure diari sembla haver oblidat.