David Airob és un dels fotògrafs de premsa més reconeguts a casa nostra. Un treball seu, CALCIO STORICO, realitzat juntament amb David Ramos i José Bautista, acaba d’obtenir el tercer premi del World Press Photo Multimedia, un dels més prestigiosos certàmens del fotoperiodisme. Aquest és un bon motiu per mantenir una conversa amb ell però l’hem aprofitada per parlar més àmpliament de la seva trajectòria professional i sobretot perquè ens transmeti, amb la seva modèstia i entusiasme alhora, el seu important bagatge i coneixements fotogràfics.
David Airob a la redacció de La Vanguardia | Foto: Josep Maria Cortina Palou
Josep Maria Cortina: David, som a la seu de La Vanguardia. Tu has estat redactor en cap del diari uns anys i ho vas deixar per tornar a “fer el carrer”, com diria en Joan Colom. Com va ser això?
David Airob: Efectivament, l’any 2007 el diari em proposa ser redactor en cap, la qual cosa suposava deixar el carrer però m’oferia l’oportunitat de viure la professió des d’un altre punt de vista, la selecció i edició d’imatges, l’organització d’un equip, etc. Ho vaig acceptar, però com un encàrrec amb data de caducitat perquè jo sé que el carrer és el meu hàbitat fotogràfic natural al qual havia de tornar algun dia. I així va ser, i n’estic molt content.
JMC: Tu ets un fotògraf “tot terreny”, que has cultivat gairebé tots els gèneres i darrerament també el vídeo. En quins et sens més còmode?
DA: Jo em sento un periodista i diria que allò que de veritat m’interessa, allò que em resulta veritablement enriquidor de la fotografia és el contacte personal amb la gent. El factor humà és la clau del meu treball. El fet de prémer el disparador és només el moment final d’un procés d’aproximació, contacte i coneixement amb les persones i la realitat fotografiades. Un procés en el qual ha de jugar el sistema de valors del fotògraf i el màxim respecte pels fotografiats.
JMC: Una pregunta tòpica però obligada. Digues-me alguns del teus fotògrafs de referència.
DA: Naturalment són molts però un dels primers és sens dubte Alex Webb, que sempre em sorprèn amb les seves fotografies. Per descomptat en l’època de la meva formació em van influir els fotògrafs francesos clàssics Kerstez, Lartigue i Cartier Bresson. També em va impressionar extraordinàriament el primer llibre de fotos de guerra de Don McCullin, encara que després jo mai hagi treballat en aquest gènere.
I tinc una profunda admiració per Juan Manuel Navia. Trobo que té un extraordinari discurs fotogràfic; és un mestre del color i un gran pedagog. Precisament fa pocs dies va dictar una classe magistral a Barcelona en el context del projecte OBJECTIU BCN, de la qual Núvol es va fer ressò i que, per fortuna, tots els aficionats a la fotografia, poden veure en el vídeo que està penjat al web.
JMC: Són coneguts els teus treballs sobre rodatges de pel·lícules d’en Fernando Trueba, com El embrujo de Shangai. Sembla que està desapareixent la figura que s’anomenava Foto fixa, una funció que avui acostuma a fer qualsevol tècnic del rodatge en detriment del fotògraf professional?
DA: Jo no vaig participar en aquests rodatges formant part de l’equip de la pel·lícula, sinó perquè estava fent un reportatge sobre Barcelona com a plató cinematogràfic i més tard per la meva relació personal amb els germans Trueba. Però és cert que és una llàstima que avui no es contracti a grans fotògrafs per fer el seguiment dels rodatges amb profunditat. Recordo en aquest sentit els encàrrecs que va fer l’agència Magnum i que van donar lloc a grans treballs que encara avui podem consultar a la seva pàgina web.
JMC: La Colita deia l’altre dia en una conferència parlant de la seva trajectòria: “Jo vaig ser la fotògrafa de…”. Això avui en dia ja no ho pot dir gairebé ningú, oi? Sembla que també s’ha perdut la fidelitat a allò que podríem dir “el fotògraf de capçalera”.
DA: És veritat això que diu la Colita. I les seves paraules em fan pensar que a casa nostra els fotògrafs no estem ben organitzats i això repercuteix en la nostra feina. Una figura que ens manca especialment és la de l’agent, que ens ajudi a gestionar la nostra feina, a representar-nos davant d’institucions, espònsors i clients, que ens alliberi de les tasques de gestió. A Estats Units o França, per exemple, aquesta és una figura clau que defensa la posició del fotògraf i potencia el seu treball. És una assignatura pendent.
JMC: Tu estàs molt en línia amb les noves tecnologies. Parla’ns de la teva pàgina web theWside, que és una referència per a molts fotògrafs que esperen els seus continguts i segueixen les teves opinions sobre càmeres i equips fotogràfics. Com el gestiones?, quin nombre de lectors el segueixen?
DA: Wside va néixer quan era redactor en cap del diari amb la intenció d’aprofitar la informació que disposàvem i volia ser una finestra per explicar a la gent els nostres criteris d’edició. Ara la gestiono tot sol però segueixo intentant expressar-hi les meves opinions personals, valorar els treballs dels fotògrafs que m’interessen o participar en debats d’actualitat, com ha estat darrerament el del retoc fotogràfic en el fotoperiodisme. Pel que fa al nombre de visitants no tinc dades estadístiques però sé que té una bona acollida, especialment entre aficionats avançats, estudiants de fotografia i sobretot professionals, que són el meus destinataris principals. Pel que fa a les valoracions de caràcter tècnic que facilito vull remarcar que es tracta d’opinions personals molt senzilles, perquè no puc ni vull competir amb les anàlisis que fan els portals especialitzats.
JMC: Com veus la futura evolució de les càmeres? Hem arribat ja a uns nivells estables en la cursa tecnològica?
DA: Realment la cursa dels fabricants pels megapíxels no té cap sentit. És més important la dimensió del píxel que el seu nombre. I pel que fa a la sensibilitat els sensors actuals han arribat a nivells més que suficients, inimaginables fa uns anys. Poder disparar a 12.000 ASA amb menys soroll que amb pel·lícula de 400 és sorprenent. Però sembla que el mercat es mou per la llei del “Cuanto más mejor”, quan de fet no caldria.
JMC: Creus que les tradicionals càmeres rèflex professionals, amb mirall, grosses i pesants seran substituïdes per noves modalitats com les actuals micro 4/3, sense mirall i amb visor electrònic.
DA: Penso que sí, la qualitat dels visors electrònics actuals els iguala als òptics i per mi la sensació en treballar-hi pràcticament és la mateixa. Les diferències de pes i cost poden acabar imposant-se.
JMC: Malgrat això molts professionals com tu segueixen enyorant la fotografia analògica. Per què?
DA: L’activitat professional exigeix indiscutiblement la tecnologia digital. Però a mi m’agradaria tornar a treball amb rodet, especialment en formats mitjans (6×6), per a projectes més personals. Es dispara menys i es pensa més i les fotografies acaben tenint més volum, més força. Si se’m permet el símil, és com tocar una peça amb un piano electrònic dotat de totes les aplicacions de software de darrera generació o fer-ho amb un Steenway. Per a mi sens dubte aquest darrer sona millor!
JMC. Potser tinguis raó però em fa l’efecte que amb les noves generacions la fotografia analògica serà una fórmula absolutament residual. Però ja ho veurem, el temps ho dirà.
DA: Sí, és veritat que avui molts fotoperiodistes joves pràcticament no han vist, i menys revelat, mai un rodet. I quan disparo amb una càmera 6×6 la meva filla busca la pantalla per veure com ha sortit la foto…
JMC: Els canvis de tecnologia i la crisi estan afectant molt el món dels fotògrafs. Com pot afrontar el professional la competència dels amateurs avançats que faciliten “gratis et amore” material als mitjans i altres clients? Que hi hagi competència és bo, però no ho és que aquesta sigui deslleial.
DA: Aquest és certament un problema de difícil solució sobre el que voldria fer dues consideracions. La primera és que l’anomenat periodisme ciutadà, que és un nou factor informatiu molt interessant que s’ha d’aprofitar, exigeix més que mai la figura de l’editor gràfic que contrasti l’origen, la fiabilitat i la qualitat de les imatges. En aquest sentit, en general, els mitjans de fora estan molt més professionalitzats. I d’altra banda és imprescindible que els diaris i les agències paguin aquelles fotos de particulars de les quals el mitjà en fa un ús realment professional.
JMC: Darrerament al món del fotoperiodisme es parla molt de reportatge multimèdia. Ens pots explicar aquest concepte?
DA: El multimèdia no és pas un concepte tan nou. De fet podem dir que és un documental en el qual s’incorpora el vídeo, la fotografia i el so. És un producte audiovisual complex que exigeix un treball en equip que desborda les capacitats i coneixements del fotògraf individual. Requereix més temps, equip, personal i sobretot feina d’edició. I per això resulta molt més costós. El secret de la fórmula és la complementarietat i potenciació dels tres llenguatges.
JMC: Parlem doncs del CALCIO STORICO, el reportatge multimèdia amb què, com hem dit, acabeu de guanyar un premi molt important.
DA: En David Ramos, fotògraf i gran amic, em proposa fer un reportatge sobre aquest particular esdeveniment de Florència. És la nostra primera experiència i decidim fer-lo plegats en format multimèdia. Encara que tots dos som fotògrafs cada un s’encarregarà d’un dels dos mitjans, jo del vídeo i ell de la foto. Crec que va ser un encert perquè cada llenguatge té uns requeriments i demana una retina diferent. És molt difícil fer-los compatibles simultàniament. Un cop acabat el treball de camp vam veure que la tasca d’edició ens desbordava i vam recórrer a José Bautista, un dels millors especialistes en aquest camp. I així entre els tres hem creat aquest equip i aquesta experiència apassionant en la qual hem treballat al llarg de sis mesos!
JMC: I qui paga la festa? Com es cobreixen els elevats costos de producció d’un multimèdia?
DA: Aquest és el meu gran dubte sobre el seu futur. El multimèdia és un producte molt costós i els mitjans espanyols no crec que, en la situació econòmica actual, pensin finançar-lo. En canvi, alguns mitjans americans estan començant a crear equips multimèdia, encara que sovint més per raons de prestigi que de rendibilitat econòmica. Potser algunes cadenes de televisió es podrien interessar també per aquest format. Internet és, sens dubte, el principal motor d’aquest format però malauradament fins ara només consumeix gratuïtament i no paga.
JMC: I en paral·lel amb el CALCIO sabem que des de fa dos anys estàs treballant en un documental de gairebé una hora de durada, “La caja de cerillas”, sobre la figura del gran fotògraf de Santa Coloma, en Joan Guerrero. Fes-nos una pinzellada d’aquest projecte.
DA: Doncs jo sóc col·lega i un gran amic d’en Joan i vaig pensar que calia deixar un testimoni de la seva manera de veure l’ofici, la fotografia i la vida. Inicialment vaig pensar a fer un llibre de converses amb ell. Després vaig veure la possibilitat de fer una entrevista filmada. I a partir d’aquí va sortir un documental amb alguns rodatges exteriors a Santa Coloma i altres paisatges de la seva vida. La cosa es va anar complicant perquè la vam abordar en solitari sense altres mitjans. A mesura que el projecte ha anat avançant, veig que desperta més interès i començo a rebre alguns suports molt estimables.
El rodatge ha tingut moments molt emocionants tot escoltant la veu d’en Joan parlar de la seva visió de la vida i de les seves experiències amb el cine, la poesia, l’amistat, la música, l’amor o Santa Coloma. Està ple de defectes perquè és una primera experiència i s’ha fet sense gaires mitjans amb moltes improvisacions. Però està fet amb el cor i segur que la màgia d’en Joan Guerrero arribarà als espectadors.
Es presentarà el mes de juny en el context de Certamen OBJECTIU BCN i després es projectarà també a la Filmoteca i espero que en altres mitjans.JMC: Doncs esperem amb moltes ganes la presentació d’aquest teu darrer treball. Moltes gràcies.
Fes-te subscriptor de Núvol
Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges
-
Participa en sortejos setmanals i guanya llibres
-
Rep la revista anual en paper
-
Accedeix a la Biblioteca del Núvol
-
Aconsegueix descomptes culturals