Curs d’estiu de periodisme cultural: l’angoixa i tu

La crítica cultural s'assembla a ballar la conga: és inevitable passar certa vergonya i alhora és un plaer

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

En la seva millor expressió, el periodisme cultural és un art parasitari que ens recorda constantment la seva condició de paràsit. Com que les sangoneres tenen mala fama, el sentiment per defecte del periodista cultural novell és una barreja de vergonya, inadequació i patetisme. A diferència d’altres redactors –política, societat, esports- que treballen ordenant i refinant una realitat en brut per al lector, el periodista cultural es troba amb una matèria primera que ja és en ella mateixa una realitat destil·lada i confegida per ser presentada al públic. La cultura és un acte comunicatiu que pot fer la metacomunicació redundant. Per això escriure un article cultural sempre es viu com una forma de traïció. I, també per això, el periodisme cultural és l’art de la traïció a cara descoberta.

Benvolgut projecte de periodista cultural: no et preocupis. Tots ens sentim un frau cada dos per tres i, si no, malament. Un truc per lidiar amb aquesta angoixa inicial? Veure que, de fet, tota forma d’art és una forma de parasitisme que ens oculta constantment la seva condició parasitària. Una expressió cultural concreta és l’enèsim capítol que algú ha afegit en un llibre sense origen ni final que hem escrit entre tots, i ningú aprèn a escriure sense que li ho ensenyin els altres. Cada vers, cada imatge o cada frase musical, és un grapat de citacions meitat oblidades, meitat camuflades. Fins i tot en les obres més postmodernes, que es delecten revelant-nos l’artifici, la dinàmica natural de la contemplació estètica ens empeny cap a la recepció de l’originalitat. És una percepció correcta: l’originalitat existeix, però en forma de recombinació interessant, no de creació ex nihilo que expressa un món interior infinitament idiosincràtic, que és en un mite tan persistent com idiota. Arribats fins aquí, l’aprenent de periodista cultural pot mirar la pel·lícula, la novel·la o la cançó i veure que, en certa manera, tota expressió cultural és un text de crítica cultural. De cop, la línia entre l’artista i el periodista, entre el creador i el crític, s’ha difuminat.

Frenem. Del periodista que, acomplexat per un excés de reverència als creadors, només s’atrevia a fer resums i parafrasejos titubejants que deixessin l’obra original intacta, hem arribat al periodista que, ebri d’un excés de respecte per ell mateix, s’estima i s’escolta més que a l’obra sobre la qual escriu. El primer tenia por de fer el ridícul, el segon ho és –ehem, ho som-. Perquè l’espai natural del periodisme és un lloc híbrid entre l’expressivitat i la distància, entre l’originalitat i el refregit, entre l’anàlisi i la performance. La gràcia del periodisme cultural és la seva condició de fill bastard que no vol mai netejar la seva sang del tot. Per això la virtut suprema del periodista cultural és la ironia: allà on l’obra d’art no té més remei que mullar-se i l’artista ha de generar una posició –la por insubornable del creador ha de ser de la cursileria i del clixé-, el periodista cultural ha de mantenir sempre obertes les ambigüitats i les distàncies. El periodista ha de viure en una esquizofrènia permanent: mig artista, mig científic, mig filòsof, i sempre obligat a explicar-li al lector que no és cap dels tres.

Hem parlat tota l’estona de periodisme cultural quan volíem dir crítica. No és casualitat: en els temps interessants que ens ha tocat viure, l’articulista cultural cada cop és menys un prescriptor o un informador. La comoditat de l’omnisciència algorítmica a l’hora de recomanar s’imposa inexorablement, i qualsevol que hagi vist els malaurats periodistes-home-orquestra de les agències de notícies, sabrà que el destí del reporter és acabar convertit en drone –somio en una roda de premsa amb versions del Robot Emilio amb càmera i gravadora, cadascun amb una etiqueta del respectiu mitjà, que és l’única estètica que puc imaginar per al futur periodista automatitzat-. Alliberada de la funció d’agenda, la crítica cultural cada cop és més deliciosament innecessària. I have a dream: el periodisme cultural com un paràsit desvergonyit que xucla d’una mamella generosa i inesgotable, un periodisme cultural que no ha de satisfer a ningú més que els que l’escriuen, el llegeixen i el gaudeixen. El plaer de la crítica per la crítica.

Encara no les tens totes? La crítica cultural s’assembla a ballar la conga: és inevitable passar vergonya pensant en què dirà tothom, però, un cop has pujat al tren dansaire i veus que altres insensats t’hi acompanyen, t’ho passes bé.

Trobareu la resta d’entregues d’aquest curs d’estiu fent clic aquí

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació