Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

Zizek vs Peterson: no era l’economia, era la felicitat

L’atractiu de Zizek i Peterson s’explica perquè el més semblant a una recepta per al benestar que prometen és del tot paradoxal: ser feliç demana estar disposat a renunciar a la felicitat en nom d’una causa més gran.

Era d’esperar que el debat filosòfic del segle no fos el debat filosòfic del segle: l’enfrontament entre els dos intel·lectuals més populars del món, Slavoj Zizek i Jordan Peterson, sempre ha estat molt més interessant pel que diu de nosaltres que no pas pel que podien dir ells. Un estadi ple com un ou a 1.000 euros l’entrada per escoltar dos senyors discutint sobre si la felicitat la dona el capitalisme o el comunisme? El fons del debat era en la seva forma, és a dir, en com i per què una pugna filosòfica ha aconseguit convertir-se en un espectacle de rock. Però no patiu, igualment us direm qui va guanyar.

Va guanyar el capitalisme regulat, amb tota l’aigua al vi que això suposa. Precisament perquè la gràcia del cara a cara era l’enunciada radicalitat dels dos contrincants, els espectadors de mig món teníem dret a esperar de tot menys les terceres vies que es van acabar produint. La culpa va ser indiscutiblement de Zizek: al filòsof eslovè, la fama li ve de la seva crítica ferotge a l’esquerra moderada, retratada com un cavall de Troia del neoliberalisme que ha claudicat davant del lliure mercat i ha vengut les classes treballadores a les multinacionals. Tony Blair, Bill Clinton, Zapatero. Per això Zizek sempre ha dit que la socialdemocràcia és part del problema, i que el comunisme amb totes les lletres és l’única solució.

En canvi, Peterson prometia molt menys: lluny de ser un defensor ferri del capitalisme salvatge, el psicòleg canadenc sempre ha avocat per un control moderat de l’economia informat per la caritat cristiana. A l’hora de la veritat, Peterson no va dir res de nou, mentre que Zizek va abaixar el to dels seus textos i vídeos incendiaris fins arribar a una proposta indistingible del capitalisme amb rostre humà que ha ridiculitzat tantes vegades, una mena de tunejament de l’status quo basat en què un seguit d’acords transnacionals ajudin a regular tres problemes que els mercats nacionals no poden solucionar per ells mateixos: l’ecologia, l’enginyeria genètica i les crisis migratòries. Ni rastre d’abolir la propietat privada ni socialitzar els mitjans de producció.

No cal fer una crònica d’un debat de tres hores i mitja que és a un clic de distància, així que anem el punt cec que explica que el que havia de ser una carnisseria es convertís en una abraçada entre ossos: la igualtat d’oportunitats. Si haguéssim de definir quin és avui en dia el dogma polític del qual ningú gosa desmarcar-se, l’horitzó d’esdeveniments més enllà del qual no hi ha arguments defensables, hauríem de triar la igualtat d’oportunitats. Que no és poc, sinó un lluitadíssim triomf de la modernitat i la cultura democràtica sobre mil·lennis en què el més normal han estat –i en molts aspectes encara són- feudalismes explícits o encoberts que ensenyen a les masses a acceptar la loteria divina en el repartiment del pastís a la terra. Avui, ser de dretes és creure que el pastís es reparteix justament i que la manera de millorar-lo és generar incentius perquè els que no en tenen prou s’esforcin més, i ser d’esquerres és creure que els que s’enduen la major part de la teca no ho fan per mèrit propi, sinó perquè han trucat el sistema. La pregunta no és si cal igualar les oportunitats, sinó quina és la manera més justa de fer-ho.

Per això Peterson sempre ha atacat un mateix enemic que identifica com el vici filosòfic de l’esquerra: la igualtat de resultats. Segons el psicòleg canadenc, la finalitat última del comunisme no és que tothom jugui amb les mateixes cartes, sinó que, al final de la partida, no hi hagi ni guanyadors ni perdedors, sinó un gran “l’important és participar”. Per a un conservador, el marxisme és la fi de la meritocràcia, i això és no està gaire lluny de la fi del sentit de la vida. L’esquerra, en canvi, no té una resposta fàcil ni consensuada: la majoria dels que defensen el comunisme acaben fent el que Zizek va fer en el debat, dir que la utopia no és igualitària en els resultats, sinó l’únic sistema econòmic que permet que tothom tingui la igualtat d’oportunitats que el capitalisme predica però a la pràctica destrueix. Segons Zizek, el somni de Marx no és ni més ni menys que un lloc on “cadascú pot desplegar al màxim les seves potencialitats”. Igualtat d’oportunitats, vaja.

Aquesta retòrica de les potencialitats ens dona clau de l’enamorament inesperat de Zizek i Peterson, que era la tercera pota del debat: la felicitat. Contràriament a l’èmfasi polític que havia fet bullir la prèvia durant mesos, el que ha convertit els dos pensadors en estrelles mediàtiques i, concretament, en estrelles que atrauen especialment als joves de fora l’acadèmia, és que comparteixen una perspectiva psicoanalítica. L’autèntic enemic del debat no estava a la sala, sinó fora: contra una societat i una acadèmia absolutament rendides al racionalisme optimista, en què el conflicte es veu com un malfuncionament esperant un curset, un algoritme o una pastilla que el solucionin, Zizek i Peterson ofereixen una filosofia de la felicitat tràgica.

Quan els dos es van posar a parlar del sentit de la vida, van estar completament d’acord que no hi ha autosabotatge més gran que perseguir la felicitat com un objectiu en ell mateix. El que cal, i aquí els adversaris van coincidir fins i tot en e llenguatge religiós, és entendre la beatitud en els termes teològics de la gràcia, com una guspira que no sabem d’on ni perquè ens arriba i que no podem exigir, només esperar. L’atractiu de Zizek i Peterson s’explica perquè el més semblant a una recepta per al benestar que prometen és del tot paradoxal: ser feliç demana estar disposat a renunciar a la felicitat en nom d’una causa més gran. Articular quina causa és aquesta és molt més difícil però, mentrestant, el capitalisme regulat va guanyant.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació