Un país de mariners de merda

A l’última escena de la primera temporada d’El Crac, Joel Joan desapareixia de TV3 i de les nostres vides pujant a una barca de rems que enfilava fràgilment cap a l’horitzó del Mediterrani. Ara ja sabem que Joan va aconseguir ser feliç al mar, o, com a mínim, que va superar-nos en felicitat. Potser aquesta ha estat sempre la seva missió: ser una mica més feliç que nosaltres, fer de trencagel nacional de l’alegria. El preu que ha hagut de pagar és el de tots els grans herois: una ombra subtil de dolor quan deixa la mirada perduda, els estralls d’una ressaca semipermanent al rostre. 

També us diré que no és gaire difícil ser més feliç que aquesta Catalunya que ens ha quedat. Pels que no estigueu al cas, estic parlant de la imatge que aquest cap de setmana ha captivat el país més connectat a la cosa de les xarxes: al seu flamant compte d’Instagram, Joan va compartir un vídeo en què podíem veure’l a la proa d’una llanxa navegant a tot drap, gaudint de l’impacte que la velocitat produïa en un sistema nerviós visiblement desgavellat pels estupefaents. La densitat poètica del vídeo el fa un clàssic instantani, i podríem comentar durant hores la bandera d’Espanya que coronava l’embarcació, el salt mortal de les sinapsis de Joan improvisant per definir els tripulants com “mariners de merda” o la rima entre “Polinèsia Central” i “cultural”. Si a Núvol tinguéssim una divisó d’investigació, també hauríem enviat reporters sobre el terreny, que es veu que Joan i companyia eren per Sant Salvador sembrant el terror. Tristament, som un humil mitjà de crítica cultural.

Catalunya pateix per si Joan és persona o personatge. No tindria cap sentit que algú que ha desconstruït Barcelona (Plats Bruts), la indústria audiovisual (Porca Misèria) i la seva pròpia vida (El Crac) amb la constància i la brillantor amb què ho ha fet el nostre protagonista, no apliqui les conclusions de la seva ficció per a la vida. Es poden retratar tan bé certs clixés de la cretinesa i no deixar de ser un clixé cretí? A Twitter de seguida van aparèixer teories de la conspiració que només poden llegir l’Instagram de Joan com la primera pedra d’un nou projecte creatiu, una grandiosa performance que finalment serà revelada, com Joaquin Phoenix a I’m Still Here. El Joel Joan estratega té una idea i sap perfectament el que fa, una giragonsa final que ens enlluernarà amb una lliçó moral esmolada i entendridora al mateix temps. Ai, si TV3 li donés els diners que mereix per realitzar-la…

Una altra Catalunya el vol persona. La gràcia d’un Joel Joan sense capes mentals seria, precisament, que superaria l’eterna neurosi catalana que paralitza l’acció i castra el gaudi. En la manca d’interioritat performativa d’aquest Joan, hi ha la voluntat de poder que primer et tira una medusa a la cara i després no demana perdó. És un mite que sempre incorpora lectures polítiques en una determinada tradició de narracions llegendàries, com ara Joan Laporta, segons les quals la clau de l’èxit que li falta al país és una forma o altra de desacomplexament. El ressentiment contra Joan seria la metàfora de totes les frustracions nacionals embotellades.

No sé quin filòsof deia que si els cavalls tinguessin déus, tindrien forma de cavall. Els Déus catalans, i cal veure en el tors hel·lènic de Joan una connexió amb el politeisme clàssic, són, efectivament, un mirall de la nostra ànima. Si Joan és una joguina trencada, ho és en la mateixa mesura que el país, que és el tipus d’avaria que et fa córrer sempre en cercles. En Joan veiem la nostra capacitat per veure’ns tal com som i sentir una certa vergonya, seguida del desig de transformar aquesta lucidesa en una vida millor i fer, per fi, les coses fins al final. Fins que, com al Crac, inevitablement tornem a ensopegar amb l’eterna pedra de nosaltres mateixos i acabem fent un mal encara més decebedor. Els dies de ressaca, com el vídeo que Joan va penjar l’endemà, especialment a l’estiu, són un bon moment per mirar una reposició de Plats Bruts i recordar quan encara crèiem que ser feliços seria més senzill.