Quatre maneres de mirar els focs de l’Eixample

El political compass (brúixola política) és un mem sensacional que ajuda a entendre el món i que, pel mateix preu, als joves ens fa molt de riure. El mem consisteix en dos eixos de coordenades que divideixen la humanitat en quatre quadrants polítics. En l’eix vertical, hi ha la distinció “llibertari/autoritari” i en l’eix horitzontal “esquerra-dreta” (en termes econòmics), de manera que pots ser “llibertari d’esquerres”, “llibertari de dretes”, “autoritari d’esquerres”, “autoritari de dretes”. La fórmula ha tingut un èxit brutal per dues raons: la primera és la seva mal·leabilitat, que permet que classifiquis una gran varietat de fenòmens aparentment apolítics, des dels personatges del Club Super 3 històric fins a les diferents noies que apareixen a les cançons de Manel (la noia de ceràmiques Guzmán és un cas claríssim de llibertària d’esquerres, l’Adela és clarament autoritària i la Dolors també, però de dretes).

La segona raó per l’èxit és que el mem reconeix un component psicològic ignorat pel discurs polític convencional, que és la nostra visió de la naturalesa humana davant l’autoritat. El món es divideix entre els que creuen que som éssers inherentment dèbils que necessiten una autoritat externa que corregeixi aquestes flaqueses i tregui el millor de nosaltres, i els que creuen que el nostre potencial per a l’autoorganització i l’autonomia ens basten per a la vida bona i el que realment ens corromp són els mecanismes de coerció que una elit utilitza per imposar-se al tot. És una bona manera de classificar la nostra visió del que està passant últimament a les nits de l’Eixample de Barcelona i posar a lloc les intuïcions contradictòries, i crec que dona una distància que ajuda a entendre als altres.

Autoritari d’esquerres: Les protestes et semblen estèrils perquè no estan prou organitzades per produir una revolució substancial. L’objectiu de l’esquerra autoritària no és eliminar l’estat, sinó conquerir-lo i utilitzar el seu poder per fer un món igualitari en què la política reguli el mercat en nom del bé comú i no de les preferències individuals. Des d’aquest punt de vista, les bullangues de Barcelona no són veritablement revolucionàries perquè malgasten l’energia en esclats que acaben validant el sistema, una mena de satisfacció petitburgesa que es congratula a ella mateixa de combatre els opressors durant uns minuts, ventilar el descontentament i cap a casa. De fet, penses que el sistema viu d’aquest joc del gat i la rata i surt reforçat de tolerar pseudorevoltes i fer microconcessions, perquè així mai ningú s’organitza per fer una vaga general i nacionalitzar els mitjans de producció. Vols més revolució de la que veus, però més organització centralitzada a través d’un líder/partit fort. 

Autoritari de dretes: Consideres les protestes una degradació de l’ordre i la cohesió socials, que tant costen de construir i tan de pressa es destrueixen, i sense les quals impera la tirania del més fort. Creus que les institucions són el fruit d’un procés imperfecte però que, a diferència dels ideals revolucionaris, han demostrat que aguanten el test de la realiat. També penses que l’igualitarisme radical és un disbarat antinatural i que la millor forma de mantenir l’equilibri virtuós entre competició i col·laboració és la lleialtat a la nació i als valors morals i culturals no relativitzables que se’n desprenen, consensos ètics que suavitzen les tensions en el repartiment desigual de talents i riqueses i permeten transcendir la lluita de grups. Per això tot canvia si ets autoritari de dretes independentista. Aleshores veus les protestes malament perquè, igual que l’autoritari d’esquerres, les trobes insuficients: malgasten l’energia d’una veritable revolució que s’hauria d’organitzar per tal de canviar l’statu quo però, a diferència del company d’esquerres, creus que aquesta revolta no s’hauria de fer per instaurar la dictadura del proletariat, sinó per alliberar el poble català de l’hegemonia nacional espanyola injusta i instaurar-ne una de legítimament catalana.

Llibertari d’esquerres: Trobes que les protestes estan creant un espai de consciència col·lectiva i apoderament que planta les llavors d’un futur canvi de baix a dalt. Creus que el millor de la condició humana emergeix de la cooperació i l’autoorganització voluntària i que l’aliança entre polítics, policía, jutges i mitjans de comunicació és una enganyifa dels de dalt per perpetuar els seus privilegis a través de la por a espantalls que ells mateixos creen. A les manifestacions, des de les diades a l’u d’octubre fins a Urquinaona i ara per Hasél, hi veus un espai fora del sistema a través del qual crear llaços de solidaritat entre diferents lluites socials fora de les dinàmiques de partits i institucions corruptes. A la llarga, t’imagines aquest món com una cooperativa tolerant en què, extirpats els paràsits econòmics que apuntalen la violència sistèmica, ja no caldrà un sistema coercitiu ni militar ni cultural. Quan veus una pintada que diu ACAB, no penses que vulgui dir “All Cats Are Beautiful”.

Llibertari de dretes: Si una frase et defineix, aquesta és “poble armat, poble respectat”. Les protestes et semblen una escola de realisme polític que demostra com l’estat i les seves forces de seguretat conformen una oligarquia parasitària legitimada per la propaganda i les inèrcies culturals. Igual que el cosí d’esquerres, creus que les regulacions són sempre formes de paternalisme i explotació de les elits que malbaraten el veritable potencial de les persones, però, a diferència d’ell, estàs convençut que l’individu autònom és prioritari a la comunitat, perquè en nom del comunitarisme també es poden coartar llibertats, negar dissidències i ofegar formes d’associació privada, competició i emprenedoria personal que beneficien a tota la humanitat. En l’independentisme hi veus una oportunitat per conscienciar les masses contra el paternalisme de tots els estats, inclòs el de la futura Catalunya independent, que t’interessa més per independent que per Catalunya.

Ningú pensa que a les barricades de l’Eixample hi estigui a punt d’esclatar una Revolució en majúscula. El que sí que és irreductible als apriorismes cunyats i no podem determinar empíricament de cap manera fins que ho mirem amb la vista d’ocell de la història, és si en aquests esclats de ràbia invertebrada s’hi està forjant una consciència política o una d’antipolítica; si en l’espai intersticial que s’obre fora del degradat sistema de partits s’hi va acumulant una energia que conduirà a una nova forma d’activisme més constructiu i imaginatiu que finalment canviarà les coses, o si, just al contrari, aquesta energia abocada als marges és una descàrrega d’adrenalina que apuntala un sistema que emergirà més fort després d’aguantar l’estirada sense trencar-se. Depèn molt del nostre grau de fe i de l’horitzó històric que ens posem.