Us diria que, quan el Capitán Urías abandona el seu càrrec oficial, passa a ser Oriol Estrada, l’amant i consumidor mòrbid de cultura japonesa, però aleshores us estaria enganyant. Perquè aquest incombustible divulgador, esclau en part de la seva vocació, no descansa ni deixa mai de divulgar en els seus perfils de Twitter, Instagram i TikTok. En un moment dolç del manga en català, amb l’eclosió de la demanada i la resposta de l’oferta, aquest gènere sovint maltractat pels grans mitjans de comunicació ha revifat i sembla cridar als quatre vents que, de fet, no havia desaparegut mai. Que hi era, com un volcà passiu, esperant el moment oportú per erupcionar. Ara, TV3 ha anunciat que tornarà a apostar per un canal infantil i juvenil que, en interrompre’s fa uns anys, va deixar òrfenes a un seguit de generacions de joves i adults que havien gaudit i ho havien fet en català.

Ens trobem amb l’assessor de continguts del Saló del Manga (que se celebra del 8 a l’11 de desembre d’enguany) al triangle friki, l’encreuament otaku més important de Catalunya, situat en una intersecció al Passeig de Sant Joan de Barcelona. Conversem de la rèplica editorial, del vincle entre aquests formats i la llengua catalana, dels prejudicis que han acompanyat històricament aquests i de l’interès que suscita la cultura nipona als catalans i catalanes.

Estem de celebració. Norma ha publicat en català ‘Tokyo Revengers’. Com ho heu rebut els otakus?

Ha estat una gran notícia que s’ha sumat a una cadena de bones notícies. Ara recordo Ooso Comics, aquella petita editorial de Prades que va començar a apostar, tot i que amb uns títols molt de nínxol, per obres en català. Són militants que han publicat títols de manga que ja en castellà hauria estat un miracle, com Kamen Rider. Imagina’t fer-ho en català! Després ve Planeta i comunica que traurà, a banda de My Hero Academy, finalment, Dr. Slump. De fet, és un crim que no hi existís en català després de trenta-cinc anys des de la seva primera emissió. I ara arriba Norma i diu que publicarà Tokyo Revengers, Kimetsu, Jujutsu i Chainsaw Man. També s’ha filtrat la traducció d’un clàssic com Death Note, que ens arribarà també en català. Això ja no és anecdòtic, sinó que és entrar en la normalitat del manga en català.

A això li hem de sumar Kaji Manga, la nova línia editorial del Grup Enciclopèdia, que ha anunciat que vol llançar entre seixanta i vuitanta volums l’any de manga en català, amb títols que hauran sortit en castellà, i d’altres que no necessàriament, i això farà rabiar molta gent, que està molt bé [riu]. És una gran quantitat. Hem de pensar que una editorial mitjanament gran publica uns cent volums l’any en castellà. Aquí hi ha molts temes…

I estem aquí perquè ens els expliquis. 

Començaré dient que feia molts anys que no teníem una producció digna de manga en català. Quan va aparèixer, amb Glénat, a partir de 2006, era un producte que no tenia èxit malgrat l’anime a la televisió, que sí es consumia. I que ara, que es diu que el jovent no parla el català i que no està consumint cultura en català, arribi tot això, ens fa pensar que era el moment, que tocava. Ara toca veure si aconseguim normalitzar que es parli de manga en català i que puguem llegir manga en català. Fins ara, la llengua oficial del manga, fins i tot a Catalunya, era el castellà: per llegir-lo i per parlar-ne. Això a poc a poc s’està revertint.

És preocupant veure que els qui vam créixer consumint manga i anime no ho haguem pogut fer, fins ara, amb un catàleg just o una oferta sòlida.  De qui és culpa?

Jo crec que en una de les principals raons que no tinguem manga en català és que, quan es va fer l’aposta, en el seu moment, per part de Glénat (editorial ja no existeix, per cert) aquesta aposta no va funcionar molt bé. Potser un dels problemes va ser que els títols en català sortien una mica més tard que en castellà. Ara això ha continuat passant, i s’ha criticat bastant per part del públic. El fet que allò no funcionés, sumat al fet que vinguéssim d’una crisi econòmica, la del 2008, va fer que els editors de manga es tornessin encara més conservadors. I no parlo només en català, sinó en general. Imagina’t el que significava aleshores publicar manga en la nostra llengua. Era una qüestió de militància, i aquesta lluita l’ha mantinguda gent valenta com Joan Navarro, que era independentista i editava des de la convicció. Ara, en els últims anys, ha agafat el relleu Ooso Comics.

Fem tard?

No, jo no crec que arribem tard, però perquè dono una generació per perduda. Em refereixo a tot aquest buit de gent que no ha tingut el 3XL, ni el K3, ni ha tingut manga en català. A tots aquests grups, probablement els costa consumir manga i anime en català. Però tenim, per altra banda i per sort, totes aquelles generacions que ja es coneixen com a corona-otakus: joves de nou, deu, onze i dotze anys, que van començar a veure anime al confinament i ara han entrat en massa al manga. Aquests corona-otakus, a diferència del que passava abans, han fet el salt de l’anime al manga, i això és molt important, perquè si podem redirigir i enganxar aquests lectors amb els nous títols que s’estan publicant, podríem recuperar el públic, que és el que ens hauria d’interessar per davant de tot. Algú de trenta anys que es posa a llegir manga en català probablement ho faci perquè ja parla català habitualment, ja llegeix moltes coses en català i ja consumeix en català.

Estem entrant en la normalitat del manga en català

Aleshores, el diagnòstic quin és? 

Doncs jo crec que prometedor, o si més no esperançador. Perquè a l’afluència de les editorials que ara hem comentat, hi hem de sumar que TV3 per fi ha decidit recuperar una línia juvenil, i que sembla que apostarà per l’anime en català. Crec que és un bon moment, i que s’estan alineant tots els astres perquè podem reconquerir el públic i normalitzar que es pugui llegir manga en català.

Som generacions que han crescut amb l’anime, en aquest cas en català, i aquest bagatge cultural ens ha definit com a persones, i ha determinat què consumim. A mi em sembla una barbaritat que ens hagin deixat orfes. I aquí crec que sí hem de fer crítica, i culpar la televisió pública, que tenia un catàleg i el va malmetre i el va deixar perdre.

Jo no sé exactament què va passar, internament parlant. Sí que entenc que, per una banda, el 3XL comencés a desgastar-se per culpa de la crisi del 2008. Entenc que una part del problema va ser aquest. Ara bé, aquell o aquella que va prendre la decisió de tallar aquesta demanda televisiva, no va ser conscient de la magnitud de la tragèdia, com tampoc ho vam ser nosaltres en el seu moment.

La normalització lingüística gràcies a Bola de Drac és un tema que no s’ha de desmerèixer pel simple fet que sigui una sèrie d’animació. Amb certa polèmica a part, és clar, i em refereixo a Duran i Lleida portant la sèrie al Parlament per intentar vetar-la. Però el que et comentava, crec que no vam ser prou conscients de l’aportació que feia aquest contingut en el jovent català. Hi ha tota una generació que no sap què és el 3XL i, just l’anterior consumia massivament anime en català, amb openings en català, que calaven en un imaginari col·lectiu. Insisteixo: hem de recuperar això.

Crec que també hi ha un punt de prejudici, que encara preval avui.

Totalment, i això també té a veure amb el problema, perquè potser, alguns dels que s’encarregaven de comprar contingut per TV3, i això ho sé per algunes veus, li tenien mania o prejudicis al format. La imatge que vincula l’anime amb violència o sexe encara perdura en molta gent. Superem-ho. Hi ha animes molt blancs i purs, i tampoc passa res perquè hi hagi una mica de violència. Al final hem oblidat tots els beneficis que aporta el format.

La relació entre l’anime i la violència o el sexe encara perdura en molta gent. Superem-ho

Jo he consumit sempre manga i anime però ho he fet molt sovint en privat, amb un sentiment de vergonya, sobretot d’adolescent, causat per un pes extern. Era un prejudici que, en el meu cas, associava aquest món no amb una cultura violenta o sexualitzada, sinó amb una cosa infantil, de nens petits.

Sempre recordo la mítica definició de la RAE, que ja té deu anys, però que defineix el manga com a “género de cómic de origen japonés de dibujos sencillos en el que predominan argumentos eróticos, violentos i fantásticos”. I ja feia més de vint anys que es publicava manga i s’emetia anime a Espanya! Aquesta accepció serveix d’exemple per mostrar que encara existeix aquesta imatge. I és cert que als noranta, com que el manga i l’anime va ser un boom fins aleshores desconegut, es van generar molts prejudicis. Haig de dir que també es compraven títols sense cap mena de control, i llavors ens va arribar de tot, i també coses violentes i eròtiques. 

Una vegada vaig llogar Urotsukidoji en un videoclub, que era pràcticament porno, amb quinze anys. No m’haurien d’haver deixat llogar-lo. Saps per què me’l van deixar llogar? Perquè era anime. I ara tenim més integrat que es pot fer animació per adults, amb Pixar, South Park o Rick & Morty, però als noranta Els Simpsons van trencar molts esquemes, en aquest sentit. Els prejudicis no marxen sols, costen molt de deslligar i s’ha de fer molt de proselitisme. Mira, ara tenim botigues comercials amb samarretes dedicades al manga i a l’anime.

També hi fa molt la transmissió generacional d’aquesta cultura, és gairebé genètic, una qüestió de sang.

Ara tenim pares otakus, com jo mateix, i això és importantíssim. El manga i l’anime ja es traspassa naturalment, com una tradició bona, positiva i guai, i no una cosa de friquis. El manga i l’anime ha provocat una connexió intergeneracional, de pares i fills, que connecten en una mateixa afició, i això normalment no passa. Sovint el pare acostuma a trobar horrible el que li agrada al seu fill i el fill acostuma a rebel·lar-se contra el que imposa el pare.

Potser, que a Catalunya revifin aquests gèneres, té a veure amb l’aparició de referents, que aparegui gent com tu o com l’Ofèlia Carbonell, que comuniqueu d’una forma planera i alhora sofisticada.

Jo sempre dic que necessitem més Ofèlies. Molts de nosaltres hem viscut durant molt de temps en una bombolleta, i ens hem d’obrir i parlar des d’un altre llenguatge, que no sigui el llenguatge del fan. Perquè el problema que tenen moltes vegades els lectors de manga i anime, així com els mitjans especialitzats, és que parlen com a fans, i no tant com a divulgadors. I el divulgador el que hauria de voler és arribar també a gent que no coneix el seu món, i no ser un preaching to the quire, un predicador entre conversos. Precisament hem d’anar a convèncer els infidels, i predicar per la gent que no coneix el format. Així és com la comunitat s’amplia i creix, i es popularitza el gènere. Ens hem de deixar estar de gatekeeping, perquè és un comportament que acaba matant les coses. Li ha passat al metal, que ara és música de iaios i elitista. Jo no vull això, sinó que el que vull és que es publiqui més manga, i per això necessitem més massa lectora.

Abans parlaves de recursos i de voluntat. Ets optimista en aquest intent de revifar aquests gèneres i de fer-ho, a més, en català?

Soc optimista en el sentit que crec que s’estan ajuntant moltes coses, i que el manga i l’anime són molt populars, en un nivell mainstream, i això ho demostra l’èxit del Saló del Manga. Estem en un molt bon moment, la qüestió és que l’hem d’aprofitar i hem de fer bé les coses. Tinc molta confiança en la gent que hi ha al darrere, a la Corpo, treballant, però la qüestió és el que et deia, si hi haurà prou recursos. Ara sembla que hi ha molta predisposició, però haurem de veure si també hi ha calés perquè això exploti de forma potent. Aquí ja no sé si puc ser tan optimista amb l’historial que hi ha [riu]. I el tema és seriós, perquè ens hi va la llengua.

Jo estic una mica al teu equip. Intentarem donar un vot de confiança.

Això sempre, per descomptat. El que no podem fer és criticar sense que encara hagi nascut, ni posar pals a les rodes al projecte. Ja el criticarem després. Hem de ser pacients i deixar un temps per a la maniobra. Hi ha gent que volia que sortís Tokyo Revengers al mateix temps que en castellà… Ostres, estiguem contents perquè surti. A més, qui protesta normalment és algú de quaranta anys que ja està emprenyat i, en canvi, aquests nous títols estan pensats per gent més jove. Això no vol dir que nosaltres no els podem llegir, i de fet ho farem perquè a més, econòmicament, ens ho podem permetre. Però no som el target principal.

El manga no és car. No és un producte de luxe

Ara que parles del punt econòmic. S’acostuma a titllar el manga com un producte car, perquè es ven per fascicles, volums o col·leccions, i algunes històries són llarguetes. Què n’opines?

Car en comparació amb què?

Amb un llibre nou que val què, divuit euros?

Si compares un llibre amb qualsevol còmic, aquest últim et sortirà més car, és clar. Però és que són productes molt diferents. Jo no tinc tan clar que el manga sigui car, dins del món del còmic. I a dia d’avui, encara menys. Fa uns anys vaig fer un estudi absurd de gastar-me cinquanta euros entre còmic americà i manga, meitat i meitat. Després em cronometrava per veure quanta estona trigava en llegir [riu]. Així calculava el que m’havia costat i el que m’havia durat. I el manga sortia més o menys a compte. El que vull dir és que ara mateix una grapa de còmic de superherois val 4,50€ i són trenta-dues pàgines. Quant val un manga, tot i haver apujat els preus? 9€. És el doble, i són gairebé dues-centes pàgines. El manga no és car. Evidentment que 9€ són molts per un públic juvenil i adolescent, però objectivament no és un producte de luxe. A més, les edicions que tenim a Catalunya són molt bones, si mires el gramatge o la qualitat de la traducció. Tampoc tenim un nivell de venda suficientment massiu com per vendre-les a cinc euros. Encara no estem en aquest punt. Tant de bo.

Ets una referència per a molta gent, les teves recomanacions s’aplaudeixen i la teva presència a les xarxes té un públic consistent, que va creixent cada dia més. T’has plantejat anar un pas més enllà i formar part d’una editorial, o fins i tot d’entrar a la televisió per aportar el teu criteri i programar contingut?

Anem per parts. M’encantaria formar part del món editorial, però soc un tasta olletes, i m’agrada fer coses molt diferents. I mai diguis d’aquesta aigua no en beuré, però ara, si entrés a treballar exclusivament en una editorial, m’implicaria dedicar les hores diàries que siguin només en allò, i perdria la llibertat que tinc ara de poder llegir absolutament de tot, i col·laborar amb qui vulgui. La neutralitat de la qual gaudeixo ara em permet estar en altres llocs. A mi em mou la divulgació, i no vull casar-me amb res, de moment. Ara mateix seria un sacrifici. No se sap, potser d’aquí uns anys, quan em cansi de fer tiktoks, que ja tinc una edat [riu]. Potser un dia ja no podré estar allà davant, sent un referent de res.

Fas els tiktoks millor que jo. I la teva participació a la Corpo, tampoc la contemples?

Jo encantat que em truquin per col·laborar. I si algun dia em proposen de fer alguna cosa més, doncs acceptaré o no, depèn del que sigui. La divulgació del manga i l’anime i la cultura japonesa és una qüestió de vocació. 

Com vas entrar en aquest món? Quina va ser la teva porta d’entrada al manga i l’anime?

L’altre dia algú parlava de la “generació Bola de Drac pura”, un concepte que em sembla una mica supremacista, però de la qual jo en formaria part [riu]. Soc la primera generació de Bola de Drac, dels que van viure la primera emissió, l’any 1990. Encara no tenia deu anys. Aleshores havíem vist molt d’anime, com Dr. Slump, i als anys vuitanta era un producte molt actiu. Per exemple, El Capità Harlock em va marcar molt, sense saber ben bé per què. O Akira, que va tenir una influència demolidora. Després va arribar tota l’explosió a TV3 i les privades, com Antena 3 i Telecinco, que apostaven per l’anime perquè era un producte barat. Jo de petit vivia a Mataró, i no disposàvem de punts de trobada i de socialització, així que em va tocar ser un otaku solitari. Em comprava revistes, fanzines i estava molt al dia de les novetats. Intentava comprar tot el manga que arribava a la llibreria on anava jo.

Vaig ser intermitent. Durant l’adolescència em vaig allunyar i em vaig centrar més en la música: vaig tocar en grup i vaig escriure per una revista musical. Treballant en aquesta publicació, m’arriba un dia la new wave del nou cinema de terror japonès, o grups de visual kei. I sant tornem-hi amb el Japó. Així vaig reconnectar-me amb el manga, i enganxar-m’hi ja plenament.

Llegir un manga no implica que hagis de ser un otaku

I així és com et fas un lloc per comunicar, escriure i transmetre la passió pel gènere?

Sempre m’ha agradat escriure i comunicar. Vaig obrir un blog on parlava de cultura japonesa, manga i música, i on inicialment publicava en català i castellà. Vaig acabar deixant el català perquè no tenia visites, i això és molt trist. D’aquí passo a fer vídeos i documentals cutres. Un dia, quan estava a l’atur, em van encarregar una enciclopèdia de manga que va editar Panini fa uns anys. I a partir d’aquí salto al Saló del Còmic i després al del Manga.

T’he vist parlar molt del Japó, i sembles enamorat d’aquest país que ens és llunyà i al mateix temps, proper.

Conèixer altres cultures va molt bé per conèixer la teva pròpia. Jo també he fet xerrades sobre el Japó, la seva societat i cultura, i és una manera meravellosa de posar un mirall i reflexionar, amb l’excusa del manga i portar-lo més enllà. Saber què diu de nosaltres. Per això s’ha de fer servir un llenguatge accessible a la gent que no forma part d’aquest món. S’han de trobar els elements amb els quals algú es pot sentir identificat. L’Ofèlia va fer aquell article de Haikyuu! (Planeta) on parlava d’un tema generacional. Aquesta profunditat, normalment, no la trobes en la majoria de gent que escriu sobre manga i anime. I això és el que acaba connectant amb la gent. Podem parlar d‘Attack on Titan, que és un anime que ha arribat a gent que normalment no consumeix anime. Preguntem-nos per què ha arribat a aquest públic. Això és el que fa falta per arribar al mainstream. La gent s’ha d’adonar que llegir un manga no implica que hagis de ser un otaku, ni que n’has de saber molt del tema. Hi ha tanta varietat que sempre trobaràs alguna història que t’interessi. Molta gent no sap que hi ha molt més a banda de Naruto i One Piece.

• 

  Crítica

  El manga de la Generació Z

  Ofèlia Carbonell

Quina és la teva història amb el Japó i la seva cultura?

Jo he estat cinc vegades al Japó, en un període de sis anys. Pràcticament hi anava cada any. La meva relació no és només d’investigació, sinó que, gràcies al Saló, per exemple, he acabat treballant molt de prop amb japonesos. Hi tenim un contacte constant, i sabem com som i els rebem a Catalunya. 

Què tenen els japonesos, que són tan radicalment diferents a nosaltres i alhora la seva tradició ens atreu tant.

A priori, els japonesos tenen una cultura super exòtica per nosaltres. Però a mesura que t’hi vas endinsant, vas trobant molts punts en comú. I encara més com a catalans, que som els nòrdics de la península, i en general som més freds, formals i organitzats. Això és el que són també els japonesos dins de l’Àsia oriental. Ho són en termes més exagerats, és clar, però sí que trobem connexions i punts d’unió. Hi ha moltes maneres de fer seves que s’assemblen a les nostres, i jo particularment m’hi sento més identificat en termes de civisme, de disciplina, de la idea d’una societat col·lectivista i altres conceptes culturals que a mi m’atreuen molt. Sempre s’ha de veure amb mesura, perquè ells ho porten a l’extrem. Però si agafes el que tenen els japonesos i el que tenim els catalans et surt un combinat molt enriquidor. La gastronomia és un exemple d’això que dic, perquè t’acosta a una cultura. Només cal voltar per Barcelona per veure la quantitat de restaurants japonesos que hi ha avui. La gastronomia japonesa ens ha meravellat molt. El que queda clar és que, turísticament, el Japó crea reincidents. I això no passa amb tots els països.

Suposo que, com a assessor de continguts del Saló del Manga, tindràs ganes que arribi ja el desembre.

Aquesta serà una edició especial perquè ens fa molta il·lusió el canvi de lloc, perquè ara anem a la Fira de Gran Via, però aquesta transportació ens suposa un repte. Serà un espai nou, molt diferent, i això ens obliga a repensar l’espai i les activitats. Hi haurà novetats i serà la primera edició postpandèmica. A més, arriba en un moment on sembla que el manga estigui creixent tant, que hi ha molta expectativa i tindrem molt públic nou. Serà una entrega interessant i potent, i on el públic tornarà a ser protagonista.