Neelam Khan Vela: “Treballar amb l’Amaia va ser molt emocionant però exigent”

Darrere una bona idea sempre hi ha un cervell; i un gran poder comporta una gran responsabilitat. Neelam Khan Vela (Ronda, 1995) coneix molt bé aquests dos tòpics hollywoodians i fins ara ha aprofitat les seves oportunitats. D’origen malagueny, entre anades i vingudes va créixer a Capellades per després estudiar a Londres, on va deixar la carrera per aprendre entre escenaris i bambolines de Glasgow i sobretot, disparar la seva càmera. Ara el seu Instagram (@neelastica) mou més de tretze mil seguidors, però tot i això assumeix els riscos de la seva professió i afronta l’aposta forta per una vocació que no sempre és camí de roses. La fotògrafa ha dirigit l’últim videoclip de l’Amaia Romero, el del tema “Yamaguchi”, que ja compta amb gairebé 400.000 reproduccions a YouTube. Ens citem al bar Chiqui, a la vora de la redacció. El meu parc Yamaguchi. El meu oasi de cafeïna, calma, bona llum i llet de civada.

Com acaba una fotògrafa dirigint el videoclip d’una de les cantants més estimades del país actualment?

Tot ha anat com molt ràpid. Jo vaig començar a treballar amb l’Amaia perquè a partir d’amics en comú ens vam conèixer i vam connectar personal i professionalment. L’agost de fa un any, que tocava a les Nits del Fòrum, vaig començar a fer fotos pels seus concerts. I el passat estiu també li vaig fer fotos en un directe a Madrid. Ara, com està en aquest moment de treure singles, em va demanar que li fes la portada. A més, un dia li vaig ensenyar el videoclip que jo vaig fer per a El Último Vecino. Li va agradar molt la imatge i tot això va portar al videoclip, perquè li va proposar al seu equip que jo fes el vídeo de “Yamaguchi”.

Suposo que haurà estat un repte dels grans.

Era la primera vegada que ho feia tot jo, i que disposava d’un equip per dirigir i per treballar amb una artista tan gran. Va ser molt emocionant però també, com dius, va implicar una gran pressió. En general treballar per artistes de la talla de l’Amaia és molt exigent. S’ho prenen molt seriosament perquè el que fan és super important i arriba a molta gent. Per mi era necessari fer una cosa que li agradés no només a algú com l’Amaia, sinó també als seus fans. Tots sabem que té seguidors incondicionals i s’ha de saber molt bé què fer. Hi havia molta pressió per totes bandes. A més, fer un videoclip per una discogràfica com Universal, és un repte, molt més gran del que jo havia fet fins ara.

Llavors l’Amaia et va escollir directament a tu perquè dirigeixis el videoclip?

Sí, sí, flipa (riu). Al principi la idea era que fos un vídeo molt petit, i que assumís tot jo, com havia fet fins ara amb altres treballs. És a dir, sense una gran producció. Però després vam veure que havíem de gravar en aquest parc tan petit, al mig de Pamplona, que és un lloc on si algú l’hagués vist s’hauria omplert de gent de seguida… I vam pensar que necessitàvem més suport: un equip, perquè estigués tot controlat. Aleshores vam ampliar tot el projecte. Però ella bàsicament volia que fes jo el vídeo, que tingués jo la idea i que després la dirigís, i així va ser.

Què vas sentir o com vas entomar l’encàrrec?

Va ser relativament fàcil, perquè la meva idea del videoclip va sorgir directament de les limitacions que teníem a l’hora de gravar-lo. Filmar al parc de dia era impossible perquè s’hagués filtrat als deu minuts de començar, perquè els fans de l’Amaia estan molt bojos (riu). Per tant, havíem de rodar de nit, perquè era l’única hora que podíem fer-ho tranquils. I vam tenir sort perquè no hi va haver cap problema. Però de nit, és clar, hi ha més limitacions tècniques perquè no es poden fer tantes coses.

Parla’ns de l’estètica de “Yamaguchi”.

El meu imaginari ja és fantasiós per naturalesa, pels colors i tal, i en aquesta ocasió em vaig inspirar a força d’anar escoltant la cançó i imaginar-me el vídeo i els seus elements, com ara el moviment o les sensacions que em transmet el so del tema. La cançó va molt de la infància, i hi havia com una referència dels contes que llegíem de petits. Per altra banda, volia que s’allunyés del punt infantil, i en canvi tingués un punt spooky, més fosc.

Amb la Laia Serch parlàvem ara que té un punt molt lynchià, en el sentit que té quelcom oníric, fantasmagòric, abstracte i indeterminat.

Totalment. Em recorda a El espíritu de la colmena, amb un punt molt obscur. Ens ha sortit una cosa molt nostàlgica, molt de pel·li de fantasia dels vuitanta. I una de les principals referències, que també és una de les meves pel·lícules preferides, és Anastasia. Hi ha una escena en concret d’aquesta on la protagonista somia coses i en realitat està viatjant en un vaixell. Aquesta dualitat entre el dia i la nit, la realitat i el somni, va ser molt inspiradora per mi, i em va servir a l’hora de fer dues narratives al vídeo. Volíem que la narrativa principal fos la nit, però que després agafés aquesta essència de somni, on l’Amaia en veritat està explorant i recordant la seva infància i tots els moments que ha passat al parc. Per això hi ha els flashbacks. Juga amb això: la realitat és la fantasia, i els records són realistes.

A l’hora de marcar l’estil, tenim els pètals o la tipografia, que són molt potents. I també volia que tingués un punt manga, anime, perquè la cançó es diu Yamaguchi i volia copsar això. L’Helena Contreras, que va fer l’estilisme, la va clavar molt perquè fa servir vestits regionals navarresos, però alhora l’Amaia ens recorda molt a una fada de manga. Aquest era el punt que havíem de trobar i vam saber fer-ho amb tot l’equip.

I què tal l’experiència de dirigir un equip?

En realitat va ser un equip relativament petit, format per menys de 15 persones. Va ser molt guai la sensació de no haver d’estressar-me per coses que normalment se m’escapen. Coses molt de producció que em superen i acaben amb els meus nervis. Doncs en aquest cas em donaven i em portaven tot allò que jo demanava. Perquè et facis una idea, quan vaig arribar estava tot preparat per començar a rodar. I aquesta part de l’experiència, òbviament, em va encantar. Ai, ara pot sonar que no vaig fer res (riu). Em vaig sentir molt còmoda. No em vaig estressar, i mira que jo soc d’estressar-me molt quan estic fent un shoot. Aquí tenia la sensació que estava tot tan controlat i pensat, i que estava sortint tot tan bé… que de fet em vaig sentir molt tranquil·la durant tot el rodatge. Després, em va tocar fer muntatge i el colorat, i també m’agrada molt com ha quedat.

A la teva web diu que vas estudiar fotoperiodisme a Londres. Et consideres com a tal?

M’agrada considerar-me fotògrafa documental. Vaig començar estudis de fotoperiodisme, però sempre he tirat més cap a la fotografia musical. Ara últimament estic fent més artística i retrat. Arran de la pandèmia, van parar els concerts i llavors em vaig haver de redirigir. També tenia ganes d’experimentar una mica més. Abans em dedicava bàsicament a estar amb les bandes i retratar-les.

Sempre has tingut aquesta vocació pel món de la música?

Sí. Al principi, al batxillerat volia ser fotoperiodista aventurera, d’aquelles d’anar a cobrir guerres (riu). Feia fotos de tot. Però en realitat el que més m’agradava, des d’adolescent, era el  món de la música, el món de les bandes, dels concerts. Sempre he sigut d’anar molt a concerts, i escoltava molta música. Sé que sona molt cheesy, però és el que més m’agrada. Poder formar part del món amb alguna cosa que pogués aportar jo. La qüestió és que vaig començar a fer fotos, i la gent em felicitava i m’animava. A més, amb dotze o tretze anys vam fer uns curtmetratges amb uns amics i així vaig entrar en contacte amb el món audiovisual.

I com entres professionalment en l’àmbit de la fotografia musical?

Les fotos de concerts van venir amb setze anys, que és quan vaig començar a anar a sales i bolos més petits per Barcelona. I m’emportava la càmera a tot arreu! Quan em vaig mudar a Londres vaig estar de becària a la NME, la New Musical Express, i allà, mentre estudiava fotoperiodisme, paral·lelament anava treien el cap en el món de la música. I cada vegada tenia més clar que era al que em volia dedicar. Sempre estava de concerts, fent fotos, sense parar. I a partir d’aquí ja vaig anar escalant.

Vas viure a Londres però el teu origen és malagueny i barceloní, no?

La meva mare és de Saragossa i el meu pare pakistanès. Quan tenia dotze anys ens vam mudar a Capellades, a Igualada. 

Ostres, d’on és la Clàudia Rius!

Sí, la conec i precisament ahir li vaig comentar a la meva mare que feia una entrevista amb vosaltres i em va dir: “Ah mira, la revista de la Clàudia!”. Ella m’ha posat al dia de la Clàudia i de Núvol (riu).

El món és un mocador.

Bé doncs això, vaig néixer a Ronda perquè els meus pares no paraven de voltar. La meva base sempre ha estat Capellades. Tota la meva infància ha estat un caos fins a mudar-me aquí. Als disset vaig tornar a Londres.

I a Londres vas finalitzar els teus estudis de fotoperiodisme?

Bé, no ben bé. A Londres hi vaig estar uns tres anys, on vaig estudiar la carrera fins que la vaig deixar. Llavors em vaig mudar a Glasgow, on vaig estar cinc anys, fins al maig passat. Londres és una ciutat difícil, molt cara, i amb un milió de gent que vol fer el mateix que tu. És molt complicat sobresortir i destacar. Vas a un concert i et trobes cinquanta persones fent la mateixa foto. Vaig anar a Escòcia sense planejar-ho, perquè tenia molts amics allà, i m’agradava molt la ciutat. A més, l’escena musical és super guai. Hi ha moltíssimes bandes, és tot més orgànic i tothom és simpàtic. L’escena està molt viva. A Londres és el contrari. A Glasgow va arrencar tot, és on vaig tenir l’oportunitat: fent fotos als meus amics i als grups locals. És com la gent va començar a conèixer la meva feina. Així durant cinc anys. 

Ara tens més de 13 mil seguidors a Instagram. Vas aprofitar l’estada a Glasgow.

El meu treball es comença a conèixer a partir de 2018, que va sortir el segon disc de Hinds, pel qual jo vaig fer la portada. Va ser el meu primer projecte important. A partir d’aquest punt, engega tot una mica. Aquell mateix any me’n vaig amb elles als Estats Units, com a fotògrafa oficial del grup. Abans havia fet altres gires, però aquesta va ser d’aquelles de “fua” (riu). Perquè et facis a una idea, potser estava en un concert a Ohio i se m’apropaven noies de setze anys per dir-me que les meves fotos els hi agradaven. Era com estrany. D’aquí ja començo a treballar amb més gent i ja el punt àlgid és quan començo a col·laborar amb l’Amaia.

S’acostuma a dir món de la fotografia és dur i precari. Ara que tu hi estàs ficada, creus que és un ofici devaluat? 

És un món molt precari, però igual que la resta de les professions artístiques. Amb la música passa, per exemple. Molt poca gent es pot permetre el luxe de viure d’aquesta. Jo crec que venim del final d’una generació que s’ha pogut dedicar a això i tenir bona vida, i estem intentant fer el mateix però la realitat és molt precària pel que fa a condicions, sous. I això passa sobretot a Espanya. En altres ciutats, com Berlín, potser la situació laboral és diferent, però aquí és impossible. Jo conec el món de la música i la fotografia. Altres àmbits no ho sé. Potser la fotografia de moda, mira, dóna per menjar, encara que és un món molt selecte.

…

Et dic tot això però em sento super afortunada. Som pocs, els privilegiats. Però jo mateixa, encara que em dediqui a això, no sento que tingui una tranquil·litat financera, ni cap estabilitat. Dedicar-se a qualsevol cosa artística és complicat. I ara amb la Covid s’ha tornat tot molt pitjor.

Quina és la teva situació actual?

Soc autònoma i vaig fent shoots per aquí i per allà. No em puc queixar, perquè després del passat estiu, que es quan es va calmar una mica la situació de la pandèmia, de sobte com que em va entrar moltíssim curro i han estat uns mesos de molta feina. Però encara així després hi ha mesos més fluixos i hi ha una constant sensació d’inestabilitat.

Les teves fotografies tenen un estil molt peculiar, un segell molt personal que es distancia d’altres artistes.

Tampoc he planejat mai quin estil volia trobar. Ha anat sortint així, i vaig pensar que m’agradava. Des que vaig començar a fer fotos la meva feina ha agafat una evolució molt tranquil·la, molt lineal. A més cada vegada que faig fotos noves faig canvis, provo coses, i això fa que a poc a poc es configuri un estil que tampoc sé definir exactament. Les meves referències són tantes que en realitat agafo una mica d’aquí i una mica d’allà, sense més.

Quin consell donaries a algú que arrenca amb la càmera?

Sobretot, que faci fotos. Sembla una tonteria, però no hi ha cap altra manera de millorar. A la uni pensava que cap d’aquelles persones que donaven classe em podia ensenyar a fer fotos. Els professors et poden ensenyar a fer servir una càmera, i mostrar-me fotos d’altra gent i explicar-me per què són bones i per què d’altres no ho són. Però si tu no practiques, al final no pots millorar ni aprendre. La fotografia no s’aprèn com si fos un llibre. La meva recomanació és tirar fotos, moltes. I ser crítica amb una mateixa i ser super constant. 

Ara has tret el cap en el món del videoclip. T’has plantejat continuar per aquí?

M’encantaria fer-ho, però ho veig complicat perquè el món del videoclip encara és més precari que el de la fotografia. Vull fer-ho perquè m’agrada, i ho seguiré fent, però no crec que em pugui plantejar dedicar-me a ser directora de vídeos. Potser serà possible a certa escala, si fas el videoclip a Dua Lipa. Però és un món molt selecte i de moment ho veig impossible. Des de fora, ens pensem que el món de la música és fàcil quan en realitat és molt complicat. Per tothom: pels qui fan els vídeos i pels mateixos artistes. Molts artistes ni cobren. La gent es posa a escoltar música a Spotify malgrat que no sap tot el que hi ha darrere.

A quina banda t’agradaria fer un videoclip?

Si em deixes triar una banda d’abans, sense cap mena de dubte als Pulp. Crec que tenen tot el que s’ha de reunir com a banda. Hi ha pocs grups que hagin aconseguit tant. Ser tan constants en qualitat i tan complexos.

I d’ara?

A Billie Eilish. Em té obsessionada. M’encantaria anar de gira amb ella.

En aquest vídeo Neelam Khan Vela ens parla dels seus referents: