Miravisions Votum Fecit

És mitja tarda, l’hora de la mandra, quan pujo al tren que va cap a Ponent. Avui comença la tercera edició del Miravisions, la Jornada de Fotoperiodisme de Catalunya que, com cada any, perquè ara ja es pot dir com-cada-any, organitza La Mira al Mas de Miravall, a Juneda, a les Garrigues.  I és una jornada llarga, de tres dies. La primera edició va ser encortinada, de portes endins, mentre a fora el virus se’ns menjava els dies. El Miravisions és, doncs, un encadenament de petits miracles: neix en un any de mort i creix i perdura i s’eixampla, després, en un lloc inimaginable, volgudament inimaginable. El viatge amb tren des de Barcelona ha de durar dues hores i tres quarts, però en durarà cinc. Si Lleida, en el mapa mental col·lectiu, és tan lluny, també és per això. Perquè s’hi arriba per camins que volen paciència. I raïls i més raïls. “Volíem que l’espai fos el missatge”, dirà Joan Camp, l’editor de La Mira. I, per tot això, sens dubte, ho és.

A Tarragona hi plou com si Déu tingués mal de queixal. I el mar es menja la platja. I ens fan baixar a Reus. Qui queda, ara, parla de Lleida, que diu la gent que no és de Ponent. Un senyor d’armilla reflectant que mastega xiclet com si fes cent anys que en mastega ens diu d’anar a la més llunyana i feréstega de les andanes, i que ens hi esperem. Hi ha un tren aturat i barrat, però com que no ens podem aixoplugar, la gent obre a la força les portes. I s’obren de seguida, perquè és el tren més rònec de Catalunya. I és com si el tren ens engolís. Glup. Passen quarts i no tenim cap notícia. I hi ha la generositat aquella dels qui, desconeguts, se senten agermanats pel mateix enemic. I tràfic de somriures, cigarrets, periples personals… Però la remor es fa estranya: Som en un tren quiet, completament adormit, amb una maleta en una mà i una punta de desconcert en l’altra. Som en un lloc inesperat, en una hora inesperada, amb persones inesperades. I salvant totes les distàncies que cal salvar, penso en els vagons del metro que tot d’una fan de refugi als ucraïnesos, en el vagons de mercaderia humana de l’exili. I ser en aquest tren mort, ara, és com un preludi dels temes que bulliran, demà, en alguns dels debats de la sala gran del Mas de Miravall.

La periodista Cèlia Cernadas, a la taula rodona Quan el periodisme explica un conflicte, demanarà als fotoperiodistes que trepitgen terra esbandida de sang: “Segur que sovint us ho demanen i ara ho faig jo: No teniu por?” Ricardo Garcia Vilanova, fotoperiodista de guerra, guanyador del Premi World Press Photo i que va ser nomenat al Pulitzer el 2010, dirà: “Has d’acceptar que potser no tornes, o que tornes en unes condicions físiques diferents. Hi ha gent que hi va creient-se immortal… Quan hi vas, has de valorar si allò que fas val el risc que prens, has de valorar si val la teva vida. Perquè pots vigilar, pots decidir posar-te una armilla, un casc, però al capdavall el factor sort és determinant.” Cernadas també els demanarà per què fotografien la guerra. I Plàcid Garcia-Planas, periodista a La Vanguardia, dirà: “Jo no sóc fotògraf, però la meva narrativa és fotogràfica i conec prou els fotògrafs com per parlar-ne. No hi ha periodisme de guerra. Hi ha reporters, i hi ha guerra. I hi ha un ventall molt gran de motius per anar-hi, que va des de l’ego, conec fotògrafs que hi van per guanyar el Pulitzer, fins a aquells que hi van perquè ho necessiten biològicament. Jo crec que fotografiar és un instint biològic.”

La guerra era el decorat mental en el qual vivíem, però no se’n parlava. La guerra és un àcid que et modifica l’ADN. Els bombardejos que va viure ma mare és com si els hagués viscut jo.

I quan ho dirà em diré que sí, que fotografiar és, en el fons, un instint de supervivència refinat. Un acte reflex invocat. El mateix instint que fa que ens agafem a la primera mà oferta quan ens entrebanquem amb una pedra, una fulla de plàtan humida o un mal pensament, fa que, en qualsevol moment que s’esfuma, sigui justificat, necessari, instintiu, de fer un clic. Què és, una foto, sinó la immortalitat? Dit així és, és clar, molt tòpic. Però si deixem caure aquesta idea senzilla en un context de guerra, el tòpic es torna ferri, cert, i ple d’ombres i de matisos nobles. Si una fotografia immortalitza, això ho sabem tots, anar a fer-la en un bassal de mort i de putrefacció és, al capdavall, per què no?, un ritual de salvació. El fotògraf de guerra es fica, doncs, en el moment de la caiguda per no caure. I això, en les fotografies de Garcia Vilanova s’hi palpa que fa por. En qualsevol fotografia seva sentim com cruix la guerra fins al dedins dels engranatges més negrosos de la càmera, des del mareig de la vida forçosament accelerada. Ni el més preclar dels emmarcadors sabria fer un marc prou resistent per a una fotografia de guerra de Garcia Vilanova.

Però Garcia-Planas dirà, potser perquè ell es dedica a escriure: “Crec que per apropar-se a algú que està enmig de l’horror de la guerra i trobar-lo receptiu a ser fotografiat cal anar acompanyat d’algú que escriu. Perquè una imatge val més que mil paraules, sí, però mil i una paraules valen més que una imatge. Amb la paraula podem anar cap al matís.” “Cal respecte, empatia i discreció”, afegirà la fotoperiodista Sandra Balsells, que fotografia “per a trepitjar la història en primera persona.” “Jo sempre m’acosto a les víctimes i fotografio els morts delicadament, com si els morts fóssim jo i la meva família”, dirà Garcia Vilanova. “Com més llunyà i com més exòtic és el país, més es veuran les cares dels morts”, farà Balsells, citant Susan Sontag. “Penseu en quantes fotos de morts vam veure dels atemptats de l’11 de setembre…”, afegirà. I així s’obre una escletxa cap al debat moral.

I Garcia-Planas dirà: “Crec que el reporter de guerra sempre ha de prendre part. I ha de posar-se al costat del dèbil, de la víctima. L’objectivitat no existeix, existeix l’honestedat.” I Garcia Vilanova hi estrà d’acord: “Sí, i hi ha implicació personal, sens dubte. Els mitjans demanen el combat, la mort, la sang. La part històrica, social i personal queda en un segon pla.” I Garcia-Planas: “Costa trobar, en el reporterisme de guerra, mirada lateral. Cal saber donar el conflicte des d’un altre punt de vista. I no saturar de mort l’ull del lector.” I Balsells: “El fotoperiodisme té un grandíssim deute amb els seus protagonistes. El postconflicte dóna peu a grans reportatges. I no s’explota.” Alfons Cabrera, metge i fotògraf que ha tornat fa poc d’Ucraïna, explicarà que se sent cridat a anar a la guerra, càmera en mà, quan es diu: “Imagina’t que hi ha la guerra d’Ucraïna i que no hi ha fotos.” I hi va. I si tots els altres es col·locaven emocionalment al costat del feble, Cabrera dirà: “Sempre emfatitzes més amb la gent que tens a la vora. Ho sé i així ho faig. No m’ho prenc d’una manera activista, jo.” “Un dels motius pels quals fotografio la guerra és perquè entenc el fotoperiodisme com una eina de denúncia social”, replicarà Garcia Vilanova.

No en som conscients, però tenim tics, costums, col·lectius i individuals, que provenen de l’herència de la guerra.

Grinyol rere grinyol, parada incerta rere parada incerta, finalment el tren avança. Gairebé tothom parla de Lleida excepte un home, que autoritzat per la complicitat de la mitja aventura, es posa a parlar en anglès amb dues dones que se li asseuen a davant i que no l’entenen gaire. Com que no l’entenen gaire i es nota que es garlaire em mira a mi i em demana si no parlo anglès, per fer de translator. Faig que no. I llavors l’home que se m’asseu a davant s’hi afegeix: “¿Francés? ¿Italiano? ¿Español? ¿Hawaiano?”. “Català”, dic. El primer senyor somriu, fa uns ulls grossos i diu: “Ah! Barcelona. Lleida. Català!” I ho diu fent un cercle amb un dit. I el cercle envolta les paraules que ha pronunciat, de manera que les paraules hi queden arraulides a dintre i s’entén que s’agermanen. Les dues senyores fan que sí amb el cap. I el senyor repeteix: “Barcelona. Lleida. Català.” I tot d’una em sembla que acabo de presenciar la més bella, nítida i rodona manera d’entendre què és el Miravisions. Una jornada de fotoperiodisme de país normal, de país tan normal que ha superat un centralisme obsessiu que no deixa de ser, a vegades, en el fons, una marca de provincianisme. Allò que per inèrcia hauria passat a Barcelona passa, avui, en un poble de totxana ataronjada i camins de terra voladissa i parets de pedra seca. I passa, íntegrament, en català. Miracle.

Arribo que ja fa nit al CAMP, el Centre de les Arts i la Memòria de Ponent on el Miravisions comença. L’acte d’inauguració de les tres exposicions d’enguany ja fa estona que s’ha acabat. Tothom és a fora. Entreplou. Els plats i les copes són buides. La gent recull i s’escampa. Deixo la maleta a l’entrada i d’una revolada sóc al pis de dalt. Les sales on hi ha les exposicions Una vida aferrada a la terra, de Jordi Borràs, i El 2021 en imatges: guardonats del Premi Miravisions de Fotoperiodisme, són obertes i buides i tinc sensació d’ofrena: el Déu del mal de queixal ara em fa un regal. Hi entro. El treball Amor contra l’oblit, de Pau de la Calle, que explica la història de la seva àvia Fina, que pateix Alzheimer, ha estat el guanyador de la categoria professional, i Marc Asensio s’ha endut el primer premi de la categoria d’estudinats amb Conèixer-nos, un mosaic de la vida a cals avis, a Caldes de Malavella. També s’hi exposen el segon i el tercer premi de cada categoria i els accèssits.

A baix, a la sala principal, hi ha l’exposició Testimoni d’un món en lluita de Jordi Bartolí, el fotoperiodista que, enguany, relleva Pilar Aymerich. I que és un anecdotari trepidant de grans conflictes d’ací i d’allà al llarg de quaranta anys. Totes tres exposicions fan tremir i meravella com totes tres fan, a més, una olor pròpia. De llana, de sal, de benzina. Seran al CAMP fins al 27 de novembre. Després, com l’any passat, es traslladaran al Palau Robert.

“El fotoperiodista no pot fer la feina des de l’hotel. Ens hem de llançar enmig del merder: vulguis o no ho vulguis. El perill més gran és que tothom qui s’ho mira des de fora cau en la mitologia de l’ofici. Però quan hi baixes, a la guerra, només hi trobes olor de sang i olor de merda”

Arribaré al Mas de Miravall amb la furgoneta de Jordi Bartolí i de la seva dona. M’asseuré a darrera i una gossa se’m posarà als peus, feta un farcell. Som en un camí de carro que de tant en tant s’alça una mica per deixar passar, per sota, un canal d’aigua negríssima. La furgoneta sotragueja, ara un llamp que no arriba a caure esquinça el cel, els conills d’Alcarràs també han vingut i se’ns llancen a morir sota les rodes amb les orelles dreçades, i em retrunyen tot de coses que Bartolí ha dit, a peu dret, oficiosament, fa una estona, al CAMP: “Per què tants catalans han acceptat de ser francesos? Perquè França ha donat escoles als seus fills.” “He estat fent de comissari de l’exposició del meu tiet Josep Bartolí. Els colors de l’exili a Ribesaltes i ha estat molt intens. Ara necessito descansar.” “Em vaig fer del partit comunista francès perquè estava una mica cansat, a casa, de la independència de Catalunya. Hi va haver un moment en què la flama em va acabar cremant.”

L’endemà Xavier Graset li farà una entrevista que és, més que una entrevista, un repàs memorialista del seu mapa familiar i biogràfic. Primer explica tot el que cal explicar: Que ve de Perpinyà. Que és fill d’una família de catalans exiliats que havien anat a morir als camps de concentració de la Catalunya del Nord però que no ho van fer. Que potser per això s’ha passat la vida fotografiant conflictes i moviments socials de resistència. Que és el nebot de Josep Bartolí, l’home que, per damunt de tota cosa, va saber dibuixar la vida i la mort als camps de concentració, que de tots va saber fugir-ne, que va arribar a Mèxic amb les mans buides, que allà festejaria amb Frida Khalo: “Eres tan fino y tan bueno que no mereces que te hiera la vida.” “Ei! Això ja és una altra història!”, diu, enriolat, Jordi Bartolí. “El meu tiet era el tiet d’Amèrica. Jo no l’havia vist mai. Però en un moment concret, quan jo tenia 17 anys, va venir a casa i s’hi va quedar dos anys. El llegat del meu oncle en mi és més polític que no artístic.” “Exili és la primera paraula que vas aprendre?”, demana Graset. “Exili és la primera paraula que vaig aprendre en català. I les següents camps de concentració. Ningú no torna mai de l’exili de manera definitiva. Tot i que la normativa, en totes les famílies, era no parlar de la guerra. La guerra era el decorat mental en el qual vivíem, però no se’n parlava. La guerra és un àcid que et modifica l’ADN. Els bombardejos que va viure ma mare és com si els hagués viscut jo.”

I llavors penso en el tràfic indefugible de ferides i esgarrinxades mal apedaçades que les mares passen als fills sense adonar-se’n, i en com els fills servicialment les carreguen. I penso en si això, que passa a dintre de cada casa, pot passar, també, col·lectivament, d’una generació mare a una generació filla, quan hi ha un conflicte polític. I recordo un cafè amb Marta Marín-Dòmine, que va fer aquella cosa tan bonica del Fugir era el més bell que teníem, i que em va dir: “No en som conscients, però tenim tics, costums, col·lectius i individuals, que provenen de l’herència de la guerra.” Parlava de la Guerra Civil. Em va explicar que a la majoria de ciutats europees la gent, al metro, s’aixeca quan el tren ja s’ha aturat. I que en canvi, aquí, ens preparem una mica abans. Aquest llevíssim impuls de fugida, aquest llevíssim estar a l’aguait, em deia, és una herència del patiment, de l’estat d’alerta de la guerra, no pas tan llunyana. L’àcid de la guerra, doncs, com diu Bartolí, encara circula, de manera latent, en els actes reflexos del nostre cada dia, inoculat silenciosament a l’ADN.

“L’obejctivitat? Per a mi objectivitat vol dir, només, tècnicament, posar l’objectiu a la càmera. La fotografia és subjectivitat organitzada.”

 “Al meu pare el pa el va salvar. El van treure del camp de concentració perquè necessitaven un forner i ell ho era.” I això, revela Bartolí, el corprèn. Com les vides van, tot d’una, segons fat o ventura o predestinació, en un context de conflicte. “El que més m’ha impressionat sempre de l’exili és la brutalitat amb què es capgira una vida.” “I la vida del fotoperiodista de guerra també es pot capgirar”, apunta Graset. “El fotoperiodista no pot fer la feina des de l’hotel. Ens hem de llançar enmig del merder: vulguis o no ho vulguis. El perill més gran és que tothom qui s’ho mira des de fora cau en la mitologia de l’ofici. Però quan hi baixes, a la guerra, només hi trobes olor de sang i olor de merda”, aclareix Bartolí. “Quan trobes un nen com el teu partit en dos has de saber quedar-te al teu lloc, saber que no ets aquí per a veure-ho, sinó per a fer-ho veure. Si no ets capaç de fer aquest exercici, no hi has d’anar. La dificultat és aquesta: Estar prou a prop i prou lluny per mirar i per fer veure. Estàs fent una feina.” Quan calla, hi ha un silenci ras. Per trencar-lo, Graset fa una pregunta comodí: “I què ens en dius, de l’objectivitat?” “L’obejctivitat? Per a mi objectivitat vol dir, només, tècnicament, posar l’objectiu a la càmera. La fotografia és subjectivitat organitzada.” I ja està. Ja tenim l’estàndard del Miravisions d’aquest any. Perquè després que Bartolí digui “La fotografia és subjectivitat organitzada”, ja no hi haurà cap ponent que no enfili el seu discurs sense passar per aquí. Pregunta comodí, resposta brillant.

I cau la nit i el cel és una cara pigallada, i Carles Belda i Joan Garriga pugen a l’escenari i tothom balla. I alegria, que és festa major, anit, al Mas de Miravall. I potser ballem pel goig de ballar, però també per fer esfumar els fantasmes pesants de la guerra, que avui també han vingut, que hi són perquè els hem anat invocant, i que ara ballen la dansa invisible amb nosaltres i ens passen a frec de pell. Laura Saula, redactora de La Mira, em diu: “Saps que en aquest mas hi ha enterrats monjos de Montserrat? Es veu que, abans, hi pertanyia.” I li explico que algú m’ha dit que fa uns anys hi havia viscut, tot sol, un senyor que feia d’ermità i que organitzava colònies per a joves cristians. La capella és, avui, un traster malgirbat, i la pica baptismal és plena de glaçons i d’ampolles fumades, però se sent, encara, el dring sagrat, que deu fer moltes centúries i migracions que hi ressona… “Jo crec que el Miravisions és, en el fons, una gran cosmovisió, i que ell lloc on passa té una energia mística que, de tant en tant, com ara, es revela”, m’explica Francesc Canosa. I penso que no som lluny de les pintures rupestres del Cogul, sacre lloc tel·lúric. I recordo que, quan hi vaig pelegrinar, el guia em va fer notar tot d’inscripcions que volten les pintures, i que al llarg dels segles els passavolants que feien nit a recer de la Roca dels Moros, aclaparats per l’energia embriagadora del lloc, volent-se encomanar a alguna mà protectora, gravaven a la pedra. “Secundio votum fecit”. En Secundí, que hi devia passar cap a l’any 150 abans de Crist, ha fet un vot.  

I el Miravisions es torna, diumenge, lent, analògic, com de mantega. Martí Andiñach arriba des de Barcelona, carregat de maletes de plata i improvisa un laboratori de butxaca. Ha vingut per a fer un taller sobre la tècnica fotogràfica del col·lodió humit, del segle XIX. Avui fa un sol que tot s’ho menja i des de primera hora una corrua de borinots gegants voleien pel mas fent un zumzeig endimoniat: és perquè hi ha la trobada de dronistes capitanejada per Carles Rabadà. Els del col·lodió som, però, en una mena de cova feta de cortines negres. I vigila la porta que no passi ningú i amb el ningú un bri de sol, i afanyeu-vos a posar-vos als vostres llocs que d’aquí a quatre minuts això s’evapora, i càmera d’acordió i manta al cap i digueu Èteeeeer. I així, fent malabars amb la llum i la foscor, barrejant tot un reguitzell de químics gelatinosos i flairosos, sovint tòxics i gairebé borbollejants, sempre amb el cronòmetre a frec de dits, Andiñach ens farà, amb un regalim de suor a la templa, “un retrat que d’aquí dos-cents anys encara estarà intacte, igual que ara.” I sense haver-ho previst gaire l’acabem de fer, nosaltres també, des de la cova, el vot d’en Secundí. Un vot per a la posteritat. Miravisions Votum Fecit.