Machirulos contra neopuritanes o les noves guerres culturals

Parlar en públic ja no és el que era. Tant si ets tuitaire ocasional, com si escrius a una revista digital, com si t’enxampa un càmera de l’APM pel carrer, les possibilitats d’ofendre a algú amb el que diguis s’han multiplicat. Des de la tria dels exemples que encapçalen un article al gènere de les paraules, i què dir dels acudits o les comparacions, sentim les mirades clavades d’una manera impensable fa 10 anys. Segons l’eixam del que l’escriptora Lucía Litjmaer anomena amb sornegueria “Ferotges analistes”, això és una calamitat per a la llibertat d’expressió perduda i Occident se’n va en orris per culpa de la legió de neopuritanes (sempre són dones) escandalitzades o, el que en termes tècnics es coneix en castellà com “ofendiditos”. És la dictadura de la “correcció política”, el triomf d’una nova forma de censura que acabarà inexorablement amb la idiotització de tots nosaltres. Al seu assaig breu Ofendiditos (Anagrama) Litjamer opina que els autèntics idiotes, moralistes i puritans són els que criminalitzen la protesta.

S’ha de censurar el cartell d’una exposició d’Egon Schiele, contextualitzar els quadres de Balthus o qüestionar Lolita de Nabókov? Més a prop de casa: Quim Monzó, amb una debilitat coneguda per aquest tipus de notícies, escrivia fa poc sobre la iniciativa de l’Ajuntament de Calella de Palafrugell que ha impulsat un equip de tres persones que volen “encetar un debat de caràcter social sobre el contingut que aporten les lletres de les havaneres. Tant pel que fa a les més antigues com a les més noves, i sobretot en tot el que té a veure amb la discriminació de gènere”. Cal? Tant si aquestes empreses ens indignen com si ens entusiasmen, s’han multiplicat exponencialment durant els darrers anys i, contra elles, ha emergit un discurs encapçalat per figures qüestionables des d’Arturo Pérez Reverte a Donald Trump, però també d’altres d’altura, com el mateix Monzó o intel·lectuals de la talla de Chatherine Deneuve o Catherine Millet, que van signar un manifest molt crític amb el #Metoo. Als dos bàndols hi ha genis i cretins ben repartits.

Lijtmaer posa el focus en les paraules: resseguint articles acadèmics, polèmiques periodístiques i incendis a les xarxes socials, l’autora demostra que la mobilització de conceptes com “puritanisme”, “correcció política” o “snowflake” (el precursos anglosaxó del nostre ofendidito o ofès), és un fenomen recent i, sense estar segura si es tracta d’una conspiració conservadora d’escala global o d’un simple efecte contagi, Litjamer deixa clar que aquest núvol de paraules s’han convertit ràpidament en comodins retòrics dels nostres debats sobre els límits de la llibertat d’expressió, la relació entre art i moralitat o el que compta o no com a sentit de l’humor. Aquesta modernització de l’arsenal de desqualificacions demostra que hi ha una guerra cultural de fons i que els bàndols saben que els insults són una magnífica punta de llança de l’armada ideològica. Feminazi contra machirulo, fatxa contra pijoprogre, puritana contra señoro… els límits dels meus improperis són els límits del meu món, així que val la pena expandir-se.

La gràcia de l’assaig de Litjmaer és que escriu amb la mateixa ironia, mordacitat i ambigüitat moral que els ferotges analistes consideren patrimoni seu. La seva és una crítica sarcàstica a la crítica sarcàstica, als antípodes d’un pamflet moralista pseudopedagògic que dona totes les respostes sobre com ha de ser el món. La tesi de l’autora és simple: si els consensos d’antuvi s’han trencat, i cada cop hi ha més veus que protesten que fins ara havien estat silenciades…. celebrem-ho! Les idees bones no s’afebleixen amb la crítica, sinó que en surten reforçades, i com més ferotges i variades siguin les veus que posen en qüestió els discursos hegemònics, millor serà el destil·lat ideològic final. Als que es lamenten que ja no es pugui dir res sense que ningú s’ofengui, Litjmaer els diu que, si tant els escandalitza defensar-se de la crítica, potser el problema el tenen ells i les seves creences.

Descomptat els límits legals del discurs de l’odi, el darwinisme dialèctic que proposa Litjmaer és atractiu. Si el comitè per la relectura feminista de les havaneres és una papanateria o no, ja mai més es podrà sentenciar a priori: que protesti tothom, que tothom escrigui articles amb ironia fina i, al final, l’argument més fort serà el guanyador. Com deia Marx i cita l’autora, el capitalisme, la tecnologia i la democràcia han fet evaporar-se tot el que era sòlid. El resultat és un flux incessant de crítiques i contracrítiques que anomenem democràcia, que té molts problemes, però les alternatives per fixar els límits de les coses han demostrat ser totes pitjors. Qüestionar-ho tot fa mandra, ràbia i pot arribar a resultar asfixiant. Ningú va dir que seria fàcil.