L’única cosa fèrtil a Barcelona

La campanya per Barcelona ha sembrat confusió i desesperança. S’ha repetit fins a la nàusea i amb raó que l’única candidata amb una idea per al futur de la ciutat és Ada Colau, però és una idea on la meitat bona (la pacificació i la lluita contra el turisme) està irremeiablement compromesa amb la meitat dolenta (la subordinació dels interessos barcelonins al que calgui per l’esquerra espanyola). La caducitat de Trias i Maragall ha deixat de ser una cosa personal per acabar definint els seus projectes polítics. Partint del no-res, Collboni ha assolit les quotes més altes de misèria. La barreja de desorientació i desinterès de la CUP ha reduït el sentit de votar-los a que facin la punyeta als altres. L’únic clixé que no s’ha complert ha estat el que repeteixen tots els periodistes segons el qual la campanya s’ha fet insofrible pel teatre de falses promeses habitual. No: la campanya s’ha fet insofrible perquè ha despullat la política en un sentit gens retòric i del tot substancial, genuïnament embrutidor.

Sense polítics, només queda la ciutat, que avui és totalment ambivalent: no te n’acabes les meravelles, els corrents de la modernitat encara t’electrifiquen els dies bons, la història és forta en tots els llocs correctes, una classe mitjana aguanta el país al marge dels polítics, el Mediterrani, l’Eixample. Però també hi tens un viure de glòries passades que s’esgoten, forces neocolonials que van llimant-ho tot, la classe alta dimitida que es ven les joies de l’àvia, un decorat per selfies de guiris i expats, la Ricarda, la Barceloneta. Els prodigis són tan tangibles i els riscos tan reals que és com viure a la pilota de Match Point donant voltes a l’aire justament en el punt en què és impossible saber en quin costat de la xarxa caurà.

Com que votar convençut res del que es presenta seria absurd, la cosa ha quedat reduïda a no votar o votar el mal menor. És la clàssica dialèctica entre el pragmatisme i el com pitjor millor de tots els moviments socials. Qui ha fet el cas en favor de l’abstenció revolucionària d’una manera més pop els darrers anys ha estat Slavoj Žižek amb la figura de l’escrivent Bartleby, la política del “preferiria no fer-ho”. Pel filòsof eslovè, el risc més gran en els temps que corren no és la passivitat, sinó la pseudoactivitat. Qualsevol gest que no sigui prou radical per capgirar les coses és absorbit pel sistema en forma de validació i pels pseudoresistents en forma de cofoisme. Quan hi ha un problema estructural de fons, digues-li neoliberalisme, digues-li espanyolisme, l’únic gest veritablement útil és no escoltar els cants de sirena a l’acció tramposa i confiar que la Història tornarà a obrir una escletxa on l’acció sí que tindrà sentit. L’eslògan més ben parit de Žižek: “A vegades el més violent és no fer res”.

No cal repassar els mèrits de la postura per votar amb la pinça el nas, perquè ens foten la tabarra cada dia. No cedir poder a l’enemic, ocupar espais imperfectament mentre es treballa a llarg termini, canviar les coses des de dins, etcètera. Si l’etern debat entre el preferiria no fer-ho i l’embrutar-se les mans ja sol ser irresoluble, en la situació actual ningú ha pogut fer un argument prou fort per una opció o una altra i els matisos de cada situació individual. No hi ha cap moviment organitzat per diferenciar entre l’abstenció menfotista i l’abstenció antiprocessista, o entre el vot en blanc i el nul, els interessos de proximitat de les municipals desborden la lògica nacional, etcètera. La creença que la ciutat i el país encara tenen sang a les venes i el conflicte tornarà al primer pla eventualment és igual de compatible amb no fer res de res, militar críticament, o gravar un pòdcast. El panorama recorda a les diferents sectes cristianes que discutien sobre què acceleraria i què frenaria la segona vinguda del messies.

Som, doncs, en l’estructura típica dels salts de fe, que, en realitat, és com funcionen gairebé totes les coses importants en aquesta vida. Reconèixer la incertesa radical infon una certa humilitat que, a mi, primer m’angoixa, però després em posa a lloc. A diferència dels que han trobat una doctrina en què tot el que passa es converteix en una validació de l’opció escollida, ja fa temps que cada esdeveniment mínimament significatiu em fa dubtar si confirma o desmenteix el que crec en aquell moment, que també va oscil·lant. A Les obres de l’amor, Søren Kierkegaard, qui més tinta ens ha llegat sobre això dels salts de fe, escriu: “És eternament cert que et serà fet tal com has cregut, però la certesa de la fe, o la certesa que tu, tu en particular, creus, has de guanyar-la a cada moment amb l’ajuda de Déu, no d’alguna manera externa”. En aquestes eleccions i en els anys que vindran, els descreguts, els que no tenen cap garantia programàtica i amb cada notícia s’obren i es revisen, són els únics que poden convocar una fe prou rigorosa. És paradoxal i carregós, però ara mateix dubtar és l’única cosa fèrtil.