Lo d’en Rufián 

D’entrada, se’m fa difícil decidir qui em cau pitjor: Jordi Évole o Gabriel Rufián. Per això mateix, espero que el lector de Núvol apreciï que diumenge em mengés les dues hores d’entrevista que van liderar el prime time espanyol. Dues hores de conversa al Delta de l’Ebre entre el polític i el periodista que us penso estalviar en aquest article per tres motius. Primer, perquè confio que l’antipatia, tant als protagonistes com a la cadena, és compartida; segon, perquè no s’hi explica res rellevant; i tercer, perquè el més interessant de l’entrevista és precisament tot allò que callen l’un i l’altre.

Cornellà i Santa Coloma. 1974 i 1982. Évole i Rufián són fills pròdigs del xarneguisme amb vides admirablement paral·leles. Apadrinats i impulsats per estructures d’estat catalanes —TV3 i Andreu Buenafuente el primer, Esquerra Republicana i Oriol Junqueras el segon—, tots dos assoleixen un èxit notable a escala estatal. Un èxit que en els dos casos passa, amb el temps, de la pallassada a la serietat, del follonero al periodista incisiu, de la impressora i les samarretes a l’home d’estat. I ideològicament, no cal dir-ho, la diferència és mínima. “Jo et veia i pensava: aquest és dels meus”, li diu Rufián (en castellà, és clar). És per això que tots dos confessen que no es suportaven. Rufián, per la necessitat d’aprovació que reclamava el seu ego a un ídol proper que el menystenia. Évole, encara que no ho admeti, per la ràbia al jove gamberro que triomfava a Madrid amb una valentia a la qual ell ja feia temps que havia renunciat.

Ara tot això ha canviat. Oi tant si ho ha fet. Els partits independentistes han perdut, en un sentit molt ampli del verb perdre, i amb ells Gabriel Rufián. L’entrevista escenifica aquesta derrota, o més aviat l’intenta performar perquè es faci realitat del tot. Davant d’Espanya i de l’esquerra espanyola, Rufián només pot i vol fer-se perdonar. Totes les autocrítiques de l’entrevista són en nom d’un independentisme que ell en cap moment justifica ni reivindica, mentre que totes les justificacions i reivindicacions que fa són en nom d’un front d’esquerres espanyol que no critica mai. És curiosa, però perfectament comprensible, aquesta dissociació. La iniciativa, el valor i la força amb què parla de la classe; la covardia, el remordiment i el matís quan parla de Catalunya. Una debilitat que arriba al súmmum quan es deixa humiliar per Évole. “Però tu realment et vas creure el full de ruta? Que marxaríeu d’Espanya en 18 mesos?”, li diu a riallades, i Rufián respon que sí, convençut i penedit, com si l’error no hagués sigut justament que allà, en realitat, ningú no es va creure mai res. 

“Para mí Serrat es sagrao”, una nota que prenc.

Vaig decidir que escriuria aquest article una setmana abans del programa, quan en un tall de promoció Rufián deixava anar que “l’error més gran de l’independentisme ha sigut repartir carnets de puresa, i jo he participat d’això”. Ell, justament ell! A hores d’ara no cal ni explicar que l’operació Rufián —així anomena Évole l’aposta estratègica d’ERC pel de Santa Coloma— va ser la personificació d’un sobiranisme de base àmplia, tan absurdament poc ètnic que ni tan sols es fixava en la llengua. L’autodeterminació anava d’altres coses, llavors, aquelles altres coses que ara Rufián reivindica més que mai, deu anys després, amb les xifres del català per terra i les del PSC pels núvols. 

Té un rerefons pervers, tot plegat. Que els errors que Rufián ara admeti no siguin errors, sinó els retrets eterns d’unes esquerres espanyoles que mai han tingut cap intenció de “ser seduïdes”. Unes esquerres que somriuen, com Évole, altives i triomfants, mentre el polític independentista renega de la unilateralitat, com si la mateixa realitat l’hagués desmentit. Mentre el polític independentista dispara al seu partit, acusant-lo de purista i poc inclusiu, sentint-s’hi el “floquet de neu”. Acusant-lo de poc espanyol, parlant clar, quan cap partit català ha fet tants esforços per espanyolitzar-se com ERC. Té un rerefons pervers, que sigui Rufián qui critiqui la falta de renúncies, quan és ell qui més ha renunciat. Que siguin Rufián i Évole, fills de la immersió, els qui reivindiquin parlar castellà al Congreso i als mítings de l’àrea metropolitana, com si fos lògica pura.

L’entrevista s’ha d’entendre com una represàlia política a les esquerres independentistes, com un avís per a navegants, sí. Però també com una lliçó personal, venjativa i cruel, d’aquell Évole que fa anys feia articles contra el portaveu d’ERC. Recurrentment, el periodista pregunta per la seva evolució política: què se n’ha fet, d’aquell jove bandarra, impertinent i independentista? I la resposta no pot ser més complaent: Rufián ha madurat, ha entès coses, i això vol dir que l’Évole de “el puto amo del Congreso” tenia raó, sobre les formes i sobre el fons. Rufián va deixar de ser un pallasso amb la moció de censura a Rajoy, i ho va deixar de ser a mesura que abandonava l’independentisme i abraçava el pragmatisme agònic d’un intent de peix al cove conciliador. Espanya somriu, satisfeta.

“Jo volia ser Arturo Pérez-Reverte”, una altra nota descontextualitzada que prenc.

Pel que fa a la part íntima, tradicional colofó d’aquestes entrevistes, Rufián es presenta —penso que amb sinceritat— com una persona extremadament egocèntrica, competitiva i ambiciosa. Admet que des del principi volia matar el pare i superar Tardà, que portava malament no agradar a tothom, que envejava Xavier Domènech, que anhelava el premi a millor parlamentari des que es va assabentar que existia, i al final fins i tot flirteja amb una possible presidència de la Generalitat. S’explica com una persona amb inseguretats, que al principi intentava cridar l’atenció com podia i que amb temps i banys d’humilitat acaba aprenent —o això creu ell— com funcionen les coses en aquest país. Tot un polític, penso mentre m’adormo perquè ja no aguanto més. De nou, els esforços que dedica a explicar la seva història com un noi de classe treballadora, amb una politització prematura i un odi de classe cultivat a hòsties contrasten amb l’absència tothora de Catalunya. Entens per què Rufián és d’esquerres, però no per què és independentista, i em sembla que a ell li deu passar el mateix.

Però fins i tot aquest orgull de classe, tan evident a l’entrevista, es dilueix en el desgavell de la realitat. Mentre exigeix valentia a Sánchez, un altre tema recurrent de l’entrevista, ERC investeix i aprova pressupostos socialistes a cegues a Catalunya. Mentre ataca Junts i s’oposa al «com pitjor, millor» perquè “em nego que el creixement de la meva opció política sigui en base al patiment de la gent”, no para de donar ales a l’extrema dreta, d’avivar el foc de Vox i Aliança Catalana amb una oposició exagerada i estèril. Rufián explica que a molts companys “no els agrada el conflicte”, però, altre cop, pocs partits catalans han evitat tant el conflicte com Esquerra Republicana. 

Un cop acabat el programa —he dit ja que va ser líder d’audiència?— vaig ficar-me al llit de pressa amb molts més dubtes que abans sobre qui dels dos em cau pitjor. Amb més dubtes que mai sobre qui del dos havia callat més coses, perquè l’important era tot allò que havien obviat. Per exemple, el futur de l’independentisme. La sola absència del tema ja denota la voluntat d’enterrar-lo de qui no pregunta, com també la desorientació de qui s’estima més no respondre. Però tots dos saben molt bé que la mentida dura el que dura un prime time.