Liliana Arroyo: “Necessitem xarxes socials avorrides”

Entrevista amb la sociòloga Liliana Arroyo, especialista en l'impacte social de la tecnologia

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Liliana Arroyo és doctora en sociologia i s’ha especialitzat en transformació digital i l’impacte social de la tecnologia. Compagina recerca, docència, i divulgació, ha publicat els llibres, Tu no ets la teva selfie (Pagès) i ¿Bienvenido Metaverso? (Ned Ediciones) coescrit amb José Ramón Ubieto, i la podreu trobar regularment a mitjans de comunicació més importants del país. La pròxima oportunitat per escoltar-la és el dimecres 9 de novembre al Centre Cívic Navas, en el marc del festival Argumenta BCN, on conversarà amb Efraín Foglia, dissenyador d’interaccions digitals, investigador i docent, sobre “Comunitats reals, comunitats digitals”. Riallera i brillant, Arroyo destaca per una crítica molt més informada pel contacte empíric amb el xup-xup esperançador de les xarxes del que l’apocalíptica general ens ha acostumat.

Liliana Arroyo. Foto: Laia Serch

Havíem quedat abans que passés, però ara estic obligat a començar per aquí: Hi ha algun problema amb què Elon Musk hagi comprat Twitter?

El preocupant no és que Elon Musk hagi comprat Twitter, sinó tota l’atenció que està rebent. D’una banda, la compra ens recorda que Twitter és una empresa privada i el propietari posa les normes, cosa que ja hauríem de saber. El problema és que no estiguem tenint el debat sobre la llibertat d’expressió perquè ens interessa com a societat, sinó perquè un milionari s’ha comprat aquesta plataforma. A partir d’aquí, sí que és una mica més preocupant com Musk defineix “llibertat d’expressió”, no perquè els anunciants fugin corrents de Twitter, sinó perquè “llibertat d’expressió” s’identifica amb “els termes que jo decideixo, amb els quals jo em sento còmode”. Twitter no era un lloc de llibertat d’expressió abans de Musk, ni ho serà ara: no hi ha cap voluntat de crear un espai lliure.

I quin és el debat que hauríem d’haver tingut sobre la llibertat d’expressió a les xarxes?

El debat sobre la llibertat d’expressió a les plataformes era una discussió sobre si estaven moderant contingut o no. Primer ens havien despistat dient que no ho feien, després vam descobrir que sí que moderaven i que tenien molta gent treballant-hi en condicions nefastes, però que, sota la premissa de la llibertat d’expressió, el mètode consistia a moderar els continguts perquè no travessessin la línia de la legalitat i alhora fossin prou morbosos perquè les xarxes continuïn sent suculentes. El que passa és que la llibertat d’expressió no es pot discutir en aquests termes: ha de ser un debat més ampli. En xarxes socials privades dins d’un model capitalista de l’economia de l’atenció ens sembla que ens trobem en un espai públic perquè hi publiquem coses, però la realitat és que som en un espai privat on hi ha dret d’admissió, on estem subjectes a les regles d’un empresari i en què la comunitat no participa a l’hora de decidir aquestes regles.

A la xerrada al Centre Cívic Navas parlaràs de comunitats: quin tipus de comunitat és Twitter?

Twitter és la xarxa on costa més crear comunitat, comparada amb la resta de les grans. El vessant positiu és que es poden crear comunitats al voltant d’interessos molt concrets i només cal un hashtag. Però Twitter és un espai tan obert i la interacció és tan reactiva, que el que prima són l’atac i la polarització. Twitter no és un espai pensat per crear comunitats, sinó per disparar veritats, i mentre el disseny estigui basat en l’economia de l’atenció i la rendibilització del clic, això continuarà sent així. Si pensem en les primaveres àrabs, tot i que el Twitter de 2012 no té res a veure amb el d’ara, sí que podem recordar un espai d’organització social que es podia escapar dels mecanismes de control dels règims clàssics, però avui això ja no és tan així.

Amb les protestes feministes a l’Iran alguns analistes han comparat la revolució clàssica que va aconseguir posar l’aiatol·là Khomeini amb la revolució digital, que no sembla destinada a derrocar-lo, per sentenciar que el digital va bé per criticar, però no funciona a l’hora de crear lideratges i programes en positiu.

És cert que la diferència de les revolucions a les xarxes és el lideratge distribuït. I no tenim encara la maduresa social per funcionar amb lideratges distribuïts, no els sabem sostenir. Tenim la tecnologia per fer-ho, però falta maduresa social per plantejar-nos com entenem el lideratge, els referents, la construcció de baix a dalt, etcètera. Tsunami Democràtic era un molt bon exemple de com aprofitar les tecnologies per al lideratge distribuït en una revolució, però van ser l’opacitat i la manca de programa els que van acabar amb el moviment.

Està havent-hi aprenentatge en els moviments socials digitals, o hi ha un sostre estructural?

Hi ha aprenentatges a còpia de prova i error i crec que encara hi ha molt de camí per fer. El problema del digital és la seva naturalesa efímera: cal consistència fora de les xarxes perquè un moviment social arreli. També cal distingir entre la influència, el que fan els influencers i un veritable lideratge digital, que són llenguatges diferents. Jo crec que hem de caminar cap a revolucions híbrides: aprofitar l’àmbit físic per crear vincles forts, i el digital per extrapolar el moviment més enllà de les limitacions territorials.

Deixant les revolucions i anant al problema general de la teva anàlisi: si falla el disseny de les xarxes, l’alternativa haurien de ser xarxes socials enterament públiques?

Totes les opcions tenen pros i contres. Hi ha dues vies per on cal avançar: una és regulació, que no l’estem aconseguint, i l’altra és el desacoblament d’aquestes plataformes de l’economia de l’atenció, en què la proposta més radical és abolir l’economia basada en les dades personals, que no es pugui fer cap mena de negoci amb les nostres dades. Una versió ideal seria aquella en què l’administració pública vetlla pel bé comú, però l’execució és privada. Via concursos públics i regulacions l’administració pot regular, però no té gaire sentit que faci les seves pròpies xarxes perquè no és on hi ha l’expertesa. 

Liliana Arroyo. Foto: Laia Serch

Disseny ètic i ànim de lucre són compatibles?

El fet que hi hagi un model de negoci darrere una plataforma no em sembla un problema per se. Tots els projectes necessiten ingressos per reinvertir els guanys en mantenir el servei i millorar-lo. El problema no és el lucre, sinó el motor del lucre. Anomenem xarxes socials unes eines que funcionen a partir del xantatge emocional més elemental. Les notificacions s’han dissenyat per ser vermelles perquè el nostre cervell el registra com un senyal de perill més que no pas el blau, igual que la ruleta dels casinos. Evidentment, la propaganda i la manipulació són tan velles com la humanitat, però les xarxes socials ho amplifiquen en dos grans sentits. Primer, que el xantatge emocional es dona en el nivell individual, i pensem que és problema nostre, quan és problema de disseny. Segon, que aquests dissenys ens atomitzen. Les càmeres d’eco t’atrofien la tolerància, ens fan menys comprensius amb la diversitat, i acabem votant més a l’extrema dreta. És un efecte cascada que comença amb un senyor que vol guanyar diners amb el teu clic i no té cap altra cosa en compte. 

Com hauria de ser un disseny de les xarxes ètic?

D’entrada, m’encantaria que fos un disseny universal: que sigui fàcil de servir per al màxim nombre de gent amb tota la diversitat funcional possible (caldria incloure molts més pictogrames, per exemple). Després, caldria que les xarxes socials fossin espais cocreats. Caldria que s’oferissin eines amb uns mínims i que, a partir d’aquí, cada comunitat imaginés i elaborés les aplicabilitats que necessita. És clar que no tothom és programador, però podria haver-hi molts sistemes per ajudar a les comunitats a crear les seves xarxes. I, evidentment, tot el que hem dit d’acabar amb l’economia de l’atenció i el lucre amb les dades: necessitem xarxes socials avorrides, on puguem entrar tres vegades al dia i veiem el mateix sense la sensació d’estar-nos perdent coses tota l’estona. 

Ja hem pogut estudiar l’impacte de les xarxes durant prou temps perquè no tot siguin especulacions més apocalíptiques o més integrades: quins canvis socials podem detectar?

En la construcció de les identitats s’observa molta diferència generacional. Tot i que tots sempre hem tingut identitats múltiples i les hem construït, el fet de poder controlar molt els mecanismes que fem servir per construir-les està produint canvis de fons en les generacions més joves. L’autopercepció i la percepció de les comunitats ha canviat. Hi ha una diferència entre connectar-se i vincular-se, i estem veient com, en les generacions més joves, només connectant ja aconsegueixen sentir-se vinculats. Alhora, comença a sortir certa anomia i cert buit existencial, que neix en el contrast entre el volum de contactes a les xarxes i la capacitat de connectar amb persones, de fer un cafè aquesta tarda. El tema és fins a quin punt el cos compromet, fins a quin punt aixecar-te i moure’t cap a un lloc físicament és una forma de compromís.

Per pal·liar els efectes negatius s’ha de desfer el camí?

Crec que hem de continuar caminant, però en la direcció adequada. Hem de pensar quina societat volem i què ens aporten el físic i el digital per fer-la realitat. Dins del digital, tenim diferents llenguatges, i jo crec que ens trobem en un punt immadur, que encara no els dominem prou. Hem de caminar cap a una hibridesa madura i tenir més clar quina eina és l’adequada per a cada situació. Per exemple, en l’àmbit laboral, hibridesa no vol dir fer la meitat de reunions presencials i l’altra meitat telemàtiques: si vols fer una reunió creativa, ajunta cossos en una sala; si vols fer una reunió executiva, fes un Zoom. A més a més, també crec que estem molt atrapades en el debat digital vs. real, però que moltes preguntes en realitat són sobre les qüestions socials de sempre: les desigualtats, la vulnerabilitat, la diversitat, etcètera.

Parles de comunitat, però alguns diuen que la inclinació de les xarxes cap a les qüestions identitàries crea abismes impossibles de relligar, i que només aglutinen les qüestions materials clàssiques.

És cert que les xarxes revifen els debats identitaris i el narcisisme. El narcisisme el deixarem per als psicòlegs. Però les identitats sempre són interactives, dinàmiques i subjectives. Seria més interessant si, en comptes de voler definir-nos en identitats estàtiques, poguéssim parlar d’actituds. Com que en el digital pots tenir moltes identitats visibles al mateix temps, sembla que no hi hagi solució, però potser avançar en aquest debat és assumir que no cal solució. Igual que no busquem la veritat en majúscules, potser no cal que busquem la identitat en majúscules.

Com hem de fer servir les xarxes per crear comunitats saludables?

Hi ha tres qüestions que em semblen rellevants. 1) Les xarxes socials com a espai de creació de teixit. Una visió col·lectiva oposada al marc individualista, de marca personal. 2) Apropiar-nos de la tecnologia de maneres diferents, sigui quina sigui la plataforma. Per exemple, els emojis tenen significats molt diferents segons quina comunitat els fa servir. 3) Ja hi ha alternatives al capitalisme de plataformes. Per construir comunitats estables i respectuoses, cal temps, conversa profunditat i, sobretot, renunciar a la conveniència i la dopamina. És un debat que ens fa molta mandra, però cal aprendre a deixar de buscar una dosi d’excitació i novetat cada cop que entrem a una xarxa.

És Mastodon (la xarxa social que ha emergit com a alternativa a Twitter pels crítics amb Elon Musk) una d’aquestes alternatives?

Mastodon és una versió de Twitter amb programari lliure, efectivament. Per crear comunitats i espais de conversa necessitem més Mastodons i menys Twitter, però el problema és qui vol anar a predicar al desert, a tenir dos retuits en comptes de dos-cents. Però aquí tenim un exemple de com la pressió social es pot jugar en positiu: fer servir la pressió social per anar marxant del capitalisme de plataformes. I això es pot fer cap a Mastodon o, en un futur, podria ser que la biblioteca del barri ens ajudi a vehicular una xarxa local. Cal que hi hagi diferents nivells territorials de xarxes perquè deixem de veure les xarxes com eines de comunicació i les fem servir com eines de construcció de teixit social, espais on mantenim debats des de l’empatia, amb les cures al centre, el respecte per l’altre, etcètera.

Hi ha senyals per creure que anem cap aquí o ara com ara és pura utopia?

Veiem processos d’alliberament en l’àmbit educatiu, que és molt conscient d’això i està molt ben articulat amb iniciatives per desgoogelitzar l’educació i anar cap al codi obert. És molt important que un nen entengui que Internet no és Google Chrome, Google Classroom i Gmail. També veiem col·lectius, com ara els periodistes que investiguen temes perillosos i necessiten l’anonimat, que impulsen el trasllat cap a plataformes que ho permetin. L’altre dia, una amiga meva que s’ha posat a cosir i ven roba interior, es trobava que Instagram censurava les fotos que feia per vendre-la etiquetant-les com a pornografia, mentre que ella no para de trobar imatges sexuals a tot arreu i el criteri no s’entén. Jo crec que la gent cada cop està més cansada i hi ha senyals d’esperança.

En Genís Roca em va dir que el digital necessita un moviment social que el corregeixi.

Això està començant a passar. Molts cops no són moviments organitzats, però sí que hi ha respostes massives a partir de determinada gent que denuncia alguna cosa. Quan es van difondre documents interns de Facebook, molta gent va decidir deixar-lo. També tenim les diverses migracions cap a Mastodon que Elon Musk ha anat causant. Els baròmetres socials indiquen que la desconfiança respecte de les empreses tecnològiques no para de créixer. I els inversors que alimenten aquests monstres són sensibles als problemes reputacionals. Hi ha debats socials i cada cop més gent obre els ulls.

I què fem mentre Twitter no acaba de morir i el nou no acaba de néixer?

Això és com el consum responsable. La majoria no podem consumir-ho absolutament tot de forma responsable, però sempre que en tenim l’opció, ho fem, i, si no ho fem, intentem ser-ne conscients i pensem a fer-ho millor la pròxima vegada. Parlo des de l’experiència personal frustrada de marxar de WhatsApp. Marxar de WhatsApp em suposa perdre capital social, perquè el té menys gent i hi ha coses que només són a WhatsApp. Però el meu volum de converses de WhatsApp ha disminuït molt i intento diferir-lo a Telegram i a Signal. Amb els vincles que també tenen ganes de marxar busquem on ens sentim més còmodes. És veritat que la gestió és més complicada: és més fàcil entrar a WhatsApp a repassar totes les converses pendents que a quatre xarxes diferents. Però per mi hi ha una part de militància contra la conveniència. Cal lluitar contra la conveniència. Haurem d’estar una mica incòmodes durant una temporada. Com passa amb el consum responsable, la coherència 100% és impossible i el perfeccionisme moltes vegades ens immobilitza. En canvi, podem colonitzar les xarxes amb els continguts i les conductes que nosaltres voldríem veure, i, mentrestant, anar marxant en la mesura del possible.

Liliana Arroyo. Foto: Laia Serch

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació