Les noves feministes són males feministes

Un dels versos més famosos de Walt Whitman diu: “Doncs molt bé, em contradic. Jo sóc immens. Dins meu continc multituds”. Amb aquestes paraules, el poeta americà comprèn i abraça la seva pròpia contradicció deslliurat de qualsevol incoherència. L’escriptora americana Roxane Gay entendria a la perfecció aquest poema de Whitman.

En una TED talk, Roxane Gay explica la dificultat de complir amb el manual de la “feminista perfecta” sense entrar en contradiccions. En el seu discurs s’autoetiqueta obertament com una “mala feminista”, perquè tot i estar completament d’acord amb les doctrines clares del moviment, admet que no està complint del tot: “Sóc un desastre. Estic plena de contradiccions. Hi ha moltes maneres en què estic sent una mala feminista”.

Tot i saber que la lletra és ofensiva per a les dones, escolta “Salt Shaker” dels Ying Yang Twins, li agraden les revistes de moda, les coses boniques, té fantasies absurdes sobre contes de fades… Vol ser independent, però a la vegada vol sentir-se estimada i cuidada per algú. Li preocupa morir sola, sense haver-se casat i sense fills perquè hagi estat massa temps dedicada a la seva carrera i acumulant diplomes: “El meu èxit hauria de ser suficient si sóc una bona feminista, però no és així.”

S’exigeix la perfecció a les feministes, se les examina amb lupa, se les escruta s’espera amb ànsies el seu mínim error per senyalar-lo i acusar-les de nou. Es tendeix a posar en un pedestal a les feministes destacades, és per això, que moltes defugen de l’etiqueta i se senten més còmodes amb el que Gay denomina mala feminista, que reclama el dret a estar equivocades, a qüestionar-se les modes i el dret a no ser perfectes.

Qui definitivament també encaixa amb el concepte de mala feminista és la Fleabag, la protagonista que dóna també el nom a l’exitosa sèrie centrada en la vida d’una dona de trenta anys sense pèls a la llengua, promiscua, decidida i revolucionària desintencionadament. 

Amb grans perles com: “Crec que no seria tan feminista si tingués les tetes més grans” o admetre que sacrificaria anys de la seva vida a canvi de tenir un cos de “tia bona”, Fleabag ens mostra la cara d’una realitat àcida, honesta, amagada i contradictòria  del dia a dia de moltes dones. 

A través de la protagonista, la sèrie és un altaveu per tots aquells pensaments “dolents” que no van amb consonància amb les doctrines del feminisme. Sense aires de grandesa o d’alliçonar, com moltes vegades passa, Fleabag empodera a totes aquelles dones que s’han sentit culpables per un estàndard de perfecció inassequible. És l’autenticitat de les seves paraules i pensaments, que comparteix dirigint-se a l’espectador trencant la barrera de la quarta dimensió, el que li donen més valor al seu personatge: l’antiheroïna que, gràcies a les seves imperfeccions, es converteix en l’heroïna de la sèrie i un nou referent femení per moltes.

En els seus versos “doncs molt bé, em contradic. Jo sóc immens. Dins meu continc multituds”, Whitman abraça i reivindica les seves pròpies contradiccions en lloc de negar-les o amagar-les a un racó dels seus pensaments. És en aquesta acceptació on la Roxane Gay i la Fleabag també es deslliguen de les seves incoherències i és això el que les permet fer un pas endavant per esdevenir una mica més lliures.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.