Laura Borràs has a dream

Laura Borràs ha guanyat amb una idea resplendent: “No cal escollir”. És una proposició immensa com el sol, que t’escalfa i omple d’energia, però que et cremarà si intentes volar-hi massa a prop. Des de la distància de seguretat, el lema s’enduu la teva angoixa amb el somriure del “tot anirà bé”. Borràs es referia a la dicotomia entre “Solvència i independència”, el seu eslògan en la campanya a les primàries de Junts per Catalunya, on la partícula que uneix els dos sintagmes és conjuntiva i no disjuntiva. Escriure una “i” en comptes d’una “o” crea realitat. Els humans perseguim il·lusions, i el nostre moviment i tot el rastre que deixem bregant per elles és realitat. La Catalunya del postprocés és un laboratori en què estem posant a prova fins a quin punt una ficció pot postergar el dia que la realitat vingui a cobrar la factura.

Donald Trump també prefereix la ficció. En anglès hi ha un refrany: “You can’t have your cake and eat it too” (no pots tenir el pastís i menjar-te’l a la vegada), que va entrar en crisi quan el president sortint va inventar la noció epocal dels “fets alternatius”. Com no podia ser d’altra manera, en la seva derrota final tampoc cal escollir: Trump perd i guanya a la vegada, declara que cedirà el seu lloc a Joe Biden amb normalitat al mateix temps que assegura que les eleccions han estat un frau. Ara que ja no parlen de cop d’estat, les capçaleres americanes estan començant a treure els articles sobre el llegat de Trump, tot allò que romandrà quan ens deixi l’antic magnat de l’especulació i estrella de reality show (dues disciplines basades en la imposició de les normes de la ficció sobre la realitat). El consens que emergeix és que Trump haurà malmès la idea de realitat mateixa. Ignorant les mentides i les acusacions de contradicció, Trump aconseguia suports, feia pujar les accions de les grans empreses i disparava l’economia americana. Ningú va deixar de votar-lo perquè no digués la veritat o perquè tingués un pla incoherent. Després un virus se l’ha endut. Però no sempre hi haurà un virus. Trump va demostrar que cada cop és més fàcil presidir un país des de la ficció.

Se suposa que les pròximes eleccions catalanes seran una repetició de les primàries de Junts per Catalunya a escala nacional: escollir entre pragmatisme i voluntarisme, entre gestió i confrontació. Aquesta dicotomia té tant de prestigi cultural que, d’entrada, la mateixa Borràs fia la seva idea política en esmenar-la. A priori ningú es vol situar al costat dels il·lusos: el que ven és la solvència. No cal dir que l’únic que es dissol observant els fets són les diferències entre Junts per Catalunya i Esquerra. No hi ha cap motiu per confiar que Junts té una idea concreta sobre com fer la independència, i n’hi ha molts per constatar que els límits de confrontació que està disposat a assumir l’espai puigdemontista són exactament els mateixos que l’espai republicà. D’altra banda, Esquerra fa un intent idèntic d’esmenar la dicotomia i combat el “sí a tot” de Junts amb la seva versió del “sí a tot”. Amb una mà apuntalar el govern, amb l’altra soscavar-lo. No cal escollir.

O sigui que, quan pensem en el llegat del Procés com ara es pensa en el llegat de Donald Trump, parlarem de la capacitat per buidar de contingut la paraula “independència” i de distorsionar la mateixa noció de compromís polític. El Procés ha estat i el postprocés segueix sent, un exercici d’estirar la distància entre paraules i fets. Els polítics catalans utilitzen la idea d’independència per guanyar eleccions i les guanyen. Incompleixen les promeses i les tornen a guanyar. I tornen a parlar d’una nova il·lusió. La confrontació intel·ligent i la taula de diàleg són dues il·lusions que l’experiència ha refutat, però que la força d’un somni sosté infinitament. No hi ha cap cost electoral per utilitzar la retòrica d’independència sense dur a terme res que materialitzi la independència.

Laura Borràs es mou bé en el regne de la fantasia. Els seus somriures són televisius, els seus discursos estan trufats de cites literàries i fins i tot la seva forma de vestir té alguna cosa de princesa-fada. Que és el mateix que dir que, si jo fos Pere Aragonès, estaria preocupat. Borràs, igual que Torra, ve del món de la cultura, i la ficció és un mapa molt més fidel per a la supervivència política catalana que els manuals d’economia. Borràs és coneguda per la seva obsessió amb les selfies. Les selfies són un acte performatiu paradigmàtic, la possibilitat de crear un estat d’ànim i una coneixença allà on no n’hi havia. Ets en un acte cultural, Borràs t’abraça, t’enfoca amb la càmera d’un mòbil, t’embolcalla en un somriure de neurones-mirall, i de rebre likes a Twitter gràcies a aquella foto fins a posar la papereta de Junts a l’urna, només hi ha un pas. Twitter és un espai on la ficció pot negar la realitat, on pots viure pensant que tens raó, que els altres són dolents i que tot anirà bé. Borràs és brillant creant una realitat alternativa i feliç a Twitter.

Mentrestant, la realitat avança. Catalunya cada cop és més pobra i té menys capacitat d’influència, Barcelona cada dia està més degradada, i l’ús del català no para de recular. Gràcies al progrés tecnològic, les condicions materials de vida i les eines per ignorar les veritats incòmodes i viure virtualment són ara millors i més grans que mai en la història de la humanitat. La política cada cop ho té més fàcil per imposar els seus eslògans i evitar que la realitat cobri la factura a temps. El món no ha trigat ni un any a trobar una vacuna. Qualsevol dia ens diran que la geoenginyeria pot solucionar el canvi climàtic sense que canviem ni una unça del nostre estil de vida. És perfectament possible viure en una il·lusió. Els únics esclats de resistència arriben dels autènticament collats per la realitat. Per això els joves a vegades cremen contenidors i són molt més antiprocessistes que els seus pares.