L’amor a Catalunya segons l’ARA

Una de les meves activitats preferides a l’estiu és la lectura en veu alta. La mandra a la platja és tan densa que només una persona fa l’esforç de subjectar el llibre, mentre que la resta deixem que les paraules ens arribin confoses amb les onades fins que ens adormim. Això funciona especialment bé amb lectures insubstancials, i aquest any hem triat les entrevistes sobre amor i parelles a microcelebritats catalanes que ha publicat Selena Soro diàriament a l’ARA Estiu. El cas és que ningú ha fet ni una sola migdiada. El que esperàvem que fos romanticisme de seducció, conflicte simpàtic i redempció han estat riures nerviosos i l’autocomplaença que ve després de la vergonya aliena.

Tomàs Molina va conèixer la seva dona enfotent-se’n; Judit Mascó va friendzonejar durant anys el que ara és el seu marit; Sol Picó conviu amb el pare de la seva filla sense ser-hi parella; Estel Solé va perseguir fins a casa el seu exprofessor per allitar-s’hi; Carla Vall va fer teràpia de parella sense parella; (…) Andrea Motis era adolescent quan un home deu anys més gran va decidir que s’hi volia casar. No hi ha gairebé cap història que no sigui incòmoda o de moralitat dubtosa i aquesta és la gràcia accidental de la secció. Selena Soro transcriu amb la pulcritud característica del diari ARA, i entre declaracions entre cometes i frases-pont s’hi va escolant abjecció, incomoditat o conformitat. El lector no tanca l’article amb el jo eixamplat per l’ideal universal de l’amor romàntic, sinó amb l’alleujament de no ser ell el protagonista, que és un sentiment igualment reconfortant. 

Que les històries d’amor han deixat de ser capaces d’explicar-nos res sobre nosaltres ja ho va sentenciar Vivian Gornick a La fi de la novel·la d’amor (L’Altra). Hi explica com l’Amor ens havia promès que ens podíem conèixer a nosaltres mateixos a través seu i com hi ha fracassat, deixant-nos sols en la recerca de sentit. Observa en la literatura del segle XX la pèrdua progressiva de l’amor com a tema, i diu que els escriptors, com Hemingway, que el mantenen, li deixen un “gust de cendra a la boca”. En literatura i en cinema hem cedit alegrement aquesta recerca a l’autoconsciència: ja no busquem un jo elevat per l’amor de l’altre sinó per la seva pròpia lucidesa. Però quan deixem estar el pacte ficcional abaixem la guàrdia: Rosalia se’ns fa més intel·ligible quan parla sobre Rauw que quan ho fa sobre la seva música. Però, com moltíssima gent aquest estiu, Rauw i Rosalia ho han deixat i nosaltres ens hem tornat a sentir estafats, perquè encara busquem en les persones de carn i ossos la promesa d’amor romàntic que hem substituït als llibres i les pel·lícules. 

Les entrevistes de Selena Soro trencaven constantment les expectatives del gènere perquè de les confessions d’una persona d’èxit n’esperaríem recerca de sentit i exemplaritat, però mai incomoditat, anar fent i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. L’amor a Catalunya són declaracions petites com “per estimar bé has d’aprendre a estar sola”, “la clau per a una relació llarga i duradora és no veure’s gaire” i “jo dic que em vull morir abans que ella i ella diu que es vol morir abans que jo”. La perplexitat que sentíem a la platja venia d’una dissonància: la premissa de les entrevistes és que coneguem millor la gent que fa coses a través de com estimen, però l’única informació que en podem extreure és de quina manera encaren el buit i miren de continuar justificant-lo amb l’esforç. Per llegir tot això amb una mica de gràcia, el context relaxat de l’estiu era important i té certa comèdia que la secció acabi i ens empenyi a la tardor amb l’única entrevista que soluciona el desencaix sense fissures i parla d’amor en termes grandiloqüents. Gens casualment, l’entrevistat és poeta (Antoni Vidal Ferrando) i explica que per a ell l’amor és sobretot un trop literari. I deixa gust de cendra a la boca.