La revolta instagramitzada o Susan Sontag a les barricades

Criticar les selfies és un esport nacional. Fotre merda sobre Catalunya, també. Estava clar que una allau de joves fotografiant-se amb estelades i barricades al carrer, selfies incloses, desbordaria rius de tinta furibunda i, efectivament, entre els arguments llancívols més cunyadescament despatxats durant la setmana postsentència, el tema de la selfie ha estat tan central com el del foc que cremava, convertint-se en clixé instantani de l’unionisme. La cosa fa més o menys així: “Aquests joves indepes són revolucionaris de fireta, pijos amb ganes de fotografiar-se cremant contenidors que només busquen la descàrrega d’adrenalina en el simple fet de fer la foto i el reforç de dopamina en el like posterior”. El vell llema suposadament d’esquerres de “La revolució no serà televisada”, està sent irònicament cooptat pels reaccionaris que venen a dir: “Si passa per Instagram, no és revolució”.

Ara que l’editorial Arcàdia acaba de reeditar “Sobre la fotografia”, el clàssic contemporani de Susan Sontag, és un bon moment per actualitzar la nostra filosofia de la imatge per als temps d’Instagram. Les reflexions de Sontag, sempre una mica apocalíptiques, però alhora prou generoses i lúcides per no caure en el tremendisme gratuït, segueixen vigents en bona part, però no del tot. En la seva essència, Sontag resisteix: la fotografia és una forma d’expressió artística tan interessant com qualsevol altra però, a la vegada, la seva naturalesa -reproductibilitat, autoritat i seducció- la fa especialment vulnerable als efectes corrosius del mal capitalisme. Molt abans que existís Facebook, l’assagista escrivia: “La necessitat que la nostra realitat sigui confirmada i la nostra experiència optimitzada a través de la fotografia és una forma de consumisme estètic a la qual tothom s’està tornant addicte”.

La reflexió de Sontag beu d’una tradició precisa i profundament polititzada, des de Roland Barthes a Walter Benjamin, que carrega els neulers encertadament contra allò que el crític marxista Frederic Jameson va anomenar “nostàlgia del present”, un efecte de distanciament que produeix a la visió fotogràfica quan és capaç d’aturar la nostra immersió en el present fins al punt de copsar-lo com una mena de “cosa” que transcendeix les relacions socials i, per tant, les oculta. Les conseqüències espiritualment nocives d’aquesta nostàlgia han planat des de sempre sobre les càmeres: I si aquest biaix cap a la contemplació emocional ens anestesia per a l’acció? I si la bellesa és antipolítica? El narcisisme que sempre ha acompanyat el fet fotogràfic es fa difícil de conjuminar amb la necessitat de posar l’èmfasi en el col·lectiu que demanen els projectes revolucionaris.

El que cap d’aquests pensadors sobre la fotografia havia anticipat són les instastories i, encara menys, un possible elogi de l’efímer com el que fa Nathan Jurgeson al breu assaig “The Social Photo”. La idea és molt simple: mentre que les fotos híper-curades del timelime normal d’Instagram, o dels fotoperiodistes més mediàtics -aquells que malinterpreten la raó de ser del World Press Photo-, sí que poden caure de quatre grapes en un excés de poètica que dil·lueix l’ètica, el flux de fotos espontànies que s’autodestrueixen al cap d’unes hores com el que veiem a Snapchat, les instastories o, a efectes pràctics, en el cabdal que es renova incessantment a Twitter, treuen el focus sobre la bellesa i el jo per posar-lo sobre l’acció i el nosaltres. Quan un jove obre el mòbil, hi troba la banalitat de les influencers mirant a l’horitzó amb el foc dels contenidors al darrere i de quatre cretins fent-se el swagger, però també un riu de fotografies anònimes i de punts de vista canviants carregades d’urgència política. En paraules de Jurgeson “Si bé la fotografia ha estat associada des de fa temps a la mort, com a objecte en el qual s’enterra i calcifica l’experiència, en canvi, la fotografia social posa l’accent en la vida, en un intercanvi permanent, un trampolí per a futures accions i diàleg”.

La revolució està sent instagramitzada per primer cop i això vol dir que, a la pulsió narcisista antipolítica de la fotografia de sempre, que hi és, li podem afegir un vector social que ha estat poc teoritzat fins ara. Instagram pot ser un museu estèril i ple d’autocomplaença, però també pot ser una àgora profundament democràtica. Segurament, les dues coses són compatibles, i ja està bé fer-se fotos èpiques amb filtre Valencia a les barricades. Ara bé, no deixeu de fer fotos lletges, ràpides, anònimes i efímeres que documentin el que està passant i cridin a l’acció via instastory: és una estètica política, antipàtica i urgent i, per això, revolucionària. Em recorda a la que Albert Pla fa servir en el videoclip del seu “Juerga catalana II”.