La lucidesa de la combativitat resignada

Amb la Diada es consolida una combativitat resignada, que, si ho penses, és un concepte contradictori, però, si ho penses millor, és el que hi ha. L’ambivalència que es respira en les diades del postprocés és la digestió racional de la dècada passada, que es podria resumir en què 1) El congrés espanyol no concedirà mai el dret a l’autodeterminació per vies convencionals 2) L’Espanya contemporània no pot recórrer a violència de sang per controlar una insurrecció catalana estratègicament no-violenta 3) El grau de mobilització i convenciment que requeriria una revolta d’aquesta mena depèn de finestres històriques que no es poden obrir i tancar així com així. El crit de les manis del futur hauria de ser alguna cosa semblant a “Què volem? La independència! Quan la volem? Pfff”.

Hi pensava veient a Dolos Feliu i Xavier Antich i comparant-los amb Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. A la diada de fa dos anys, el primer bany de masses dels Jordis acabats d’indultar estava sotjat per la sospita que algú trencaria la cohesió d’una dècada de somriures compulsius amb crits de traïdors i botiflers, cosa que, naturalment, va acabar passant. Des d’aleshores, no sé què fa Sànchez ni ho vull saber, però Cuixart va retirar-se explícitament com no ha fet cap altre. I, tanmateix, res de nou no aconsegueix obrir-se camí. La Diada ofereix un escenari especialment descarnat per veure que l’anhelada renovació dels lideratges per la qual hem clamat els independentistes no serà un procés clar i net que un sector crític guanyi als responsables del Procés, sinó una teranyina pastosa de successions i delfins massa implicats en la barreja de farols i incompetències fundacionals. Que la independència està cremada fins ves a saber quan no és derrotisme, sinó comprendre que la credibilitat que demana un projecte tan seriós necessita temps. La independència necessita surfejar una onada contracultural, un efecte de novetat genuïna que trenqui amb els límits d’una determinada política procedimental.

Tot plegat explicaria el llampegueig amb què Carles Puigdemont està brillant arran de la investidura de Pedro Sánchez. El màxim responsable de declarar la independència i no tenir cap estratègia per implementar-la és també l’únic polític que ha viscut a contrapel de la grisor del postprocessisme. Amb l’exili i la retòrica de la confrontació, Puigdemont ha anat acumulant llustre rebel en un moment en què la resta d’actors acceptaven la mateixa rendició autonomista que havien desacreditat. Fins ara, això havia servit per mantenir del bloc de creients que han comprat la propaganda processista que exonera la part catalana de qualsevol responsabilitat, i la propaganda convergent que inventa diferències inexistents entre les estratègies de Junts i Esquerra, un subconjunt que encara conté un nombre de votants considerable. Però la carambola aritmètica de les eleccions espanyoles ha fet que l’aposta de Puigdemont obtingui resultats que tenen un valor estratègic a curt termini completament independent de la credibilitat del President per liderar un nou procés cap a la independència.

El somni de la base independentista té dos temps: primer, una clarificació prou meridiana dels actors postprocessistes que torni a escenificar l’esterilitat de qualsevol forma de postpujolisme i, després, que tot plegat reactivi la força contracultural de la idea d’independència. El gran objectiu de Junts i Esquerra és escapar d’aquest sedàs clarificador i ser percebuts com a gestors i revolucionaris en potència al mateix temps. Vist que els vells lideratges no renuncien, l’èxit innegable dels respectius aparells de propaganda i l’absència de cap espai o figura capaç d’aglutinar la resplendor d’alternativa que necessita la idea d’independència per recuperar la seva força, s’entén la combativitat resignada de la Diada, que vull pensar que és més lúcida del que a vegades sembla.