La catxa plurinacional

La pregunta d'ara és si Pedro Sánchez podrà fer una clau de judo al madrilenyisme descarnat per arribar allà on no va poder Zapatero

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Cada cop que sento “finançament singular” he de respirar molt fondo. Esclar que no sé com anirà la cosa, però lingüísticament s’assembla molt a quan parlaven de “dret a decidir” per no dir “autodeterminació”, i això sí que sé com va acabar. T’exposes a la conversa política i sembla que en qualsevol moment Xavier Sala i Martin hagi d’aparèixer d’entre bambolines per posar-se a explicar els 16.000 milions de dèficit fiscal i que si les balances econòmiques es calculen per l’infaust mètode del benefici, figura que els barcelonins rebem el mateix que els madrilenys pel Museu del Prado. Si em pregunto per què conec el “principi d’ordinalitat” i com és que sabria il·lustrar-lo amb cert detall, penso en l’adrenalina intel·lectual del principi del Procés i que no he après cap argument polític mínimament nou en els últims deu anys perquè tot ha quedat exactament igual de congelat en els mateixos debats de tocar os i suma zero. Ha passat una dècada, el finançament continua sent risiblement injust i un presidenciable del PSC torna a necessitar que un president del PSOE doni la clau de la caixa als catalans.

El secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, a la clausura de la campanya del 9-J, a Fuenlabrada Data de publicació: 07 de juny del 2024, 19:50 Localització: Madrid Author: Roger Pi de Cabanyes

A l’hora de pagar tot continua igual, però les coses que es diuen i les que es callen han canviat. Jo diria que el moviment de fons més rellevant és la consolidació de l’ayusisme a Espanya i l’esgotament de les regles del joc convergent a Catalunya, que també es pot descriure com la victòria d’Aznar sobre Pujol. L’escàndol que és Madrid s’ha convertit en una ideologia política de la conquesta a plena llum del dia (la fórmula “Madrid se’n va” de Maragall era massa optimista, el problema és que Madrid es queda). Més que no pas fiscal, el dúmping és existencial, i a sobre va acompanyat d’un somriure indissimulat. No cal dir que el desacomplexament del centralisme espanyol és una resposta perfectament lògica al descrèdit de l’amenaça catalana. La idea pujolista era que calia mantenir els catalans satisfets en l’autonomia perquè, si no, podrien revoltar-se. Però els bancs van canviar de seu i aquí no ha passat res de res. Després del Procés, els madrilenys no entenen per què no haurien de trepitjar més fort que mai.

La pregunta d’ara és si Pedro Sánchez podrà fer una clau de judo al madrilenyisme descarnat i girar tota aquesta fatxenderia en contra seu per arribar allà on no va poder Zapatero. O si tot és una catxa. Els catalans hem perdut qualsevol mena de fe en cap reforma territorial que no sigui simbòlica i estem convençuts que el PSOE no pot deixar de ser el partit de Felipe González i Alfonso Guerra. Sentim “finançament singular” i només podem pensar que la Generalitat continuarà sent una gestoria amb un altre nom; que deixar de ser una autonomia és una cosa que no es pot aconseguir a cap despatx. Però flota una esperança en què, com més empenyin la dreta mediàtica, el poder judicial i els barons anticatalans, més sol es queda Sánchez i més incentius té per estirar la corda plurinacional.

Una cosa és estirar la corda i una altra és tocar la caixa. Desconfiem de la plurinacionalitat tant pels precedents del passat com per l’absència de batalla cultural en el present. Igual que amb l’amnistia, la possibilitat d’un nou finançament singular només s’està insinuant sobre la lògica de fer de la necessitat virtut. El sanchisme és un moviment de resistència sentimental cursi sense discurs polític que pugui aguantar la transformació que caldria per superar la sociologia del cafè per a tothom. Seria delirant que Esquerra Republicana aconseguís revertir una sola unça de l’espoli fiscal que ha estat inamovible durant dècades just en el moment que el nacionalisme català ha tingut menys força electoral. Però el que ha passat no ha tingut temps d’oblidar-se i una nova comèdia tampoc es podria aguantar. Si l’aposta plurinacional també acaba en bluf, el socialisme caurà com ha caigut el processisme i haurem tornat al cap del carrer. I, si ens fixem en les últimes eleccions, podem creure que els catalans hi tornarem més escèptics i resistents al xantatge emocional, que sembla molt poc, però podria fer tota la diferència quan la roda torni a girar.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació