KBr obre amb Bill Brandt i Paul Strand

És un gran regal per Barcelona que la Fundació MAPFRE hagi decidit obrir a la ciutat un espai dedicat exclusivament a la fotografia que s’anomena KBr Fundación MAPFRE. L’any 2015 la Fundació ja es va instal·lar a Barcelona amb una sala d’exposicions a l’edifici de la casa palauet Garriga Nogués, al carrer de Diputació. Allí s’hi han  alternat mostres de pintura i fotografia i hem pogut veure-hi magnífiques exposicions de fotògrafs tan reconeguts com  Brassai, Tomatsu, Sugimoto, Michals, Davidson o Martinez Siquier, entre d’altres, de les que hem parlat en aquestes pàgines.

Ara, després de cinc anys, la Fundació inicia una nova etapa i canvia de seu per establir-se a la Torre MAPFRE. Al peu d’aquest emblemàtic edifici olímpic s’ha preparat un gran espai expositiu amb un total de 1.400 metres de superfície que comprenen dues sales d’exposicions, un espai per a activitats educatives, una sala polivalent per a convocatòries amb públic i una llibreria especialitzada que serà dirigida per Juan Naranjo.

Per als que no coneguin la tècnica fotogràfica analògica aclarirem que Kbr és el símbol del bromur de potassi, un dels productes químics que s’utilitza en el procés de revelat i per a la Fundació expressa el compromís i la continuïtat d’un programa expositiu que ha dedicat una especial atenció als mestres de la fotografia del segle XX.

Per inaugurar les activitats a la nova seu, la fundació ha programant dues exposicions de dos grans de la fotografia clàssica:  l’anglès d’adopció Bill Brandt (1904-1983)i el nord americà Paul Strand (1890-1976). És realment una doble exposició magna, amb més d’un total de 300 fotografies vintage i altres materials vinculats a la producció editorial dels autors.

Resulta complex tractar de sintetitzar els continguts que hi podrem veure, tot i que els comissaris, Ramón Esparza i Juan Naranjo, han fet en els dos casos una feina excel·lent per ordenar de forma sistemàtica les molt diverses produccions dels dos fotògrafs que, a més, varen tenir una llarga vida professional.

Començarem parlant de Bill Brandt, un fotògraf d’origen rus nascut a Hamburg i que, després de viure a Viena i París, el 1934 va decidir instal·lar-se a Londres de forma definitiva. Brandt es va identificar tant amb el país d’acollida i l’estil de vida anglès que va arribar a afirmar que era natural de l’illa britànica. De tota manera, del seu pas per les ciutats esmentades en varen quedar uns pòsits rellevants. De Viena, el coneixement de la psicoanàlisi i de París, on va fer breument d’assistent a l’estudi de Man Ray, el seu contacte amb el moviment i l’estètica surrealistes. Aspectes tots dos que segons els estudiosos influeixen certament en la seva obra.

Les 186 fotografies que s’exhibeixen varen ser positivades personalment per l’autor, que concedia una gran importància als processos de revelat i edició de les seves fotografies. Una producció que s’estén al llarg de més de cinquanta anys i que cobreix la majoria de gèneres fotogràfics: reportatge social, retrat paisatge, nu. El recorregut de l’exposició es distribueix en sis seccions que aconsegueixen una encertada agrupació temàtica i faciliten la visió a l’espectador.

Brandt utilitza només el blanc  i negre, com es correspon al que era habitual a la seva època, però ho fa d’una forma molt personal. Per una banda, la majoria de les seves imatges presenten un blanc i negre de contrastos molts forts, molt potents on la gamma de grisos es força reduïda. D’altra banda, en general les seves fotos tenen una feble il·luminació, són fosques i no només en els casos de les abundants fotos nocturnes sinó també en paisatges que un imagina molt més lluminosos al natural. Amb això dona doncs un to personal i creatiu que l’allunya de formes compositives convencionals de la seva època. Fins al punt que aquest fet juntament amb una composició molt simple porta algunes de les imatges a composicions gairebé al terreny de l’abstracció, sobretot quan tracta els temes paisatgístics.

També resulta interessant observar que Brandt utilitza molt més sovint del que resulta habitual el format vertical i també que la pràctica totalitat dels seus positivats tenen exactament les mateixes dimensions. Una regularitat que diu molt del seu estil definit i del rigor en l’edició que hem comentat.

Hi reconeixem la influència de Brassai, a qui Brant confessava admirar, tant pel que fa a la fotografia nocturna com a la del paisatge urbà, on s’hi detecta també amb claredat la influència de la fotografia d’Eugéne Adget. Es diu que les imatges que Brand va fer del Londres del període fosc de la guerra poden ser considerades com l’equivalent de les del fotògraf francès de Paris.

Un altre dels apartats de gran interès és el de les sèries de fotografies de la vida social a les diferents classes de la societat anglesa. Es varen publicar el 1936 al llibre The English at Home, utilitzant la presentació en pàgines contigües de dos fotos que expressessin de forma descarnada el contrast entre les formes de vida de cada parella de imatges.

Quan entrem en el terreny del retrat, una altre dels camps en que va excel·lir, es pot apreciar que Brandt, que perseguia evidentment sintetitzar amb una imatge el caràcter i els sentiments del retratat, estava molt preocupat per situar el fotògraf en el seu ambient. I per això habitualment el personatge és fotografiat en el seu entorn físic, en el seu ambient de treball, al costat d’elements quotidians que el rodegen o en espais urbans que l’emmarquen. Algú li va fer veure en una entrevista de la BBC -que es projecta a la sala- que molt sovint els personatges retratats no estan en el centre de la fotografia sinó que apareixen situats en un angle o en un costat per permetre la inserció en el en el seu entorn, que també els defineix.

Brandt va treballar el nu femení i portat també pel seu formalisme va investigar, va explorar amb gran encert les possibilitats que li oferia l’objectiu gran angular d’una càmera Kodak que va adquirir de segona mà.  Les seves deformacions dels cossos femenins, seguint la línia del fotògraf hongarès André Kertész, son realment magnífiques; també en aquest cas la seva experimentació el va portar a fer un pas més enllà amb imatges de detalls i fragments de cossos i objectes que tornen a acostar-se a un terreny que podríem situar entre la poètica i  l’abstracció.

Aquesta exposició a la sala principal es completa amb una mostra de la col·lecció a la segona sala del centre. I no és precisament una mostra menor. Es tracta de la col·lecció del gran fotògraf americà Paul Strand, que està integrada en els fons de la Fundació MAPFRE; uns fons constituïts avui per més de 1.500 fotografies d’una trentena de fotògrafs que la Fundació exhibeix paral·lelament a les mostres d’altres  grans fotògrafs internacionals. Potser el prestigi i el nivell de Strand hauria merescut un major protagonisme, que aquí queda reduïda una mica amb la presentació simultània de dos grans figures, però en tot cas benvingudes siguin les seves fotografies. L’exposició presenta 110 peces de les 131 que conserva la fundació i permeten valorar perfectament la trajectòria del fotògraf.

Strand, que també es va dedicar al cinema, és un dels precursors de l’anomenada ”straight photography” , o fotografia de carrer, i són emblemàtiques les seves imatges dels carrers de Nova York amb enquadraments i formes geomètriques d’una estètica de ressonàncies cubistes.

El recorregut ens porta després a un àmplia sèrie de retrats que va fer a la mateixa ciutat de Nova York, inclòs el mític retrat de la dona cega. En molts d’ells es tractava de retrats robats que disparava sense que el retratat se n’adonés utilitzant una òptica dissimulada.

Són, a diferència dels que hem comentat en el cas de Brandt, retrats de mig cos on el personatge apareix gairebé sempre sense relació amb el seu entorn. I una altra peculiaritat és que apareixen personatges de gran diversitat cultural i ètnica perquè Strand era, com ell mateix va confessar, un viatger impenitent: “Em veig com un explorador que s’ha passat la vida fent un llarg viatge de descobriment”. També podem veure fotografies dels seus recorreguts per Mèxic, Marroc, Egipte i Romania, entre d’altres destinacions.

En definitiva, hem de celebrar d’una banda l’obertura d’un nou centre que, sens dubte,  revitalitzarà les activitats fotogràfiques a Barcelona i de l’altra l’oportunitat que se’ns ofereix de conèixer l’obra de dos grans clàssics de la fotografia del segle XX.