Fidias o el perill de les intuïcions polítiques

Hi ha un malestar amb la política actual. Neix del desapoderament dels ciutadans, de la frustració davant el control perdut sobre el mercat, les institucions i, en definitiva, les nostres vides. És un malestar raonable, però també un problema greu que amenaça la confiança política, base del sistema democràtic. Bé, què us he d’explicar, si som catalans… Fidias Panayiotou és un youtuber xipriota i diputat al Parlament Europeu des de fa mig any. Potser no el coneixeu, però amb només 24 anys va aconseguir quasi un 20% del vot a les darreres eleccions, arrasant entre els joves i esdevenint la tercera força del país. Els analistes n’explicaven l’èxit partint d’aquest malestar i la seva reivindicació sapastra d’una altra manera de fer les coses. Una manera de fer les coses que ens ensenya fil per randa quin és el camí per carregar-se la democràcia.

En Fidias —és així com se’l coneix— té 2,7 milions de subscriptors a YouTube. Impressiona, perquè és més del doble de la població de Xipre, però és una xifra relativament baixa tenint en compte que fa els vídeos en anglès i que hi ha milers de creadors de contingut més famosos arreu del món. De fet, excepte Twitter, els canals del xipriota cada dia estan més estancats en visites i compromís —amb pitjors xifres que molts creadors catalanoparlants. Així doncs, extrapolant la insignificança d’en Fidias i els seus notoris resultats, l’èxit polític sembla fàcilment reproduïble, i si no tenim més influenciadors a les nostres institucions és, bàsicament, perquè ells no volen. És normal, com ho és no tenir-hi CEOs, grans artistes o magnats. A banda d’un desinterès polític evident, ser a les institucions no té cap mena d’incentiu, i tot el que hi poden fer dins ho poden fer fora amb més rèdit i menys maldecaps. És molt més comú, per això mateix, veure polítics acostant-se a aquestes figures mediàtiques per treure’n profit, o, més patètic encara, intentant-se convertir en una d’elles.

El cas d’en Fidias és excepcional perquè és algú, com ell mateix admet, que no té ni la més remota idea de política i encara menys de la UE, i això el fa interessant i perillós. Interessant perquè, a diferència d’Alvise Pérez, el seu contingut preinstitucional era genuïnament apolític —assumint que tot és polític, etc., bé, ja m’enteneu, seguim. En lloc de compartir discursos d’extrema dreta i notícies falses, o simplement comentar l’actualitat, ell només feia vídeos de bromes, reptes, viatges i merdes per l’estil. La seva aventura política és innocent i completament desinformada, que és com s’aproxima a la democràcia gran part de la població: amb idees vagues i intuïcions poc polititzades. Aquesta virginitat és part del seu carisma, tant per la sinceritat de l’experiència, com pel descontentament democràtic que fa temps que s’acumula contra una classe política aviciada i inaccessible —sobretot a la UE. Però això és precisament el que el fa perillós.

Les intuïcions polítiques d’en Fidias, com les de la majoria de la població, són més que raonables: llibertat d’expressió, democratització, pacifisme… Premisses democràtiques que tots hem assumit a un nivell elemental, però consensos que són tan forts com malinterpretables, i en el moment en què Elon Musk comparteix entusiasmat tots els seus vídeos és evident que alguna cosa va malament. Per exemple, en Fidias s’ha mostrat repetidament un radical de la llibertat d’expressió, amb la intuïció que “hem d’escoltar a tothom”. Amb aquest pretext, i una lectura llibertària molt menys europea que d’importació americana (i només possible gràcies a internet), ha flirtejat amb personalitats com Andrew Tate —jutjat per violació, tràfic de persones i explotació sexual— o el mateix Musk —de qui no cal dir res i a qui, de fet, en Fidias va conèixer un any abans de les eleccions amb l’excusa d’un repte viral que consistia a abraçar famosos, perquè l’apoliticisme (i el mal gust) mai no és neutral.

En Fidias també s’ha oposat al suport a Ucraïna amb una altra premissa bàsica —diàleg, diplomàcia i desescalada—, sense cap reflexió sobre els interessos geopolítics de la Unió o les possibles conseqüències militars, econòmiques i polítiques, tot alineant-se, altre cop, amb l’extrema dreta, Donald Trump, Rússia i, en definitiva, tots els enemics de la UE, els interessos de la qual en teoria representa. A més a més, s’ha mostrat un gran defensor de la democràcia directa que, tot i ser una alternativa interessant que fa dècades que es pensa (per apropar la presa de decisions a la ciutadania, atorgant un pes molt més gran a la participació i deliberació política, sobretot en l’àmbit local, etc.), per en Fidias es redueix a fer enquestes de Twitter. Incideixo, aquestes tronades enquestes, manipulables amb bots o vots de gent de l’altra punta del món i, igualment, vinculants per decidir a quin grup s’uneix o si Ursula von der Leyen ha de ser presidenta de la Comissió. En Fidias, altre cop americanitzat, no entén (o no vol entendre) la noció europea de representativitat, i fa passar les quatre idees vagues que té de democràcia per sobre d’una tradició política de més de dos mil anys.

Més fruit de l’estupidesa que de la malícia —o això és el que m’agrada pensar sentint-lo parlar com un estúpid amb aquell accent xipriota—, la d’en Fidias és una manera infantil d’entendre la política perquè les nostres intuïcions polítiques, democràtiques, ens porten a dir que s’ha de votar, que s’ha d’escoltar a tothom i que s’ha de dialogar, però no més enllà. De fet, és cert que s’hauria de votar i dialogar molt més, però aquests consensos intuïtius, sense una reflexió que els ponderi, són capaços de carregar-se la idea mateixa de democràcia —alimentant discursos il·liberals, promovent narratives prorusses, o eliminant la sobirania en pro d’una demagògia tecnocràtica. La falta d’informació és més perillosa que la informació falsa, el malestar existeix i el que demostra en Fidias és que totes les intuïcions que no es posin al servei d’una millora democràtica es posaran al servei de la seva destrucció. Però què us he d’explicar, si som catalans…