Exposada

De l'exposició que deliberadament he perseguit alimentant-me de favs i retuits a partir de llavors, n'he après tres valuoses lliçons.

Si m’esteu llegint és que poc o molt teniu notícia de l’existència de la meva persona, i si teniu notícia de l’existència de la meva persona és perquè, dissortadament, un fatídic 5 de setembre, el xicot amb qui tenia una relació a distància em va trencar el cor, i vaig decidir des de la inconsciència absoluta que ompliria el seu buit digital fent tuits. D’aquella decisió innocent en surt tota la porqueria dels últims dies, setmanes i fins i tot mesos, que no són més que les conseqüències d’exposar-se públicament i de fer-ho en un espai on, gràcies a Déu, tothom pot dir el que bonament li roti.

De l’exposició que deliberadament he perseguit alimentant-me de favs i retuits a partir de llavors, n’he après tres valuoses lliçons. La primera és que ningú té l’esquena prou ampla per aguantar trenta crítiques (o insults) per minut, i qui digui el contrari és o bé un mentider o bé un psicòpata. La segona és que en cada crítica pot haver-hi una engruna de raó, i que saber separar el gra de la palla, és a dir, la part que pot fer-te millor en lo teu de la part que neix únicament de l’odi o fins i tot l’enveja, és l’única manera de plantar-hi cara. La tercera és que no ets ben bé una víctima de res si acabar amb el patiment que et genera aital situació pot consistir en una cosa tan senzilla com deixar el mòbil sobre la taula de la cuina, anar a donar menjar a les teves gallines, i intentar recuperar el benestar mental i espiritual que la gent (encara no sé qui són) ha pretès pispar-te. O, tal com molt sàviament ha fet l’estimada Juliana Canet, desaparèixer fins que no et faci mandra tornar.

Mai no t’explicaràs prou bé per a qui no vol entendre’t i mai no obtindràs una crítica aprofitable de qui ja duu decidit de casa que tot el que ets o representes no hauria ni d’existir ni de ser representat, però tota aquesta racionalització del procés d’acceptació de la tifarada que comporta fer alguna cosa amb una mínima repercussió pública, no te l’ensenya ningú. Te’l fas solet, el paeixes en silenci (no soc gaire fan de fer walks of shame demanant un alto el foc) i, si tens sort, l’automatitzes cada vegada una mica més, aconseguint prendre distància de l’incendi cada vegada més de pressa.

D’aquest article n’espero bones crítiques, males crítiques, amenaces i insults hasta contra els difunts, perquè és el que ja n’espero de tots els articles, de tots els tuits, de qualsevol vídeo que hagi pogut fer i de qualsevol opinió que a través d’un mitjà o d’un altre hagi pogut expressar. I així ha de ser. Ho rebré tot el millor que sabré i podré, i ho faré amb les paraules de la Cardi B gravades al pit: “I wanna thank my haters because they’d be downloading my stuff so they can hear it and tell crap about it, but it benefits me”. Gràcies per llegir-me, ens veiem la setmana vinent.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació