El videojoc ‘Gris’, una obra d’art catalana

'Gris', el videojoc de l'il·lustrador català Conrad Roset, ha estat un dels èxits mundials de 2019

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

La relació entre el videojoc i la cultura sempre ha despertat les típiques gelosies que els gremis polsegosos reserven per als nouvinguts, però en el camp de l’estètica n’hi ha una d’estructural: la relació entre interacció i recepció. Dit d’una altra manera: quan el teu cervell activa els circuits de destresa, precisió i supervivència per enviar tota l’energia neuronal als polzes, tal com exigeixen els videojocs; la narrativa, el disseny creatiu dels espais o la banda sonora, passen a un pla massa secundari perquè puguem parlar d’experiència estètica, és a dir, d’art. Massa vegades, quan es diu que un videojoc és una obra d’art, el que s’està dient és que en el joc hi trobarem exemples d’altres disciplines de primera qualitat, però que en realitat apareixeran en paral·lel amb el fet de jugar, en aquells moments de pausa en què ens pararem a admirar els entorns virtuals o a gaudir d’una seqüència cinemàtica. El problema és que sovint no es produeix una intersecció rellevant entre els aspectes artístics i l’essència interactiva del joc. Pot un videojoc lligar les dues cares d’una manera orgànica, irreductible a la resta de pràctiques estètiques? El gameplay pot ser, en ell mateix, una forma d’art? Sí que es pot, i un dels que millor ho ha fet és un videojoc català.

Imatges de ‘Gris’, el videojoc del català Conrad Roset

Gris és un projecte de Conrad Roset, il·lustrador terrassenc que ara viu al barri de Gràcia – segons ell, “allà on passen les coses”- que va interrompre la seva carrera fulgurant per dedicar gairebé tres anys a fer un videojoc. De dibuixar per clients com Zara, Adidas o Coca Cola i exposar en galeries, a dissenyar pantalles que un personatge manejat amb 6 botons hauria de superar. El resultat ha estat un dels videojocs més sonats del 2019, dels més venuts en el panorama indie arreu del món, guanyador del premi a Millor Joc d’Impacte dels Game Awards de 2019, si em perdoneu el tòpic, els Oscars dels videojocs. Així que, si obriu el mòbil i passegeu per la secció de videojocs de l’Apple Store, us connecteu amb l’ordinador a Steam, o mireu entre els productes que es poden descarregar per a la PlayStation, quan trobeu Gris estareu llegint el nom del color tal com es diu en català. Ara que acaba de sortir el llibre d’art del videojoc (Norma Editorial) i que l’exposició Gameplay del CCCB en parla, és un bon moment per descobrir a la que segurament sigui l’obra d’art catalana amb més impacte internacional de l’any passat.

Perquè, com dèiem, Gris és una obra d’art que relliga fons i forma. La premissa és com tot en aquest joc: bonica i minimalista. Amb les nostres mans haurem de controlar a una noia que ha perdut els colors -ho veu tot gris-, i el nostre objectiu és recuperar-los un per un. En l’exploració d’un món imaginari, el videojoc barreja els puzles i les plataformes, o sigui que la cosa va, sobretot, de jugar amb l’espai. No hi ha enemics ni caigudes mortals, i cap sensació d’urgència ens asfixia. Tot el que veiem és bidimensional, construït a partir d’il·lustracions i dissenys de Roset que després s’animen, com el que feia Walt Disney però amb algunes ajudes tecnològiques del segle XXI. Si Gris fos pel·lícula, diríem que és d’aventures, d’autor i introspectiva: una narració en què el visual i el musical representen el viatge a la consciència de la protagonista per tal de superar un trauma. L’univers que crea Roset és emocional però sobri, fent que l’arquitectura del jo arraconi l’histerisme de l’ego. L’electrònica freda i solemnitzant de la banda sonora, obra dels també catalans Berlinist, poleix i esmola.

Si Gris és més que un joc de plataformes preciós, és perquè l’exploració de l’espai es troba en harmonia amb les propietats de l’espai. Per arribar del punt A al punt B, haurem d’entendre els dissenys visuals i jugar amb les textures i els pesos que pot adoptar el nostre personatge -a mesura que avancem, desbloquegem la capacitat de planar, de convertir-nos en un bloc de pedra, de nedar, etc.-, de manera que la gràcia saltant o resolent enigmes ha de ser una continuació de la gràcia per copsar la composició estètica dels entorns. Passar-se Gris va tant de dibuixar com de jugar, requereix interactuar i contemplar fins que la frontera es difumina feliçment. 

Això no és una revista per a gamers i la gràcia és que Gris tampoc és un joc per a gamers: les 4 hores que dura una partida li semblaran més aviat fàcils a un jugador exigent, mentre que, per contra, alguns moments faran suar als que tinguin l’agilitat dactilar poc entrenada. També és possible que, per als connaisseurs de la cosa artística, els dibuixos de Roset no siguin prou radicals, caient en una estètica hipster amb influències del manga i la il·lustració comercial més tatuable -les persones que s’han gravat imatges de Roset al cos es compten per centenars-. El domini refinat de l’aquarel·la i la influència d’Egon Schiele que defineixen l’obra de Roset són ben presents en el joc, però les exigències del mitjà obliguen a un minimalisme que es pot veure com una concessió. Que l’angle local, el fet que aquest hit mundial estigui fet des de Catalunya i hagi assolit l’equilibri dolç entre estètica i interactiva que tan pocs videojocs aconsegueixen, serveixi d’excusa perquè els gamers i els amants de l’art que es miren els uns als altres amb escepticisme i desconeixement, es donin la mà. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació