El rollo fiscalitzador del català

Normalitzar el retrocés del català segons Ada Colau

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Com tots els polítics catalans de primera fila ara mateix, Ada Colau no fa prou per defensar la llengua catalana. Hi ha dues novetats. Una, que segueixi com si res la setmana que l’enquesta d’usos lingüístics a Barcelona indica que el català baixa al 19,6% entre les franges joves. Dinou per cent. L’altra que, criticada constructivament i educada per fer-ho, concretament per Màrius Serra a Twitter, l’alcaldessa respongui que “és força asfixiant el rollo aquest fiscalitzador de la llengua” talment com qui diu “feminista havies de ser” o “calladeta estàs més guapa”. El rollo de la diglòssia.

L’escriptora britànica Sarah Ahmed va encunyar un concepte que ens interessa, la “feminist killjoy”, en un manifest important i especialment ben escrit sobre com viure en feminista exigeix que arribi un dia en què no callis al dinar de Nadal quan el tiet fa la broma masclista que porta fent tota la vida. La teoria no es demostra llegint sinó tocant la pera. Podries callar i no fer res i tothom et somriuria, però dius i fas, perquè si no, les coses no només no canvien, sinó que empitjoren. Empitjoren fins al dinou per cent. Potser hauríem de començar a ser tots aixafaguitarres lingüístics. O esgarriacries, que és una altra traducció possible. És irònic perquè si vius a la ciutat de la qual Ada Colau és alcaldessa, els dos mots et sonaran estranys, i probablement el cos et demanarà “aguafiestas”. Imaginem com de “blindada” que es troba la immersió si buscant la paraula contra el colonialisme lingüístic topem amb el colonialisme lingüístic.

El català és un desvetllament, veure una ferida de la història que no havies vist fins ara i al mateix temps veure el camí per guarir-la, sentir l’ofec d’una dominació alhora que intueixes la força que tindries si te’n desempalleguessis. El català és el problema que conté la solució, la promesa d’una casa quan no sabies que eres a la intempèrie, o en argot millenial diríem que la llengua assenyala una opressió i permet un apoderament. Per això és tan important i tan natural lligar-lo a la feina i l’experiència tant del feminisme com de l’antiracisme o l’anticolonialisme, tradicions on tothom parla de com un bon dia van començar a llegir, i de cop es van adonar que portaven mitja vida sense veure les injustícies que ho travessaven tot. Després d’una lectura feminista, vas pel món amb una facultat nova i esmolada que et permet anomenar les coses que no estan bé. Després de llegir les cartes entre Mercè Rodoreda i Joan Sales, vas així per Catalunya.

El més irònic i el més esperançador és que Colau i l’espai que representa coneixen i contenen totes aquestes eines. Bé, Colau no, sinó la PAH. Convertida en una caricatura que es comunica per xarxes amb retòrica infantil que ajuda a defugir el conflicte per defugir ser fiscalitzada, una política que accepta els vots d’un xenòfob neoliberal com Manuel Valls; oblidem que Colau va arribar a l’alcaldia gràcies a l’exercici del poder i l’assertivitat. Colau no va aconseguir res amb bones paraules, ni instastories, sinó posant el cos perquè la policia no desnonés a la gent. Quan els seus enemics polítics deien que la llei era justa i calia confiar en els tribunals, ella i la gent de la PAH no els feia cas: sortien al carrer a aixafar-li la guitarra a la gent que vivia tranquil·la. Quan es diu que la llei Celaá blindarà la immersió, és com dir que els jutges ens protegiran dels bancs i ja podem quedar-nos tranquils a casa.

El que Colau va dir al seu Instagram és que: “Me gusta comunicarme con el máximo de gente posible y en principio uso el castellano, pero si hay preguntas en catalán, pues me paso al catalán y así de forma natural… nem fent”. El problema de la forma natural, és que la naturalesa és allò a què apel·la el darwinisme social. Natural és la llei de l’oferta i la demanda que explica per què si t’han desnonat ha estat per culpa teva. Però resulta que la política és l’eina amb què ens emancipem de la natura per fer una vida més plena i més justa. La política és protegir-nos de les lleis naturals perquè sabem que el bé, la bellesa i la justícia no creixen sense que aixequem proteccions artificials. L’esquerra que no sap conservar no és esquerra. Tampoc la que no sap quan deixar de somriure en plan bon rotllo. De nou, amb Ahmed, ser d’esquerres és sentir la responsabilitat d’aixafar la guitarra quan toca.

El problema del colauisme amb la llengua és que l’associa a la identitat, i tot el que sigui identitat fa pudor de feixisme. En realitat, una llengua és la protecció d’una diferència. Una nació és un grup que vol ser diferent i aquesta identitat no és essencialista, sinó voluntarista. Una nació és poder mantenir unes condicions de conversa col·lectiva diferents d’unes altres. El que es diu a la conversa canvia a cada generació, però si perds les eines per defensar l’espai propi, perds tant la identitat com la diferència. Les diferències que enriqueixen a la humanitat són les que neixen del xoc contra la realitat, les que enregistren una experiència valuosa. El català enregistra la història de Catalunya com una diferència que permet anomenar el món tal com l’hem viscut i no tal com els interessaria a altres que el visquéssim. Protegir la identitat d’una diferència que t’allibera i et fa sentir a lloc. I com en totes les identitats, l’única sortida a la lluita eterna i estèril és el reconeixement mutu entre iguals. Reconèixer-se entre iguals no és mai una abraçada de teletubie ni passa de manera natural. Reconèixer-se entre iguals és el final d’un procés de conflicte. El feminisme acaba amb el dret a vot i amb uns diners i un poder que abans pertanyien a uns pocs, distribuït entre tots. L’anticolonialisme acaba respectant una sobirania nacional que té una frontera. El reconeixement dels drets lingüístics exigeix que en el territori que li és propi, el català tingui prioritat per damunt del castellà com el tenen totes les llengües normals en algun lloc del món.

To això és molt cansat. I a sobre, a diferència del gènere o la raça, les llengües són invisibles. No és fins que ets a una botiga de Barcelona i demanes en català que hi veus clar. Però si tot depèn de la voluntat, de la força subjectiva, és dur i esgotador. I parlar de llengua és el símptoma més clar que el projecte polític es troba assetjat després d’una derrota. Però no hi ha alternativa. Tant per sort com per desgràcia, el català és la ferida que conté el remei. Parlant del coneixement de la història, Walter Benjamin diu que el perill dels que la desconeixem és prestar-nos com a instrument de la classe dominant sense saber-ho: “A cada època cal tractar d’arrabassar novament la tradició al conformisme que està a punt de sotmetre-la […] El do d’encendre en el passat la guspira de l’esperança resideix només en l’historiador que està impregnat de la idea que ni tan sols els morts no estaran segurs davant l’enemic, si venç. I aquest enemic no ha parat de vèncer”. Just en el moment en què tot fa més mandra i més dolor, just quan voldríem callar, una necessitat crema. I aleshores alçar la veu i aixafar una guitarra lingüística ja no és una llosa sinó una vibració. De cop, el català deixa de ser un rotllo fiscalitzador i defensar-lo ens omple de ganes, de generositat, i fins i tot d’una certa alegria.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació