El que sorgirà de les cendres del progressisme europeu

El problema del suport de J.D. Vance i Elon Musk a Alternativa per Alemanya i la resta de populismes europeus és que se’ls veu massa el llautó. Vull dir que no cal ser una llumenera per veure que America first i Europe first no pot ser al mateix temps, i que no estem assistint a un brot d’altruisme geopolític, sinó que la idea dels americans és que Europa sigui second. Una de les claus més importants per llegir el que està passant és entendre l’aliança estranya entre els oligarques tecnològics, ateus i transhumanistes que defensen la llibertat individual i el mercat, i els populistes de dretes, que fan un discurs a favor de la identitat nacional i el comunitarisme de les classes treballadores contra els globalistes pèrfids. De fet, Vance, que va fer el discurs que ara tothom veu com l’inici del final de les relacions euroamericanes, va ser gestor d’un fons de capital risc, i alhora s’ha convertit al catolicisme i diu que cal fer polítiques per als treballadors blancs amenaçats. La quadratura del cercle impossible entre MAGA i Silicon Valley s’entén perfectament amb els seus plans per Europa.

Però, abans, expliquem com ha rutllat la cosa als Estats Units els últims quaranta anys. Poc coneguda per nosaltres, a Amèrica existeix la paraula “fusionisme”, que designa la combinació filosòfica i política del tradicionalisme social amb el llibertarianisme econòmic. El secret del matrimoni de conveniència és purament numèric. Al món hi ha molt pocs llibertaris de dretes perquè, per definició, la desregulació econòmica i la competició salvatge només afavoreix a un nombre cada cop més petit de guanyadors, que sempre solen ser els que ja entren a la partida amb més recursos que la resta; de manera que la immensa majoria vota per una redistribució justa de la riquesa que creem entre tots. Llibertarians només hi ha els que ja són rics i els adolescents que es deixen estafar per youtubers. Però qui més podria estar interessat en què l’estat no gestionés la riquesa col·lectiva?

Doncs els que als Estats Units voten perquè hi hagi escoles privades i que la seguretat social no tingui fons per a certes operacions són els que s’oposen a l’avortament o l’agenda LGTBIQ+ . Des de fa dècades, a Amèrica les comunitats religioses conservadores, especialment els evangelistes cristians, serveixen el gruix dels vots que obtenen uns polítics llibertaris a qui les bases consideren literalment heretges, simplement perquè tots dos grups volen que el govern no es fiqui en les seves eleccions privades. El resultat, però, sempre és que les grans decisions polítiques les pren l’elit llibertària propulsada pels diners dels lobbies. De Reagan a Trump, l’excusa de retornar el poder a la gent sempre s’ha fet servir per desmantellar sindicats, retallar impostos als rics i afavorir els interessos de les grans empreses. Paradoxalment, el fervor religiós comunitari acaba justificant polítiques anticomunitàries: millor menys serveis socials i menys drets laborals, que els blancs i cristians ja ens espavilarem mentre que els negres, els llatins i els progres, colla de ganduls i aprofitats, perden la cursa per les engrunes.

La internacional populista suposa l’exportació d’aquest fusionisme americà a Europa amb un programa d’extracció colonial per al Vell Continent. L’objectiu és convertir la Unió Europea en una closca buida en què el capital pugui campar lliure, protegit dels frens democràtics. Normalment, veiem la UE com l’últim reducte mundial de regulacions socials decents, i això és veritat en bona part, però, al mateix temps, les institucions europees estan dissenyades en clau neoliberal per anul·lar el marge dels parlaments nacionals per fer polítiques redistributives, estímuls fiscals o protegir indústries estratègiques: tots tenim present el que el nord va fer amb el sud arran de la crisi. Des de sempre, la Unió Europea es troba en un mig camí absurd entre ser un gran triomf del globalisme neoliberal, o convertir-se en la comunitat democràtica dels treballadors units amb l’agenda més igualitarista del planeta.

Amb el suport als populistes euroescèptics, el trumpisme vol que la neoliberalització sigui completa per poder inundar el mercat “lliure” europeu amb la tecnologia americana, mentre els treballadors autòctons i els immigrants s’enfronten entre ells. Perquè sempre passa igual: les dretes anti UE ho són fins que arriben al poder, moment en el qual prefereixen fer polítiques business friendly sense desmantellar l’estructura que permet la circulació de mercaderies ni tornar a la sobirania als parlaments nacionals. El cas paradigmàtic és el Brexit: sis anys després d’haver “recuperat el poder”, les classes treballadores i els serveis socials del Regne Unit es troben pitjor que mai, i els principals beneficiaris han estat els financers de Londres que poden aprofitar la desregulació que s’han fet fer ad hoc. Sempre que els populistes de dretes i els empresaris neoliberals van de bracet, els segons acaben redactant les lleis econòmiques.

Quan les noves dretes defensen la cohesió social i l’economia productiva contra les xarxes clientelars i les polítiques d’immigració low cost que ha promogut el progressisme europeu els darrers anys, tenen tota la raó. Però aquesta crisi genuïna la fan servir polítics acompanyats d’empresaris amb una agenda neoliberal igual o més destructiva per a les classes mitjanes i les identitats nacionals que se suposa que l’agenda populista vol protegir. El pacte entre el populisme de dretes i els rics llibertaris és un Frankenstein cínic i absurd que només s’aguanta contra els cinismes i les absurditats del centre i de l’esquerra que han tingut el poder les darrers dècades. De les cendres del progressisme europeu fallit n’està sortit un populisme de dretes que no és res més que neoliberalisme reescalfat. Naturalment, els Estats Units hi han vist una oportunitat de negoci.