El que hem fet amb la paraula “independència”

El declivi de la democràcia a Atenes, la primera de néixer i la primera de caure, va produir pensament valuós entre els desencantats que pot ser-nos útil a nosaltres abans que sigui massa tard. Per exemple, Epicur, que creia que filosofar és un remei per a la confusió de la mala política, ens crida l’atenció sobre el problema en el buidatge de les paraules, quan els mots deixen de voler dir res concret i es converteixen en retòrica dolenta: “Vana és la paraula del filòsof que no posa remei a cap sofriment de l’home. Perquè així com no és útil la medicina si no suprimeix les malalties del cos, així tampoc la filosofia si no suprimeix les malalties de l’ànima”. La paraula cura l’ànima i la paraula la fa emmalaltir. En una entrevista a Vilaweb, segurament l’última abans de la seva inhabilitació, el president Quim Torrra ha dit que li preocupa “que l’independentisme acabi convertit en un catalanisme 2.0”, que el gran risc és que “ser independentista acabi no volent dir res”. Just la mateixa setmana que Gabriel Rufián deia (sense que ni tan sols li preguntessin), que entre la independència i la vacuna, ell es queda amb la vacuna.

Epicur era atomista, una escola grega que sostenia que la realitat està composta exclusivament d’àtoms i buit. I realitat no vol dir només matèria: igual que una poma és una configuració d’àtoms determinada, també ho són les nostres ànimes (localitzades al pit, per cert), i cada sensació, cada emoció i cada pensament correspon a una ordenació d’àtoms en l’espai que ocupa l’esperit. Ni tan sols els discursos són immaterials: les paraules que ens enviem, com les gotetes que haurien de filtrar les mascaretes homolagades, són arranjaments de partícules que suren a través del buit des d’una boca fins a unes orelles i que, en aterrar, impacten sobre la nostra ànima i en modifiquen la composició d’acord amb les formes respectives. Quan circulen discursos que emanen d’una realitat concreta, que captem amb els sentits sense tergiversar, la comunicació està lligada amb la veritat i la polis roman saludable, mentre que la propagació de paraules buides equival a un virus mental que la va degradant. El problema és que, quan a l’ambient hi ha molt soroll, a vegades les paraules xoquen amb obstacles i el que arriba a l’interlocutor és una versió deformada. Sense el filòsof que assenyali la confusió a temps, passa com al joc del telèfon. La paraula com a virus o la paraula com a vacuna, perquè Rufián no hagi de triar.

La paraula “independència” està lligada a uns fets però els polítics s’han escarrassat per degradar-la amb el joc del telèfon. Fins a l’u d’octubre remetia a una esperança, la cridàvem a les manifestacions, dividint-la en tres ràfegues: primer una síl·laba (I), després dues (In-de), i després totes cinc (in-de-pen-dèn-ci-a), amb especial plaer per la “i” que trenca el diftong i la fa esdrúixola. Això situava l’ànima en una disposició determinada. Des d’aquell dia, la paraula ha anat acumulant fets en una direcció no gaire engrescadora, una data funesta rere l’altra, però en comptes de reconèixer-ho i mantenir la correspondència, els nostres polítics l’han seguit fent servir d’una manera fantasmàtica. La independència vol dir defensar unes urnes de les porres. Però la independència també vol dir declarar-la i no tenir cap pla per defensar-la. La independència vol dir prometre el 2015 que al cap de 18 mesos abandonaràs l’escó al Congreso, però al final no. La independència vol dir bloquejar un dia l’aeroport i a les vuit cridar a la retirada. La independència vol dir acceptar unes eleccions que convoca Mariano Rajoy. La independència vol dir seguir votant als que incompleixen promeses. Què no vol dir la independència? Sit and talk, per exemple, al meu parer, una de les maniobres més retorçades de la política contemporània, en què una casta política va endegar una operació de màrqueting per gamificar la revolta popular a través d’apps i convèncer a molts independentistes de dir una cosa que no havien volgut mai. Quan sento el 2020 dir que “Som la gent del Sit and talk“, quan érem els de la “in-de-pen-dèn-ci-a”, m’estremeix i em fascina fins a quin punt es pot orquestrar la confusió.

El president Torra fa bé de preocupar-se perquè ser independentista ja no vulgui dir res. Perquè la paraula facilités una política saludable, hauria d’estar lligada als fets que s’han produït i a la història que acumula. Però tal com l’han fet circular els nostres polítics, la configuració d’àtoms de la paraula cada cop està més deformada, i quan passa a través nostre, genera desassossec i confusió. D’aquí pocs dies, “independència” voldrà dir “retirar uns dies tard una pancarta, i que la inhabilitació d’un president de la Generalitat no tingui conseqüències”. En grec, pharmakon vol dir alhora remei i verí, virus i vacuna. Les paraules plenes curen, les buides fan emmalaltir. Ara que es compliran tres anys de l’u d’octubre, penseu en quina disposició s’orienta l’ànima cada cop que sobre vosaltres impacta la paraula independència.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.