El Paraulògic no vol salvar-te

La primera paraula del paraulògic del dia és com l’horòscop: t’acompanyarà en segon pla i complementarà el sentit d’algunes de les coses que et passin, com una ressonància de no-sé-què. Si deixes la pestanya oberta, la cosa pot anar creixent fins a la condició de carta astral: es crea tot un vocabulari, prou extens i prou vague per elevar la grisa realitat del jorn a teoria de la conspiració lèxica. La primeríssima paraula que he trobat avui és “finir”, i això em posa seriós, en disposició de transcendència. Potser avui, per fi, faig alguna cosa fins al final. La segona és “oníric”, i no sé si tot plegat és un somni o simplement em moro de son. Sou dels que us agrada que us les xerrin o dels que odieu l’espòiler?

Per si heu llegit fins aquí sense entendre res de res: el paraulògic és un joc lingüístic que ho està petant. L’ha fet la gent de rodamots.cat, és gratuït i només cal un dispositiu amb accés a Internet. Cada dia hi ha una combinació de set lletres, i l’objectiu és trobar paraules que es puguin formar amb elles, sempre que hi aparegui la lletra del centre, que és obligatòria. Els mots han de figurar al DIEC (res de noms propis), i s’hi valen femenins, però no pas plurals, ni diminutius. Les paraules més llargues donen més punts, que s’acumulen al llarg del dia. La dopamina de la gamificació hi és, tot i que de manera molt subtil: a mesura que acumules punts, una icona que et representa escala en la jerarquia de les aus. Pollet, colom, ànec, cigne, etc. No es troba a faltar cap premi ulterior: si ets una àliga lingüística, ja es veu que aquell dia aniràs pel món amb una energia imparable.

Gràcies a Déu tot és democràticament impersonal, ni gota d’algortimes emmotllant els teus pop-ups. El paraulògic ens retorna a l’ètica del primer Internet, quan encara no s’havia inventat un verb sinistre com “monetitzar” (sorpresa i nota mental: el DIEC el reconeix, +6 punts). Igual que la Viquipèdia, aquí el coneixement és una finalitat en ella mateixa i compartir mola. Perquè encara que puguis competir malaltissament contra els altres i contra tu mateix, trobar paraula no és com superar una pantalla del Mario: més que un esforç personal, ho vius com un regal, com si el teu cervell hagués reconnectat amb la persona, el moment, o el llibre que te la va ensenyar. Si hi jugues amb més gent, els límits del teu món deixen de ser els del teu paraulògic. Cap dubte que a Twitter Catalunya s’estan tirant canyes semàntiques des de fa uns dies.

Fa riure que el paraulògic hagi sortit quan estem parlant de llengua i política amb tanta amargor. No podria haver-hi un exemple més perfecte de botifarra a la cosa institucional, ni rastre de tuf loser moralista de campanya d’Òmnium. El paraulògic no vol salvar el català, gràcies. Evidentment, això només és veritat a mitges, perquè es produeix el clàssic efecte de les coses ben fetes que aconsegueixen seduir-te precisament perquè no s’ho proposen. Penso en una frase que deia Palau i Fabre sobre l’art de Perejaume: “No puc deixar de veure en aquest gest l’intent, assolit a través de l’extrema no-violència, de reconquerir el nostre país des de la seva pròpia entranya, des de la seva identitat amenaçada […] Els motius sociològics hi jeuen desperts, amb ganes de desvetllar el nostre endormiscament”. Ara que llegeixo “endormiscament”, obro la pestanya i, a part d’”oníric”, trobo “ronc”. Dos punts. Avui la cosa va de dormir o despertar-se, i aquest article ja ha finit.