El dol i el like

Fa uns dies i encara amb els carrers bruts de fang, una influenciadora preguntava a la seva audiència si volien veure contingut sobre la Dana a València o preferien tornar a la programació habitual de modelets i maquillatges i altres coses influenciants. Amb hores de diferència, la cantant Suu penjava un text queixant-se dels companys que seguien promocionant la seva feina com si res, dels qui ensenyaven el seu dia a dia a xarxes o feien cap altra cosa que no fos donar suport als afectats per la catàstrofe. Ha passat una cosa terrible, i ha passat als nostres nassos i en directe durant hores i hores abans que cap autoritat en recollís el relat. El xoc d’haver saltat dels vídeos a xarxes, que podien semblar anècdota, als set desapareguts que va anunciar Mazón l’endemà per, al cap d’una setmana, acabar entenent que tota aquesta estona estàvem parlant de centenars de víctimes mortals, aquest xoc marca una ferida que quedarà oberta. La catàstrofe no va començar amb l’avís d’alerta, i tampoc acabarà quan ja no quedi fang. Ni quan les cases tornin a ser habitables, ni quan se substitueixin tots els cotxes, ni tan sols quan tornem a publicar modelets i bolos de feina a Instagram. Costa imaginar com s’explicarà el que ha passat, sobretot, si no en sabem parlar ara.

La ràbia per la contradicció és normal. No és la primera vegada que una desgràcia genera aquest debat. Ho hem vist a Gaza, Ucraïna i fins i tot en la mort de Liam Payne. A internet, sembla que només sabem fer malabars entre el ridícul i el cinisme. I, així i tot, cada vegada que tenim un dolor que no podem conduir cap a una banda o l’altra, per molt que intentem ser honestos i conseqüents, ens acabem preguntant: què hi ha d’útil, en parlar del dolor, i què hi ha de performativitat? No és contraproduent, parlar de performativitat quan tot ajuda? I què hi fa quantes infografies compartim, si a la pràctica el que calen són recursos reals, diners i mans? Ah, no és terriblement egoista, tenir una plataforma, per petita que sigui, i no fer-la servir d’altaveu? Però tot ve d’allà mateix. No es tracta d’ajudar més o menys, de compartir contingut bé o malament. Es tracta d’un dol, un dol que no sabem com passar.

Amb la pandèmia, que va obligar a parar-ho tot, no ens ho vam haver de plantejar. No ens vam haver de preguntar si tenia sentit anar al teatre o a concerts o a fer una cervesa amb amics mentre ens pesaven tantes morts a sobre, ni molt menys penjar-ho a xarxes, perquè, simplement, havíem parat. Després d’aquesta Dana, on la condemna ha estat precisament no haver parat a temps, ens trobem que tot ha de seguir rodant sense ni tan sols tenir el tancament d’unes xifres definitives. No hi ha hagut ni l’espai ni el silenci necessaris pel dol. I és per això que quan compartim l’enèsim llistat de punts de donació que ja han publicat tots els nostres contactes, no només ho fem des de la utilitat ni de la consciència de tenir una plataforma, sinó des del dol. 

Més enllà de la informació, hi ha un gest social, en el fet de prémer el botó, que en una altra època podria haver estat encendre una espelma. Inútil, absurd, potser, però necessari, d’una manera o altra. El dol és performatiu per naturalesa. Les xarxes, també. Quan publiquem imatges i consignes aparentment buides, que aviat ens acaben semblant maldestres i desencertades, segurament ho fem de la necessitat incòmoda de fer alguna cosa, i, sobretot de fer-ho junts. I potser és per això que no les sabem veure com a maldestres i desencertades. Al cap i a la fi, el consol sempre ha estat una mica absurd. Però hi ha moltes maneres d’expressar un dol. De la roba que ens posem, als rituals, religiosos o no. Igual que hi ha qui el passa cercant la comunitat, en trobades amb menjar i beure, i riures, i música, hi haurà qui precisament passarà mesos sense escoltar música o sense ballar per omplir de significat el seu dolor. 

La pregunta de com podem parlar d’una desgràcia a les xarxes és genuïna. Internet és un no-lloc que habitem socialment de manera molt més persistent del que ho fem fora les pantalles. Com a no-lloc, hi falten totes les convencions culturals del món físic on podem canalitzar el dol, com un llacet negre a l’americana o una pancarta al balcó. Internet, alhora, és un espai que no sap delimitar. Hi barregem la nostra vida privada amb el nostre món laboral fins que la vida és la feina i la feina, vida. Hi ensenyem diferents graus d’intimitat fins a crear una mena de personatge que pot fer creure que no existeix res del que no passi per la pantalla. Per molt que pengem una imatge d’aquest mateix llacet negre, aquesta imatge és només un reflex del que podria ser dur un llacet de veritat: impermanent, fugissera i ofegada pels milers d’imatges a les xarxes. La pantalla és aparador i tot ho capitalitza, i ho capitalitza fins al punt que comencem a sospitar tant del silenci, entenent-lo com a desafecció, com de les mostres de suport, que ens sembla que seran instrumentalitzades. Potser no sabem com passar un dol, però és important parlar-ne, perquè assumir-lo pot ser el primer pas de verbalitzar que no només ha passat una Dana.