El bucle del mal menor

Després del fracàs del Procés, els partits i les entitats ens van dir que salvarien el català i, oh sorpresa, resulta que estan fent servir el català per salvar-se a ells mateixos. Tant en un cas com en l’altre, els nostres polítics han descobert la mina electoralment inesgotable del mal menor. No defensar la independència després de proclamar-la va ser un error molt greu, però seria pitjor que la Generalitat caigués en mans de l’unionisme. Recular en la immersió és trist, però millor un mal acord que deixar-ho tot en mans dels jutges espanyols. És una lògica desesperant perquè no té aturador, fent voltes atrapats dins d’una rentadora en què un llençol se’n va darrere l’altre, fins a la bugada del no-res final.

Però el conformisme del mal menor no ha començat amb el postprocés. Fa poques setmanes vaig ser a un acte a Santa Coloma de Gramenet on hi havia pares i mestres que van participar en el naixement de la immersió. Després que el diputat dels Comuns Joan Mena, que presentava llibre, fes una defensa de l’escola en català embolcallada d’ideologia previsible, els octogenaris que havien immigrat d’Andalusia van prendre la paraula per oferir una visió molt més realista. Des d’un senyor que va explicar que “La meva obsessió era que els meus fills visquessin millor, que tinguessin igualtat d’oportunitats. No tenia ni idea de tot el que significava la immersió”, fins a un altre que recordava que va tenir claríssim que els seus fills havien d’estudiar en català quan va veure que era la llengua dels capitostos de les fàbriques, en molt pocs minuts es va imposar un consens orgullosament utilitarista. I si el que motiva l’aprenentatge d’una llengua té poc a veure amb les lluites compartides i molt amb la lluita individualíssima de l’ascensor social?

La regressió del català és el resultat del desacoblament entre llengua i economia que cap govern ha sabut aturar i del qual tots s’han excusat amb la trampa del mal menor. El català ha deixat de ser útil perquè el pujolisme el va folkloritzar, el maragallisme i el masisme el van (neo)liberalitzar i el processisme l’ha amagat, tots plegats atrapats en complexos típics de nació colonitzada. Cap president de la Generalitat n’ha fet un cavall de batalla de què la llengua pròpia fos un requisit per a treballar a l’administració catalana, en comptes d’un trist mèrit, per dir una cosa òbvia. No cal dir que, igual com sempre, encara avui el català és útil en un sentit existencial, perquè t’introdueix en l’única conversa que t’explica qui i com t’estan aixecant la camisa i per què no et pots conformar amb res menys que la llibertat. Però aquesta cosa que els propagandistes ens podem escarrassar a dir amb paraules més o menys boniques i arguments més o menys convincents no serveix de res si els polítics no ho tradueixen en un sistema de nation building purament automàtic i material.

En consonància amb aquesta rastellera de desvetllaments angoixosos, el més interessant del pacte per la immersió que s’ha anunciat aquesta setmana és la ràbia que ha provocat, que palesa que els partits ja no poden vendre’ns la moto com abans. Diumenge vaig veure un tuit que posava al costat una fotografia del Rei Felip fent d’abanderat a la Cerimònia dels Jocs Olímpics del 92 amb la tristíssima imatge de la bandera “Barcelona con la selección” que aquest cap de setmana es va desplegar al camp del RCD Espanyol amb motiu d’un partit d’Espanya contra Albània. La piulada volia dir que, si fa trenta anys tot el país estava entregat al marc mental espanyol amb un somriure ingenu, avui la rojigualda ja no és el que era, s’hi posin com s’hi posin les elits nostrades. Hi he pensat perquè, precisament, la llengua ha estat el que més ens ha ajudat a fer caure la bena dels ulls. Si el projecte espanyol de fraternitat plurinacional hagués estat sincer, o si l’autonomisme fos una estructura efectiva, el català no hauria retrocedit com ho ha fet durant els trenta anys que separen les dues fotografies.

L’altra lliçó que podem extreure del bany de realisme que hi ha darrere de l’acord és recordar que anem perdent. Encara que Twitter, l’abstencionisme, i noms gens menors han denunciat la reculada objectiva, els carrers no s’ompliran, una vaga massiva per la llengua no aturarà el país, i encara no prou gent deixarà de votar els responsables. En altres paraules, no només és obvi que la lògica del mal menor s’imposa i que continuem encallats en el quitrà del postprocessisme, sinó que l’independentisme ha d’assumir que no hi haurà cap hecatombe prou greu per sacsejar les coses si el malestar no creix i no s’organitza, conversió a conversió. Gràcies al català, cada cop més gent entén que cedir davant d’Espanya és una trampa, que aquest pacte és un pedaç que no solucionarà el problema de fons, i que el país pot aspirar a molt més que els límits que han imposat les últimes generacions de polítics. La llengua posa el present dins d’una història, i la gràcia de mirar les coses a través del català és que, encara que ara i aquí hi ha motius molt reals per a l’angoixa, també en trobes per a l’esperança.