Destruir la cultureta catalana

L’any 1975 Pau Riba va dir que la seva manera d’ajudar la cultura catalana era destruint-la. Quaranta-cinc anys després, es pot dir que el pare del rock i del hippisme a casa nostra ha ajudat considerablement la cultura, però no l’ha demolit. En aquest fragment al qual em refereixo (que ha recuperat ara TV3 amb Pau Riba, l’home còsmic) Riba també destacava el “desfaç ideològic” entre ell i “tot el rotllo de la cultureta”. Cada vegada que veig l’escena les pupil·les se’m posen com dues taronges. És la meva pastilla d’àcid. Una calada grandiosa d’un porro enorme fet d’haixix i de veritat. Les paraules de Riba són psicodèlia, però en elles també hi ha quelcom de profètic, d’atàvic i d’immortal. I ara, tot just, m’arriba la revelació: per destruir la cultura catalana cal, prèviament, destruir la cultureta catalana.

I quatre dècades després, la cultura catalana continua sent una nebulosa abstracta i insubstancial que sobrevola per damunt del nostre país petit que també és acomplexat de forma inversament proporcional al petit que és. La cultureta catalana és un pub elegant de l’Eixample moblat amb folrat de vellut i amb dues portes custodiades per dos vigilants de seguretat que filtren amb exquisidesa l’accés. L’accés a un balconet VIP des del qual es mira de dalt cap a baix amb la superioritat intel·lectual. Hi ha dos requisits primordials i un d’ells és l’espacial (perquè tot passa a Barcelona). Les províncies tenen les seves particulars esferes culturetes, però no juguen a la primera divisió de l’esnobisme català. El barnacentrisme imperant és real i només es nega des de la capital, és clar.

El segon requisit és el del privilegi de classe. La cultureta és un luxe i formar part d’aquesta implica pagar el desorbitat cost social (i per tant de temps i per tant de diners) d’entrar en els cercles endogàmics i hermètics d’un culte que no sé si és secret però que s’articula amb dinàmiques sectàries. I per això cal dinar a la carta amb vi de la casa al Gelida o assaborir el nèctar dels déus que no són altres que una extensa varietat de còctels per als paladars més entrenats. Cal participar en podcasts nobiliaris sobre alta literatura i cal fer-se fotos instagramejables en edificis històrics de la ciutat comtal. Com més modernista, millor. Cal ser periodista cultural o ser una institució cultural amb periodistes amics. Cal tenir ganes i estómac i cal ensenyar un carnet, el de catalanitat (no el d’identitat, perquè ja sabem la nacionalitat que hi consta). Cal ser un nostàlgic del pujolisme i proclamar als quatre vents el “puta espanya” a les xarxes. Pertànyer a la cultureta catalana significar odiar la Colau i Eurovisió però poder consumir, amb nocturnitat i traïdoria, La Isla de las Tentaciones sense cap rastre de remordiment de consciència de pàtria. Cal anar sempre en contra de tot. Generar debats banals i atacar amb arguments rancis la inclusivitat de la llengua i la nefasta gestió de qui governi, tant se val el color sempre i quan no sigui la convergència més dura (la que ja no existeix, vet aquí la nostàlgia). Cultureta catalana també és fiscalitzar, prejutjar i pensar que són universals temes que en la realitat, fora d’aquesta dimensió tuitèrica, no coneix ningú. Cultureta catalana és mitificar els teus afers i pensar que mereixes una biografia com si fossis Juli Cèsar. És confabular i especular. És parasitar contactes i les repiulades de les teves amistats. És estrategitzar la teva vida i la teva agenda. Són els cosmopolitans a l’Ascensor. Les trobades entre columnistes. Els DM interessats. Els sopars d’autors de moda. Les reunions literàries.

Formar part de la cultureta catalana és viure en una constant contradicció pel fet de fer-ho. Ho dic perquè nosaltres alimentem el monstre quan a Núvol fem el toc i radiografiem Twitter Catalunya. Ho fem amb les parpelles cansades pel pes de la jornada i també pel pes del pecat. Som culpables. Habitem Nàrnia i aportem els nostres impostos sense gaire recança. I amb totes i cadascuna d’aquestes contradiccions, fem que les paraules “cultura” i “catalana” s’aparellin en una conjunció mandrosa. Hem modernitzat el classisme burgès i per il·lustrar-ho gràficament permeteu que insereixi el vídeo on Zizek es cruspeix un hotdog. Una queixalada simbòlica que serveix per apropar tota la pedanteria del postmodernisme, pròpia de les intel·ligències més delicades, a les ferums que desprenen els carrers transitats per les classes populars.

Riba, que per això és un savi, va establir fa quatre dècades la dicotomia entre la cultura i la cultureta. Sobre l’última deia no tenir-hi res a veure. El nostre Bob Dylan no va acabar la feina i no va detonar la cultura catalana. Però en la mítica entrevista amb Àngel Casas a l’estació de tren de les Planes, el 1975, va fer el gest de la botifarra amb el dit quan el periodista li preguntava intel·ligentment si considerava que la burgesia havia aplanat el terreny per a la cançó i havia propiciat el sorgiment de l’art i la nova cultura a Catalunya. Riba a la burgesia no li deu res. Jo, malauradament, sí.