De què és metàfora Joan Laporta?

La nostàlgia és delicada, però potent. En grec, vol dir “el dolor que produeix una ferida antiga”. És una punxada al cor molt més poderosa que la simple memòria. Són tres idees de l’argumentari que Don Draper, el publicista de la llegendària sèrie Mad Men, s’inventa per lubricar la presentació de l’anunci del Carousel, un projector de diapositives que Kodak va llançar als anys seixanta perquè les famílies de classe mitjana poguessin gaudir dels seus records sense sortir del menjador de casa. No és el somni americà una nostàlgia de futur?

Doncs bé, Joan Laporta ha guanyat les eleccions del Barça gràcies al poder de la nostàlgia. Tant és així que el seu primer discurs presidencial va començar parlant de Johann Cruyff i dels pares que ens van fer socis, “que alguns ja no són entre nosaltres, però segur que ens han ajudat des d’allà on siguin”. Des d’una certa arrogància intel·lectual, la nostàlgia es veu com una camisa de força sentimental que encadena l’avui a una idealització falsa de l’ahir. Però la nostàlgia gairebé no és mai una cosa del passat. Els somnis que ens donen direcció en el present també s’alimenten de felicitats perdudes i de la sensació irrenunciable que, si ho haguéssim fet diferent, tot hauria pogut acabar bé. La nostàlgia pot adormir-nos com l’opi, però també pot ser una espurna que encén les ganes de canviar el món. 

L’altra metàfora de la victòria de Laporta és sobre la cosa catalana. El saber popular ens diu que Catalunya és una nació empastifada d’una grisa moral d’esclau, el producte natural de tres-cents anys de derrotes. Pusil·lanimitat, fòbia al conflicte, complexos woodyallenians de tota mena. El Barça de Josep Lluís Núñez hauria estat el reflex perfecte d’aquesta arquitectura encorbada del venciment, i Laporta hauria irromput com una figura nietzscheana de cap dret, disposat a transvalorar tots els valors del zeitgeist nacional, convertir l’alegria en la nova ordre del dia i la victòria en una quotidianitat per la qual no cal demanar perdó. Era irresistible establir una relació causal entre aquest vitalisme i els èxits del primer equip de futbol. I l’independentisme de Laporta va fer encara més temptador estendre l’analogia a la política. La necessitat d’una laportització del caràcter català va surar en els moments més durs del procés. Amb el fracàs final de la revolució dels somriures, s’hauria fet del tot evident que el llirisme era la continuació del nunyisme per altres mitjans. La suggerència del laportisme polític és que comparant vitrines al Museu del Barça, hauríem d’arribar a conclusions més que esportives.

I després hi ha l’amor, perquè Laporta ha fet campanya dient que estima el Barça. La relació entre amor i política és problemàtica. Se suposa que la democràcia té més a veure amb la ironia liberal, la tolerància flegmàtica i la repressió de les passions. Quan una comunitat s’entronca amb un sentiment fort i unívoc, pot passar el millor i el pitjor. El tòpic elogia la democràcia definint-la com “el pitjor dels sistemes, exceptuant tota la resta”, que no costa gens imaginar com un eslògan possible del Barça aixecarecopes. Però això també és només una part de la veritat. Qualsevol ordre polític, per descregut, estable i procedimentalment nòrdic que puguem imaginar, sempre està forjat sobre la base d’un sentiment irracional, el salt de fe que un grup de persones determinat van fer en decidir que volien viure juntes i defensar el seu lloc propi. L’amor, amb tots els seus perills i totes les seves ambivalències, retorna a la política quan el dia a dia ja no està a l’altura del pacte fundacional.

Nostàlgia, assertivitat i amor. Laporta ha guanyat gràcies a aquesta constel·lació. Però una constel·lació només és un patró arbitrari que imposem sobre les estrelles. Els cossos celestials que imaginem junts retrospectivament, de fet pertanyen a galàxies diferents, separades per distàncies siderals. I no obstant això, les formes que inventem al cel ens guien sobre la terra. Més que cap altra cosa, la història de Laporta demostra aquesta relació creativa amb la realitat que normalment roman adormida. El nunyisme existencial que resumeix totes les forces contràries al nou president del Barça, veu el món com un mecanisme amb funcions limitades, predictibles i repetitives. Joan Laporta expressa el contrari: la seva metàfora és l’obertura de la història, la idea que el passat no determina el futur i que les coses podrien ser d’una altra manera. La gràcia és trobar la constel·lació adequada en la foscor de la nit.