Curs de periodisme cultural: el català i tu

Com criticar una cultura i una llengua amenaçades des de dins?

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

Cada cultura és el resultat d’un xoc amb la realitat i cada llengua és el que permet articular la naturalesa específica d’aquest xoc. En el cas de l’inuit, la batalla contra el clima àrtic ha produït un tou de paraules per referir-se a infinits tipus de neu que el foraster veu com si fossin la mateixa. En canvi, diuen que hi ha tribus de l’Amazones que no tenen mots equivalents als nombres enters, i que amb “pocs”, “molts” i “més”, ja fan. El català és diferent: el xoc contra l’ocupació espanyola no ens ha donat un vocabulari especialment distintiu per designar les pràctiques del colonialisme de proximitat, però la col·lisió és ben real i la cultura catalana en surt rebregada cada dia. Si de cas, el que fa més visible la realitat és la mera impossibilitat de parlar català a la capital de Catalunya, que converteix prendre un cafè en un esport de risc per als intolerants a la lactosa (obrim concurs de neologismes tristos: no seria bonic tenir una paraula pel “cafè amb llet” que hauria d’haver estat un “cafè amb gel”? Un mot que capturés el sabor particular de la triple derrota, lingüística, política i alimentària). Tot això és especialment puixant pel periodista cultural català, que ha de redoblar esforços per mantenir viu l’idioma en un ecosistema digitalment salvatge, dedicar paràgrafs a la llengua i la nació amb molta més freqüència que els envejats companys de cultures alliberades i, sobretot, sobreviure a l’esquizofrènia entre militant i crític.

Periodista cultural català incipient, estàs advertit: a Catalunya s’escriuen molts llibres en català. Molts. També es fan força obres de teatre. De cinema i sèries, menys, perquè costen una pasta. Musicalment (pop), segurament sigui on estem millor. El cas és que una cultura petita en termes numèrics i assetjada en termes polítics conviu amb dues que són tot el contrari, la castellana i l’anglosaxona, però produeix un volum respectable de continguts, tots ells esperant l’anàlisi, valoració i divulgació que la teva feina els hauria de proporcionar. El problema és que el parentesc de la creació cultural amb altres fenòmens generatius de prestigi indiscutible, com ara el naixement, l’obra divina o fer crispetes, ens predisposa a l’entusiasme davant de l’existència per ella mateixa, una efusió que en el cas del català es duplica per instint de supervivència. I qui ets tu, que t’has rendit als articles perquè durant lustres has estat incapaç de seure unes hores seguides al dia per treballar en aquell recull de relats curts que revolucionaria el panorama literari, qui ets, et repeteixes, per aixafar la guitarra al joliuíssim guanyador d’algun dels vuit-cents mil premis literaris que existeixen? Pocs que som, no hauríem d’aplaudir primer i preguntar després? Més important: i si un article cabró t’engega el networking a la merda?

Escriure en català sobre la cultura catalana no és resoldre aquesta tensió, sinó abraçar-la. Per sort, si has triat un mercat lingüístic de 10 milions i no un de 500 és que no has escollit des de la raó estratègica sinó que t’has llençat per amor. I el contrari de l’amor no és l’odi, sinó la indiferència. L’escriptor que estima la seva cultura és el que és capaç de sentir un (auto)odi genuí per ella al mateix temps, meravellat per les explosions de geni al mateix temps que es desespera per l’inesgotable torrent de mediocritat que som capaços de produir. No saps com contribuir a l’enfortiment del català? Doncs faràs bé d’assenyalar les tifes fetes en la nostra llengua amb la mateixa llibertat que ho faries si provinguessin de l’anglès, el francès o l’alemany. La crítica no és el contrari de l’amor, és l’única forma d’estimar bé alguna cosa.

Res com la recalcitrància de la llengua, que es resisteix a cedir frases belles i precises a les nostres mans maldestres, per fer visible la feblesa del fons a través de la feblesa de la forma: cada vegada que busques i no trobes una expressió, que sents que un anglicisme o un castellanisme capturarien millor l’essència del que vols dir, o que la paraula correcta en català et condemna a un registre arcaic que interromp el flux del text, és la llengua que t’està parlant per recordar-te el mal estat de la cultura, la relació d’aquesta esclerosi amb la situació política del país, i el teu deure de remar contra corrent. El dia que les paraules llisquin amb la naturalitat d’una llengua lliure serà el dia que la qualitat de la producció cultural ens faci sentir orgullosos. Per arribar-hi, necessitarem molts més articles crítics que laudatoris, moltes hores estirant el diccionari de sinònims amb creativitat i llegir els mestres del passat, que entenien la importància de dir les coses pel seu nom i que a nosaltres ens fa tanta por.

Trobareu la resta d’entregues d’aquest curs d’estiu fent clic aquí

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació