Contra l’autonomisme es viu millor

El president Pujol va publicar aquest article diumenge a La Vanguàrdia, però em sap greu dir-vos que no, els darrers vint anys no han estat un malson i ara no despertareu al 2002, joves, guapos i creient en la democràcia liberal. Ho podria semblar mirant els titulars dels mitjans: la immersió lingüística, el finançament autonòmic, la monarquia. Però és una il·lusió: ningú es pren aquests debats seriosament. Encara que tot continua igual, tot ha canviat. L’autodeterminació també és un badall de profunda indiferència mentre per dins recordes i esperes el teu moment.

Contra el que hi sosté el mateix Pujol, el seu article representa aquesta impossibilitat de tornar enrere. La idea central de text “Quan el constitucional entenia el català”, és la good old filosofia del reconeixement: a partir d’una anècdota amb Tomás Valiente, que el 1986 era president del Tribunal Constitucional i li va explicar a Pujol que, en una conversa amb la seva filla socialista, aquesta li va dir que no es preocupés pel cas Rumasa, que “el que de debò té transcendència per al sistema polític espanyol i t’hauria de preocupar és la resolució que el Tribunal doni ara al recurs sobre l’ensenyament del català”. Pujol escriu per dir-nos que seguim allà mateix, i que cal tornar a posar al centre la lluita pel reconeixement de la identitat catalana, que és “cultura, llengua, valors, memòria”. 

Al 2021, el reconeixement no es demana a l’altre, sinó que l’aconsegueixes per tu mateix.  

Del que Pujol no s’adona és que el seu article concreta una forma d’entendre el reconeixement que avui ha mort i l’exposa en un museu, ben dissecada perquè tohom la pugui veure en la seva disfuncionalitat per al present. En el paradigma pujolià, una anècdota entranyable resumeix una categoria de fer política: buscar l’empatia de l’espanyol il·lustrat, l’humanisme democratacristià del feble que intenta persuadir el fort amb arguments de caritat. Però això és el que ha canviat irreversiblement al llarg de tres dècades de recrudescència política a Occident, que a Catalunya van culminar amb les porres de l’u d’octubre. A 2021, el reconeixement no es demana a l’altre, sinó que l’aconsegueixes per tu mateix.  

És una cruesa paradoxal perquè se sap lliure de violència extrema. El fet que fossin porres i no bales és a la base de tots els càlculs que després espiritualitzem. Podem anar més enllà del pujolisme perquè les amenaces del nostre món no són les mateixes. La lliçó de l’u d’octubre no és que la independència era impossible, sinó que era impossible reprimir-la militarment, i que això encara és així i ho serà fins on sabem veure. Tot plegat ha tingut conseqüències doblement relaxants: l’independentisme ha perdut la fe en la reforma d’Espanya, però també sap que només depèn d’una certa resistència organitzada per ell mateix. Com que les condicions d’aquesta mobilització estan cremades per raons òbvies, és normal que 700.000 persones hagin deixat de votar.

Ara sabem que els anys en què més s’ha retrocedit en la construcció nacional van ser els de l’oasi, en qùe l’única fe possible semblava creure en el reformisme i la magnanimitat d’Espanya.

Però cap dels abstencionistes ha passat a tenir fe en una altra cosa. Ni la buidor de Pedro Sànchez, ni la docilitat d’Esquerra Republicana, ni el cinisme de Junts han ocupat el buit de l’autodeterminació fallida amb una visió alternativa prou creïble. Avui és més nihilista introduir a l’urna la papereta d’un partit que votar en blanc. Gràcies a la cosa digital, sabem que es pot anar construint una idea de país al marge dels intents d’oblit i de control, i que aquesta conversa independent no pararà de créixer. Un cop t’alliberes dels falsos ídols amb què l’statu quo pretén estressar-te, et pots concentrar en l’essencial, que és dir les coses pel seu nom, riure quan t’intenten vendre fum, i deixar de votar-los. 

L’últim factor d’estrès que resisteix és la por pel català. Si no votem “els nostres”, a la Generalitat hi arribarà un PSC espanyolitzat per carregar-se la immersió. Si no donem suport gratuït a l’esquerra espanyola, la dreta postfranquista se la carregarà des de la Moncloa. Però una altra lliçó de l’u d’octubre és que les coses més importants es poden fer al marge de l’entramat institucional espanyol, que és també l’autonomia catalana. L’administració és plena de gent de bona fe que intenta fer la diferència lluitant contra els cínics, però aquesta batalla tan feixuga ja no és la principal. Quan es diu que contra Franco es vivia millor, hi ha un punt de veritat: conscients d’un enemic i de la transcendència de les coses, la lluita per preservar la identitat catalana que reclama Pujol al seu article estava més a flor de pell. Ara sabem que els anys en què més s’ha retrocedit en la construcció nacional van ser els de l’oasi, en qùe l’única ideologia possible semblava creure en el reformisme i la magnanimitat d’Espanya. I si contra l’autonomisme es viu millor?