Alfons Cornella: “El factor humà és la gestió de les excepcions”

Una conversa sobre innovació en temps de pandèmia i com educar per quan arribin les màquines intel·ligents

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Una forma de mirar la pandèmia és com un portal al futur. Alfons Cornella, fundador i CEO d’Infonomia i Institut Next i professor del postgrau en Innovació i Design Thinking a la UPF Barcelona School of Management, fa vint-i-cinc anys que pensa sobre el futur, ensinistrant a empreses i a estudiants per tal d’aprendre a detectar el món que els envolta i adaptar-s’hi abans que el món els passi per damunt. Parlem sobre com innovar en temps de crisi, per què els xinesos innoven millor que els europeus, i com educar per al mercat laboral del futur. 

Alfons Cornella | Foto: Laia Serch
Alfons Cornella | Foto: Laia Serch

El clixé de la pandèmia és que ha accelerat tendències preexistents.

La pandèmia no ha donat a les empreses l’energia que necessiten per transformar-se: en realitat, les ha frenat. Fa temps que les empreses han de canviar de manera bastant dràstica com funcionen, però, per fer-ho, cal una situació de tranquil·litat. Quan t’estàs morint, difícilment canvies. Hi ha empreses que els hi anat bé la pandèmia, bé perquè eren molt digitals, bé perquè tenien un producte primari, com l’alimentació, però les que necessitaven transformar-se, els hi ha anat malament. En una situació d’emergència, s’allarga el període que necessites per repensar-te.

Innovació és transformació digital?

L’essència d’una empresa, la manera com crea valor, ha de canviar de manera radical. Nosaltres pensem en quatre elements: Primer, les empreses han de tenir sensoritzat el mercat, saber llegir el que la gent vol. Segon, el sistema de “ordeno y mando” ha de desaparèixer”, hem d’anar cap a equips molt més autodirigits i autosuficients. Tercer: la tecnologia és crítica: no és un pegat, sinó una cosa que transforma radicalment el teu negoci. Finalment, no es pot crear valor sol, cal crear-lo amb els altres. La transformació que ve no és digital, tenir una web o xarxes socials, sinó una forma més àgil per transformar el que detectes al mercat en una resposta. 

Això ho faran millor les megaempreses i els grans monopolis com Amazon, que amb l’economia d’escala poden dominar sectors cada cop més variats més que les competidores petites.

No ho sabem. Ens trobem en una etapa de transició en què les empreses que funcionen millor són, aparentment, aquestes supereficaces. Totes les tecnològiques han crescut molt durant la pandèmia. Però aquestes grans empreses potser segueixen models antiquats. Abans, la diferència entre Ford i Amazon era molt clara: Amazon no tenia stock i comprava les coses conforme les hi demanava la gent. Però ara té un stock, magatzems i centres logístics: Amazon és un nou Ford. El que ve és ser capaç de respondre a través d’una coordinació d’elements que no necessàriament posseeixis. Perquè si el teu compte de resultats està lligat a un patrimoni immobilitzat enorme, tens molt risc. Tan aviat com surti un competidor d’Amazon que ho faci una mica millor i no estigui lligat a la mateixa infraestructura, què? Potser aquestes megaempreses estan vivint el final d’una era i no el començament d’una altra.

La innovació està lligada a la disrupció, però a vegades la disrupció deixa les coses pitjor de com estaven.

Aquesta superficiència de les empreses que només repercuteix positivament en elles i en els seus clients, té un gran risc social. Un risc és que, si els monopolis van malament, es desmunta el sistema. Però el risc més important és que destrueixen els altres participants del sistema: el comerç del carrer té moltes més dificultats. Si l’Estat ha de sortir a donar suport a una economia que ha quedat en fallida a conseqüència de les grans empreses, estem fallant tots com a societat. Això ha passat a Estats Units amb Wallmart: és la superfície comercial més gran del món en metres quadrats i ofereix uns preus bestials, però resulta que empleats de Wallmart han de demanar ajuda a l’Estat per poder donar menjar als seus fills. L’eficiència de grans empreses no és acceptable si té un cost social que supera el guany. L’eficiència ha de venir acompanyada de la resiliència.

Alfons Cornella | Foto: Laia Serch
Alfons Cornella | Foto: Laia Serch

Com a consultor d’innovació, què passa si un empresari vol escanyar un forat legislatiu i ignorar l’ètica?

M’he trobat amb molt poques ocasions amb una qüestió moral. Les empreses cada vegada s’adonen més que no poden colar segons què al mercat. Jo no m’he trobat mai en una situació en què hagi hagut de participar en un procés d’innovació que tingués com a resultat un producte contrari als interessos de qui el comprava. Normalment, les impreses que innoven són les que no poden seguir imposant les seves condicions al mercat.  

Parlant d’ètica: el teu darrer llibre és una reflexió sobre la innovació i la Xina a partir d’un proverbi.

Ningú menjava cranc i, de cop i volta, uns van descobrir que es podia menjar… Hi ha una dita xinesa que diu: “Els primers que mengen cranc són admirables”. En la cultura xinesa hi ha un gran respecte per la gent que s’atreveix a fer coses que ningú havia fet abans. La seva manera de ser és diferent de l’esperit conservador europeu, especialment del Sud d’Europa, on predomina “les coses sempre s’han fet d’aquesta manera, no les toquem”. La nostra impressió cada cop que hem anat allà és que les empreses xineses s’adapten molt: poden canviar el producte que fan per fer-ne un altre radicalment diferent perquè el mercat els ho demana. La mascareta que porto és de BYD una empresa que avui fa cotxes elèctrics, però que va començar fent bateries d’Apple. L’alternativa europea seria “anem a fer les millors bateries del món, perquè sempre hem fet bateries”. En canvi, les noves empreses xineses s’adapten a la demanda del mercat.

Si hi ha Estats amb uns mínims ètics i d’altres que no, sempre serà més fàcil innovar en els que no.

L’única solució als dilemes ètics és que la gent compri amb consciència. No hi ha una solució legislativa. Si jo m’he de comprar una samarreta produïda de forma contaminant i una que no, me la compro o no? Me’n compro una ecològicament responsable en lloc de tres que no ho siguin? Al final, el més determinant és l’educació de la població i com d’informada està de l’impacte del que compra. Crec que tots acabarem pagant per allò que té un cost social, però això encara no està aquí i ara per ara és una cosa personal.

Als governs els cal innovació?

No treballo per les administracions perquè és impossible. No hi ha racionalitat. Es governa des d’immediateses i les lògiques populistes. Ningú s’escapa. En això, l’impacte digital ha estat molt clar: perquè no es produeixi una revolta a les xarxes, el que has de fer és respondre ràpidament al que la gent vol. Si els governs actuessin racionalment explicant a la gent les decisions que prenen, es governaria de manera diferent. Sóc molt escèptic. Crec que cal una revolució en els sistemes de governança i no sé ben bé d’on vindrà això. A petites ciutats franceses s’hi presenten llistes ciutadanes, i dic llistes ciutadanes de veritat, no parlo d’uns Comuns que darrere tenen una estructura convencional, sinó de llistes formades per ciutadans que es presenten per millorar la vida del seu poble. Crec que hem d’aprendre molt d’aquestes estructures. Els polítics han perdut totalment l’interès per respondre a les necessitats de la gent. Aquesta distància s’ha de resoldre i els partits no ho faran. Com? Ni idea.

Quines són les professions del futur?

Els propers 15 – 20 anys són molt incerts perquè no sabem si la intel·ligència artificial serà capaç de substituir més o menys feines humanes. Hi ha gent que diu que no, que sempre necessitarem humans que facin l’últim toc, però també podria ser que sí. Una màquina no es queixa, treballa 24 hores i no necessita un contracte social. Aquest és el gran problema que ens ve a sobre. La qüestió és què farem quan la distància entre la gent sigui massa gran. ¿Què farem quan hi hagi gent molt preparada capaç d’aprendre un software en una setmana i un altre a la següent, de ser polifacètica i multipolar, i gent que no hagi rebut aquesta educació a causa de les desigualtats? Parlar de les professions del futur és parlar de la qualitat del treball i de l’enorme dispersió que tindrà aquesta qualitat. Hi haurà treballs d’immensa qualitat que requeriran el factor humà i serà molt difícil de replicar, i treballs de qualitat ínfima que duen a la precarietat: treballs que no es podran substituir per màquines però que no tenen res d’interessant. És més fàcil substituir un controlador aeri que una persona que netegi un terra una mica irregular. Més que professions del futur, el tema és com aconsegueixes que la majoria de persones estigui formada al màxim de les seves capacitats. La pregunta és com canviem el sistema educatiu perquè detecti el talent de cada persona i el desenvolupi al màxim. 

Alfons Cornella | Foto: Laia Serch
Alfons Cornella | Foto: Laia Serch

I no hi ha res en comú entre els talents més resilients?

La gestió de les excepcions. És el que té l’humà respecte de la màquina. Un robot fa el que està programat per fer, però no una excepció. És el problema dels vehicles autònoms, que no s’adapten bé a la impredictibilitat de la carretera. L’entrenament d’un humà hauria de basar-se en detectar i desenvolupar un talent perquè, quan aparegui un problema, hi responguem de maneres diferents a les que podria fer un robot. Treure el màxim partit de mi mateix em permetrà inventar-me la meva pròpia professió.

Com s’ensenya a incorporar aquesta disposició del caràcter?

Cal posar a les criatures en circumstàncies molt diferents i detectar en quina vibren més. Això ho fan les escoles de música moderna: no poses tots els nens a fer el mateix solfeig, sinó que fas que tots toquin diferents instruments i veus amb quin responen millor. Amb les empreses, el que fem és estimular-les ensenyant-los què està fent el món. Les empreses estan molt centrades en elles mateixes, és espectacular la poca informació que tenen dels seus competidors. En el model educatiu és el mateix: donar una sèrie d’estímuls i veure com respons i amb quin et sents més còmode. 

Què en fem de la tendència antropològica antiinnovadora, la pulsió d’anar tirant?

És una tendència més biològica que antropològica. Posar-se a pensar requereix sucre. Al nostre cervell li costa pensar tot el dia: és més fàcil utilitzar comportaments adquirits que desenvolupar nous comportaments. Si haguéssim de pensar totes les accions que fem al llarg del dia, necessitaríem molts més watts. Si parles amb científics notables, veuràs la quantitat d’esforç de conformació del cervell que han hagut de fer. No hem inventat un mecanisme d’aprenentatge que no estigui lligat a un gran esforç, mentre que la nostra biologia està lligada a la llei del mínim esforç. També d’aquí ve el fenomen populista: si a cada notícia que reps t’has de posar a pensar si és veritat o mentida, hauries d’estar menjant sucre tot el dia.

Alfons Cornella | Foto: Laia Serch
Alfons Cornella | Foto: Laia Serch

Però si abans hem dit que l’ecosistema cultural europeu i el xinès no són el mateix, què els diferencia?

Has d’haver rebut un entrenament determinat. Si de petit detecten el teu talent, allò que realment t’agrada i t’ajuden a desenvolupar-lo, no t’hauràs de preocupar perquè ningú t’haurà de posar al dia d’allò teu: ja ho faràs sol. Si de petit t’han dit que no serveixes per a res i acabes en una feina de subsistència, estàs acabat. La reducció de l’autoestima molt freqüent en el sistema educatiu és el principal problema a l’hora de tenir una societat amb persones que es vulguin formar constantment, que és el que necessitarem en una societat de màquines intel·ligents.

Què li diries a algú que es trobi en el punt de decidir quina professió triarà?

El que hauria de fer és provar moltes coses. Provar moltes activitats diferents per veure en quina vibra més i posar-s’hi a fons. Recomano molt un llibre, Range, de David Epstein, que estudia els esportistes i arriba a la conclusió que els grans campions no són els que de petits han fet una sola cosa i res més, sinó els que han fet moltes coses i han trobat la que els hi agrada. Al nostre sistema educatiu, un mecanisme així no existeix, i aleshores els nois arriben al Batxillerat i han de decidir una carrera i ho fan en funció dels punts que tenen. Com pot ser que gent amb vocació no pugui entrar per una dècima i gent sense vocació si? La vocació és molt important: quan trobes una activitat en què no et passa el temps, que et fa sentir un retorn, et fa tenir una vida i una relació amb els altres molt més equilibrada. Abans només estaves fastiguejat si veies la feina com un càstig, però ara, a mes no hauràs desenvolupat les capacitats per impedir que un robot et substitueixi.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació