Crims després de la mort de Twitter

El somriure troll de Carles Porta continua igual, però el país canvia

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

El somriure trol de Carles Porta continua igual, però el país canvia. Elevat a la categoria de ritual estacional, la remesa anual de maldats de proximitat de Crims ha d’oferir una imatge de la cara fosca de la catalanor on faci una certa patxoca reconèixer-se. I si ara que Salvador Illa ha posat més Mossos d’Esquadra Carles Porta es queda sense feina? I si ens estem espanyolitzant en la manera de matar? Un país com cal no només ha de tenir extrema dreta homologable, també assassins que demostrin que la nació encara és capaç de resistir els esforços de l’estat modern per pacificar-nos. Veus els plans aeris malastrucs de les antenes que registren el nostre emplaçament cada cop que fem una trucada amb el mòbil, i per un moment jugues amb la idea que Carles Porta bé podria ser un cavall de Troia llibertari que revela els mètodes de la policia per ensenyar-nos a burlar-la. Que no van compartir pis amb Carles Puigdemont? Alguns creuen que mirar Crims reforça la confiança en l’autoritat, però jo estic convençut que cova un desig fosc de transgredir-la.

Segons explica Porta, no hem de patir perquè l’oferta satisfaci la demanda, perquè “aquesta vegada tenim més víctimes que mai” i, si no hi ha més Crims, no és per falta d’històries truculentes, sinó per ganes de no saturar i cuidar bé el producte. La idea és que els episodis de televisió siguin el bo i millor del que s’emet a la ràdio, aquells de què hi ha més material per a la narració i que reflecteixen més acuradament la diversitat homicida de totes les capes de la societat catalana. Des d’aquí, el primer episodi que vam veure era una operació insuperable: a Palauet, el dolent era un especulador immobiliari i per un moment semblava que la víctima queia a les mans de l’assassí per culpa de grups lúbrics de Facebook, dos problemes tan actualíssims que Jordi Basté els podria fer servir per als davantals d’aquesta mateixa setmana i que demostren que les desregulacions de l’habitatge i de les xarxes ja no només et treuen els temps i els diners, sinó directament la vida. Veure Carles Porta fent una col·laboració amb el Sindicat de Llogateres seria com tornar a l’època ingènuament feliç de Junts pel Sí.

També és un espectacle fascinant contemplar l’evolució de les acusacions morals contra el programa i les piruetes per escapolir-se’n. En la mesura que Crims s’emet per una televisió pública, sempre hi ha marge per denunciar com la sèrie explota els sentiments més baixos sense una contrapartida elevadora de l’esperit, i a sobre últimament la paraula revictimització ha arribat a les nostres vides. Amb una murrieria que fa riure, la lletania llegendària amb què comença cada episodi, que si tot el que explica el programa ha passat, que si els fets no n’entenen de sensibilitats, fa una doble funció d’excitar el ventre i oferir un escut jurídicomoral: la hiperdramatització del mal no deixa de ser també una lliçó més o menys valuosa sobre l’existència del mal. Potser és més complicat desviar els càrrecs dels qui no voldrien veure la seva desgràcia convertida en mem, però només cal anar al darrer minut de Palauet per trobar la fórmula amb què Carles Porta sent que ha quadrat el cercle: “Familiars de l’assassí han intentat impedir que expliquéssim aquesta història, mentre que les famílies de la víctima i del testimoni que li va deixar el cotxe ens han dit que sí que l’expliquéssim”. L’interès general i el marro poden ser una i la mateixa cosa.

Cada any Crims ha depurat la seva narrativa refinant les tècniques de dilatació del temps i la tensió fins a uns extrems que farien enorgullir a Sergio Leone, i cada temporada s’eixamplen els límits dels objectes quotidians que l’ull de la càmera pot convertir en portadors de l’infortuni (després d’ahir jo no tornaré a esperar tranquil un autobús al Camp de Tarragona). Però la capacitat del programa per mantenir l’atractiu s’ha trobat enguany amb un sotrac en la capacitat de la nació per mantenir una conversa digital. Des de sempre, Crims s’ha vist amb la pantalla de Twitter a la mà. L’èxit del format té molt de ventilar un desig social reprimit, el plaer de compartir entre nosaltres la saviesa popular de tot el que hi ha d’escabrós i de xaró en el país que la TV3 més oficialista no sabia com treure a la llum. Amb els abandonaments de la xarxa social X motivats per la dissidència amb Elon Musk, la sensació de plaça del poble s’ha degradat per la fragmentació en capelletes digitals. Els plans de dron que insinuen el potencial homicida de la piscina del veí no fan el mateix efecte sense veïns de pantalla amb qui compartir-los. Per a bé i per a mal, enganxar-nos a Crims és enganxar-nos entre nosaltres.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació