Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

Cites. La importància dels secrets dins la parella

En altres paraules la sèrie està recompensant la nostra fidelitat.

El format de Cites pot enganxar públics amb diferents expectatives: d’una banda, ens ofereix situacions aïllades a les quals podem exigir un alt grau d’autonomia dramàtica mentre que, de l’altra, el motiu per repetir cada dilluns també pot ser la nostra implicació emocional en la història a llarg termini dels personatges —les ganes de saber com acabarà la història de cadascun. Aquesta dualitat penalitza la sèrie en la seva arrancada perquè, si les primeres cites no tenen prou força per ser autosuficients, és probable que perdem l’interès amb l’anar i venir de tantes trames. Aconseguir que ens involucrem amb els personatges és la tasca principal d’una sèrie i les produccions més convencionals sobreviuen més bé als moments de baixa intensitat perquè els compensaren amb la familiaritat d’uns pocs personatges. Fins ara, Cites havia de passar un examen de renovació del compromís a cada episodi. Però cada cop menys. Dosificant les incorporacions i repetint personatges al llarg de les setmanes amb una cadència intel·ligent, la sèrie ha assolit una estabilitat que ens permet passar per damunt dels grisos i gaudir dels millors moments. En altres paraules, la sèrie està recompensant la nostra fidelitat.

Un dels moments del capítol de 'Cites' | Foto: CCMA

I ara que m’ho he fet venir bé, parlem d’una dimensió de la fidelitat que va ser present a les dues cites d’ahir: els secrets. El darrer episodi va captar la tendència a la baixa de les expectatives morals en un context romàntic. L’èmfasi ja no es posa en els fets, sinó a com comunicar-los. La presumpció generalitzada és que la naturalesa humana és feble i, ja que tots caurem tard o d’hora en un error o un altre, la solució rau a saber compartir-los quan toca a través de les paraules. Ocultar la mateixa identitat, fer-se un petó amb un amic o follar-se una ex són coses que passen. En canvi, demanar el capteniment abans de cometre la relliscada fa olor de naftalina. S’atorga a la comunicació interpersonal un poder redemptor infinit. Buidar el pap, reconèixer les debilitats i buscar el perdó es converteixen en actes lloables en ells mateixos. Així, quan la Gina confessa el petó amb el Marc, equipara “voler fer-ho bé” amb “ser sincera”, i reflecteix així com l’ètica de les relacions contemporànies es fonamenta més en la qualitat de la comunicació que en la de l’acció. De fet, el que més fot a la Gina, no és tant la infidelitat de l’Àlex com que “només m’ho has dit perquè jo t’ho he explicat a tu”.

Estareu pensant que, al final, la diferència real entre un petó i un polvo acaba sent el factor decisiu. I teniu raó, la intuïció moral que ens diu que l’Àlex ha actuat molt pitjor que la Gina és tan forta com justificada. Però si fem l’exercici de comparar com s’enfoca el conflicte etern de la infidelitat a l’episodi d’ahir respecte com s’hauria fet en una pel·lícula romàntica de fa uns anys, de seguida se’ns farà evident el contrast. El que abans era un problema de fons, ara és un problema de forma. El to de la relació fa perfectament imaginable un escenari en el qual l’Àlex s’hauria obert de bat a bat confessant l’error i demanant el perdó de la Gina i ella l’hauria absolt, en part com a premi per l’honestedat. El personatge de la Marina Salas aconsegueix donar vida a les noves problemàtiques de la generació millennial: hem interioritzat la dimensió irracional dels sentiments i hem rebaixat el pes de la culpa cristiana, però hem incorporat un nou imperatiu que ens genera una angoixa sense precedents a la història de la humanitat: l’obligació de compartir-ho tot.

Ningú com un polític, el nou personatge del Sergi Perelló (Llorenç González), per entendre l’angoixa lligada a l’exigència de comunicació constant. La famosa transparència. Byung Chul-Han ha guanyat notorietat entre els cercles intel·lectuals amb la seva crítica a la transparència, que ens pot ajudar a il·luminar el fons de l’episodi d’ahir. Han defensat que la transparència total perverteix les relacions humanes. El pensador sosté que la transparència és el contrari a la confiança, ja que, perquè hi hagi confiança, cal un punt mitjà entre saber i no saber. Seguint aquest raonament, la proliferació de reivindicacions de transparència reflectiria com s’ha degradat en la confiança sobre la qual s’ha de bastir la societat i massa vegades significaria agafar el rave per les fulles. Si encara anem més enllà i ens situem en el terreny de l’amor, Han sosté que reclamar una obertura absoluta és igualment indesitjable. Precisament la manca de transparència és el que dóna vida a la relació, la confiança que renuncia a convertir l’altre en una cosa sota el nostre control i obre els espais d’alteritat irreductibles que són absolutament necessaris per a l’amor. Només els objectes són completament transparents; ser un subjecte és tenir dret a un espai de secrets. En paraules de l’escriptor Peter Handke: “Visc d’allò que els altres no saben de mi”.

Un dels moments del capítol de 'Cites' | Foto: CCMA

Al capítol d’ahir vam veure el diputat Perelló justificant-se a través la pressió que la demanda de fer-ho tot públic que recau sobre els polítics. De ben segur que el futur de la seva relació amb el Dídac (Alain Hernández) introduirà els conflictes que encara avui pot sentir un polític per sortir de l’armari. En aquest sentit, es demostra com la transparència ben entesa —que, per treure ferro a les tesis de Han que he esbossat abans, és una virtut indubtable quan s’administra en la justa mesura— sovint es barreja amb la fam de morbo gratuït de l’esfera pública. Al final, la cita va acabar superant la mentida inicial del Sergi que l’havia dut a camuflar la seva identitat. De nou, la transició d’un acte immoral mitjanament seriós —amagar el nom, fotos falses— fins a les primeres passes d’un enamorament —”ara mateix et faria un petó”— van ser obra d’un intercanvi dialèctic de mirades, silencis i tensió sexual. La fermesa que el Dídac demostrava al principi va anar desfent-se, amb la inestimable irrupció d’una Elena (Paula Màlia) borratxa, que va actuar de lubricant emocional. De nou, el que va salvar el dia no van ser els arguments racionals, sinó un flux comunicatiu que va anar alimentant la passió guspira a guspira. Cites viu d’una veritat i la sap captar en les seves escenes més brillants, una veritat que cada vegada acceptem amb menys dilemes interns: les raons són esclaves del desig.

Si us agrada Cites, aquí trobareu totes les crítiques d’aquesta temporada fetes per Joan Burdeus.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació