Violeta Kovacsics: “Barcelona ha deixat de ser la capital de la crítica cinematogràfica”

La crítica en l'era Netflix i la descapitalització de la Barcelona crítica

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Violeta Kovacsics (Vilanova i la Geltrú, 1981) és crítica cinematogràfica, professora de l’ESCAC i responsable del diari i del catàleg del festival de Sitges. El cinema ha patit especialment amb la pandèmia, i la cosa va més enllà de les pel·lícules que no s’han rodat ni estrenat: l’auge de l’streaming i el declivi de les sales s’ha accelerat, cosa que modifica tant la manera de rodar dels directors com la manera de mirar dels espectadors. Com es trasllada tot plegat la tasca del crític? I del docent de crítics? Aprofitant el taller de crítica cinematogràfica i anàlisi fílmic online que Kovacsics impartirà del 6 d’octubre al 24 de novembre de 2021 al Centre Cívic Ateneu Fort Pienc, ens reunim per parlar sobre crítica, el declivi de Barcelona com a capital de l’escriptura cinematogràfica, i, per què no, recomanar algunes pel·lícules.

Violeta Kovacsics. Foto: Laia Serch

La crítica es troba en crisi?

Més que no pas en una crisi, la crítica es troba avui en un procés de transformació, com tantes coses arran del còctel de disrupció digital i crisi econòmica. En el cas específic de la crítica de cine, s’hi afegeix un element: el cinema ja no està al centre de la cultura com ho havia estat durant tot el segle XX. Des de pel·lícules mainstream a pel·lícules d’art i assaig, cap de les expressions del cinema ja no és al centre del debat. Però tampoc les sèries: van arribar amb molta força, però ja no es pot dir que ocupin el lloc central. El motiu és la gran proliferació d’imatges d’altre tipus.

Com s’ha d’adaptar la crítica a aquest canvi?

La crítica ha de tenir una mirada més transversal. La crítica intenta pensar el món, i el món actual està regit, precisament, per aquesta proliferació d’imatges diferents que ha desplaçat el cinema. Paradoxalment, el cinema està interessat per aquestes coses, sent curiositat i les investiga. Per exemple: durant la pandèmia es va rodar una pel·lícula de terror en format de reunions de Zoom (Host, de Rob Savage). Això ens pot agradar més o menys, ser més o menys oportunista, però està parlant d’una realitat i la crítica té l’oportunitat de pensar-hi. Una de les coses més interessants per mi en els darrers anys ha estat com el cinema ha intentat pensar el telèfon mòbil. 

I com s’ha solucionat aquest repte de pantalles dins de pantalles?

D’una banda, m’agrada molt el que fa Olivier Assayas en el nivell estètic a Personal Shopper. El fet de tenir una escena molt llarga ensenyant la pantalla del mòbil, sense superposicions digitals, amb el ritme real de la conversa. I això em porta a una altra cosa: la nostra relació amb el mòbil també condiciona la nostra relació amb les pel·lícules. Com sabem si el que estem mirant és un pla-seqüència si anem mirant Whatsapp mentrestant? I com afecta les pel·lícules basades en la idea de “fets reals” que puguem mirar el mòbil per saber si allò que estem veient es correspon, de fet, amb la realitat?

Netflixació del cinema?

En realitat, Netflix tampoc està fent res que no s’hagués fet ja des de les grans productores. El que em crida més l’atenció és la hipòtesi que moltes d’aquestes noves marques volen acabar comprant sales de cinema i això ens remuntaria a fa un segle, quan es va prohibir aquesta concentració de producció i exhibició en una mateixa empresa, i va dur al final de l’era daurada de Hollywood. Fa poc que els tribunals americans han abolit aquella antiga prohibició, i podria tornar aquell model.

Marvelització?

La dicotomia entre cinema de masses i cinema d’autor sempre ha existit, però el fenomen Marvel ha estat especialment abassegador els últims anys. Té a veure amb el que dèiem de les sèries: les pel·lícules de Marvel són les millors sèries que s’han fet, el millor que tenen és la serialitat i les relacions entre els diversos episodis i universos que creen. El que passa és que aquest model ha expulsat la figura del director com a autor i l’ha desplaçat al showrunner, i aquesta tendència s’ha anat filtrant a la resta del cinema. Cada cop més costa veure un component autoral en el mainstream, fins i tot quan les productores van a buscar grans noms, tot sembla rodat de la mateixa manera.

Violeta Kovacsics. Foto: Laia Serch

La crítica cada cop és menys estètica i més política: tu de qui ets?

És el gran tema. En els últims anys tot s’ha anat dirigint cap a una crítica molt pròxima als estudis culturals. La meva formació, en canvi, sempre ha anat lligada a una concepció formal, pensar els temes que m’estan explicant, sí, però encara més en com me’ls estan explicant; no tant en el discurs i les implicacions ideològiques del discurs. Però el signe dels temps obliga els crítics a adaptar-se. Penso sobretot en l’auge del feminisme. En el meu cas, evidentment, m’interpel·la directament. Fa uns anys, quan tot això va començar a moure’s, em va obligar a pensar des de quin lloc mirava les pel·lícules i on encaixava. Personalment, he intentat trobar un punt mitjà. Perquè una pel·lícula tracti un tema feminista, no la converteix en una bona pel·lícula, és clar. Al mateix temps, el cinema ha incorporat tant tot això que fer veure que no està passant és ridícul. Al final, tota proposta estètica té a veure amb una postura ideològica, però cal seguir utilitzant eines com ara la posada en escena o la construcció de personatges i arquetips.

En aquesta presa de consciència ideològica, es parla d’una major pressió sobre les decisions creatives, des d’una simple qüestió ambiental fins cap a on van premis i subvencions.

No crec que hagi canviat tant, però sí que hi ha una cosa que ve molt dels Estats Units, que és el fet de potenciar certes minories. Per mi, el problema segueix sent que la indústria ho vampiritza tot. Si parlem d’un cinema feminista, com que el feminisme té un punt contracultural, si el mainstream ho incorpora, ¿On queda l’element subversiu? Està passant amb el feminisme i amb tantes altres coses: de seguida que el sistema detecta el potencial comercial d’un discurs, el vampiritza.

Quin llenguatge específic li queda al cinema i a la crítica de cinema?

En un moment en què hi ha la proliferació d’imatges, el cinema em sembla justament l’art amb més capacitat per pensar-lo. Encara que la indústria pugi o baixi, al final sempre hi ha veus pensant sobre el món en què vivim. El cinema segueix ocupant l’espai capaç de produir alhora màgia com d’ajudar a entendre el món en què estem vivint. És clar que tot això també es pot escriure en un assaig o veure en una obra plàstica, però el que et dona una pel·lícula segueix sent únic. I la crítica estira del fil de tot el que fan els cineastes. Ens trobem en un moment en què la crítica necessita pensar-se per no desconnectar de la gent i alhora no desconnectar de l’essència del cine. No hem d’acabar convertits en llistes de recomanacions.

Ara que estàs a punt de començar un nou taller de crítica: com s’ensenya als crítics novells a veure aquest fil que cal estirar, a passar de la visió ingènua del cinema a la crítica?

Cal treballar sobre imatges concretes, escenes concretes, moviments de càmera, o mirades. Cal fixar-se en coses que realment es troben dins de la pel·lícula. “És una pel·lícula avorrida”. D’acord: Què hi ha de concret que la fa avorrida? És perquè els plans són llargs? Els plans llargs són necessàriament avorrits? En un terreny molt subjectiu, es tracta de buscar elements objectius.

Com veus el panorama cinematogràfic, tant l’espanyol com el català?

És un moment molt interessant. Pel que fa al cinema espanyol, arran de la crisi, amb tot el que es va anomenar cinema low cost, els cineastes que sortien fent pelis amb molt pocs diners, hi ha gent com Luís López Carrasco o Carlos Vermut. En el cas de Catalunya, em crida l’atenció les directores que han anat sortint, com ara Carla Simon, Nely Reguera o Belén Funes. Em crida l’atenció que a l’ESCAC, que és una escola que vinculem més a cineastes homes i un cert tipus de cinema (Bayona, per entendre’ns) ara estigui sortint una altra manera de fer, seguint les petjades de la Mar Coll, que em sembla interessant. Sobre el cinema català: històricament ha estat marginal respecte del cinema de Madrid, el cinema català ha estat més proper a l’experimental, al documental i, en aquest sentit, encara que entenc que a Catalunya hi hagi la voluntat de tenir una indústria pròpia, potser la identitat o la força del cinema català es troba en aquesta condició de treballar als marges. Penso en cineastes com l’Albert Serra: ell és ell mateix.

Serra ha acabat fent les seves pel·lícules a França i en francès.

Però, al mateix temps, Serra és el cineasta català més reconegut internacionalment. Això també li va passar a Almodóvar, que mentre aquí no li feien cas, allà era l’esdeveniment cinèfil de l’any. Més enllà d’això, el problema de la indústria cinematogràfica catalana és polític i econòmic que no domino.

Una entrevista amb una crítica ha d’acabar amb recomanacions. D’entrada, vull demanar-te que em recomanis crítics cinematogràfics.

Doncs, ara que em preguntes això, ho lligaré amb el tema anterior des d’un vessant que conec millor: un dels grans problemes del cinema català la descapitalització de Barcelona. Barcelona ha deixat de ser la capital de la crítica cinematogràfica. Des de noms individuals a capçaleres en tots els nivells. Cal pensar què es vol fer des d’aquí per cuidar tot això. Moltes revistes i crítics van a Madrid, i cada cop hi ha més pel·lícules que només fan passis de premsa i es concedeixen entrevistes a Madrid. El centre de l’escriptura cinematogràfica Espanya era Barcelona.

Queda dit. I la recomanació de crítics?

Dels històrics, i sumada a l’estima que li tinc també com a cineasta, Jacques Rivette és el meu ídol. També vull reivindicar un crític fonamental que potser ha estat el més important d’Espanya, i se’n parla poc, José Luis Guarner. I que escriguin actualment, Sergi Sánchez, Quim Casas o Carlos Losilla: tot el que fan m’agrada molt. També m’agrada molt la feina que fa Víctor Esquirol amb els festivals. I cada cop hi ha gent jove que va fent coses molt interessants, com ara la Mariona Burrull, una exalumna que m’interessa tant pel que compartim com pel que discrepem.

I les millors pel·lícules per escriure’n crítica?

Segueixo pensant que, encara que sigui molt obvi, les pel·lícules de Hitchcock són una mina, la seva claredat és insuperable. “La bella mentirosa” (La Belle Noiseuse) de Rivette és una pel·lícula ideal per un tipus de crítica més reflexiva. I si hagués de dir una pel·lícula recent, Carol del Todd Haynes, o “Retrato de una mujer en llamas” (Portrait de la jeune fille en feu) de Céline Sciamma.

Violeta Kovacsics. Foto: Laia Serch

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació