Un Kafka no kafkià

Una altra pel·lícula de Franz Kafka? Doncs sí (però si encara no ens hem llegit tots els seus llibres!). No marxeu encara. Sigueu una mica bondadoses. Sabem que el llistó està molt alt amb les versions de Soderbergh i de Orson Welles, però aquesta pel·lícula aspira a il·luminar una altra cara de Kafka que no apareix en els seus llibres. Un Kafka no kafkià. 

Amb el motiu del centenari de la mort de Kafka, s’ha estrenat la pel·lícula Die Herrlichkeit des Lebens (2024) tant a Alemanya com a la Filmoteca de Catalunya aquesta setmana, dins del cicle de cinema alemany actual. Les organitzadores del Goethe Institut han convidat per aquesta ocasió al productor de la pel·lícula, en Helge Sasse, a presentar-la. I el primer que ens diu és que Kafka era en realitat un Salonlöwe, un “lleó de saló” molt carismàtic, que reia i que era feliç malgrat la tuberculosi que va marcar els seus últims anys de vida. Agafeu-vos doncs als reposabraços de les butaques del cinema, perquè aquest viatge no serà fàcil. 

És increïble pensar que la cara que et somriu tímidament des de la pantalla, la d’en Sabin Tambrea, és, en realitat, la de Kafka. Hi ha una llum que il·lumina els seus trets que no associariem mai a la fotografia per antonomàsia que tenim en ment de l’escriptor txec. De fet, tota la pel·lícula és llum: la casa de camp on es troben en Franz i la Dora a l’inici, la platja del mar bàltic, el sanatori, el Jüdische Volksheim on treballa la Dora, el pis petit d’en Franz a Berlín, fins i tot casa seva a Praga està ben il·luminada per una làmpara; tots els espais estan inundats de llum, i a mesura que desfilen les imatges hi ha una nota sentimental que vers la fi de la pel·lícula es transforma fàcilment en una llagrimeta.

Si ens cenyim estrictament a l’argument, cal ressaltar que el focus es troba sobre la història d’amor entre en Franz i la seva última amant, la Dora Diamant, que el va acompanyar fins al llit de mort. Els futurs amants es troben per primera vegada durant unes vacances a la costa al mar bàltic, on la Dora està exercent de monitora amb els nens de l’orfenat, i en Franz ha vingut a passar-hi una temporada amb la seva germana. Entre passeig i passeig, van intimant cada cop més fins que acaben estimant-se la nit abans de que en Franz se’n torni cap a Praga. A partir de llavors, ell tindrà només un objectiu: traslladar-se a Berlín per a deslliurar-se de l’ombra de la família i estar més aprop de la Dora. Però en Franz ja està molt malalt, i la tuberculosi li passa factura. La seva família no està disposada a deixar-lo anar, i per això l’escapada no serà possible sense l’ajuda del seu bon amic Max Brod (aquell que després ignorarà la seva última voluntat i publicarà tota la seva obra en comptes de cremar-la). És així com aquesta pel·lícula relata la lluita constant d’en Franz per la vida, l’amor i la literatura. 

L’èmfasi en l’amor, força sentimental i idealista, és degut a que la pel·lícula està basada en un llibre del mateix títol de Michael Kumpfmüller que va esdevenir un supervendes el 2011 i on aquest motiu vehicula la narració. Malgrat tot, Sasse recalca que han intentat incorporar també elements de l’obra literària de Kafka per a conservar el seu vincle amb la literatura, sense entorpir la trama. És així com apareixen fragments de cartes, escenes on Kafka intenta escriure, una lectura en veu alta de La carta al pare i fins i tot algun salt anacrònic, com quan està concebent La metamorfosi, cosa que havia passat ja dècades abans. 

Com a rerefons històric, la pel·lícula té per objectiu retratar l’època convulsa d’aquell moment a Alemanya, quan Hitler va fer el cop d’estat fallit a Múnic.

Com a rerefons històric, la pel·lícula té per objectiu retratar l’època convulsa d’aquell moment a Alemanya, quan Hitler va fer el cop d’estat fallit a Múnic. D’altra banda, vol mostrar també dos perfils diferents de jueus que es van reunir a Berlin als anys 20: els jueus pobres de l’oest, que venien de regions com Polònia i que eren profundament religiosos, com ho és Dora Diamant; i els jueus de l’est, rics, més integrats en la cultura alemanya, i sovint secularitzats, que seria el tipus que encarna en Franz, tot i ser de Praga. Malgrat que aquest últim objectiu esbossat per Sasse és més palès en la pel·lícula que el primer, no acaba sobrepassant tampoc allò merament anecdòtic i esdevé un element que ornamenta les caracteritzacions dels dos personatges. 

Però si ens parem a pensar als marges del fil narratiu, i als marges del paratext, podem concedir que hi ha escenes ben belles: notablement aquella on Dora Diamant per fi arriba al sanatori a visitar el seu estimat, obre la porta de l’habitació i va a parar en una escena surrealista a la platja, on s’estenen llits i més llits cap a ambdues bandes, i ella, buscant en Franz, va recorrent la distància que els separa mentre el vent li bufa els cabells a la cara. És una escena que bé podria encaixar en algun quadre de Magritte, i trenca completament amb la trama sentimental i fàcilment digerible que hem seguit fins llavors. Sasse admet que és sobre aquesta escena on ell ha deixat la seva empremta artística, ja que es va basar en el seu gust personal per la música, i va inspirar-se en un àlbum de Pink Floyd del 1987, A Momentary Lapse of Reason, la coberta de la qual mostra una escena idèntica. Ell ho descriu com un dels dos “moment kafkians” de la pel·lícula; l’altre moment seria una escena on en Franz ascendeix per unes escales de cargol interminables com fa també un personatge en el seu conte Fürsprecher, “Advocats”. Per uns lectors familiaritzats amb l’univers literari de Kafka, però, ambdues escenes no podrien estar més lluny del que popularment es coneix com a “kafkià.” Hem de tenir present que aquest adjectiu no és el mateix que “surrealista.” Que una cosa sigui kafkiana implica un alt grau d’absurditat lligat a una qüestió existencial, i sovint, a una crítica social.

Està bé voler mostrar una cara nova de l’escriptor, que fins ara ha quedat eclipsada per la seva literatura; tanmateix hem de tenir present que en crear una obra d’art que ho tematitza, estem creant també una altra capa de ficció que estetitza la vida del retratat. És un pas en fals, el voler-se allunyar tant de l’estereotip, perque se n’acaba creant un altre; falten més escenes kafkianes, menys sentimentalisme. En el fons, la raó per la qual ens interpel·la Kafka i perquè el recuperem un cop i un altre, no és perquè va tenir una història d’amor romàntica, sinó perquè va ser una persona que es va posar a escriure sobre què és viure en un món inexplicable, on no existeix la llei de la causalitat, on una narrativa lineal és impossible, i on estem totes, constantment, alienades per la enorme burocràcia que regeix les nostres vides. De vegades, com Gregor Samsa, ens sentim com un escarbat repugnant que no es vol moure del llit, i és a partir d’aquest dolor que establim un lligam amb Kafka.

Podeu veure ‘Die Herrlichkeit des Lebens‘ (2024) a la Filmoteca el 26 d’octubre a les 18h. També podeu consultar la resta de la programació aquí.