Un Joker que no fa riure

Feia molt de temps que no veia una sala de cinema tan plena com la del Renoir Floridablanca dissabte passat, i encara en feia més que, fora de festivals, no veia la gent aplaudir en acabar una peli. Era l’últim passi d’aquell dia de Joker, la primera ocasió en què l’arxienemic de Batman ha protagonitzat la seva pròpia cinta sense ser el dolent secundari de la cosa. Normalment no se sol aplaudir al cinema perquè els destinataris de l’ovació no són presents a la sala, però no vaig tenir cap dubte del que estava passant: com que la pel·lícula era espantosament mediocre, la gent s’estava aplaudint a ella mateixa.

Si el Joker és el malvat per antonomàsia però no és el dolent de la seva pel·lícula, qui ho és? El sistema, que és aquell ens manufacturat perquè el públic sentim una distància autocomplaent entre el món en què participem i la nostra acceptació zombi de les normes, obrint l’espai just per poder negar en la teoria allò que cinc minuts després afirmarem en la pràctica. El Joker que ens proposa Todd Phillipps i interpreta Joaquim Phoenix no és un personatge perquè no té secret: és un producte necessari de la superestructura, la víctima d’un mecanisme social malalt que ha anat esculpint sobre el bloc de marbre. L’arquitectura gandulament rígida de la peli està feta per dur-nos a aquesta conclusió prefabricada i alhora generar la il·lusió que hi hem arribat nosaltres mateixos; sortir del cinema havent aplaudit i fer una piulada que denunciï que el món està podrit i, sobretot, que nosaltres ho tenim claríssim.

El més avorrit de Joker és que el pèrfid sistema empeny en una sola direcció. L’Arthur Fleck –el nom del Joker abans de ser el Joker– ens diu que “No he estat feliç ni un minut en la meva puta vida”, però la seva feina és fer de pallasso i la seva gran aspiració és ser còmic professional, monologuista dels que surt per la tele i fa feliç a la gent. No fa riure la ironia? A l’Arthur sí que li’n fa, de gràcia, però com que pateix una misteriosa malaltia mental que desencadena atacs d’hilaritat incontrolables independentment del context –el nostre heroi sempre du una targeta plastificada que ho explica per donar-la als conciutadans que s’espantin-, mai estem segurs si riu de cor o està com una cabra. Igual que l’escena amb la qual ens ha bombardejat fins a l’extenuació en els tràilers, aquella en què Phoenix s’aixeca les comissures dels llavis amb els dits per forçar un somriure, la lenta caiguda de l’Arthur ens vol fer qüestionar la possibilitat mateixa de somriure tal com estan les coses.

Si les històries de superherois sempre ens diuen alguna cosa del nostre món, Joker és un cas en què és més revelador el rebombori que ha aixecat la pel·lícula que la pel·lícula. Un dels puntals de l’èxit és la interpretació de Phoenix, que denota la facilitat amb què igualem solipsisme i virtuosisme. El guió de Joker és tan pla i previsible, tan mancat de dilemes morals i foguerades de llibertat, que Phoenix l’intenta omplir amb un repertori de trucs majestuós però condemnat a ser insuficient. La història dels Jokers és llarga i l’ombra cultural del difunt Heath Ledger, allargada a còpia de mems. La diferència entre el Joker de Phoenix i el dels seus predecessors és que aquesta iteració es passa més hores mirant-se al mirall que interactuant amb altres éssers humans. Phoenix resol el repte amb un Joker que expressa millor la seva malaltia amb el cos que amb les paraules: si els Jokers que coneixíem havien desafiat al món amb el somriure i el vestit, el de Phoenix ho fa amb les costelles marcades, el cabell brut i una forma de moure’s violenta i malgirbada.

Però res diu més d’aquesta pel·lícula que els aplaudiments que vaig veure a la sala de cinema i que encara continuen a les xarxes. El Joker és un cas de subversió prefabricada en què cada transgressió reforça la nostra percepció cunyadesca del que està malament en comptes de qüestionar-la. Se sol parlar de la banalització del mal en minúscula, de blanquejar la nostra mesquinesa per inèrcies de la quotidianitat que ens desresponsabilitzen. Aquest Joker és la banalització del Mal en majúscula, la castració del potencial subversiu que té el mal més pur, aquella sensació que un malvat autèntic no es pot mai reduir a les seves circumstàncies socials, sinó que ve d’un lloc que es troba molt fora i alhora molt dins. El Joker sempre ha estat aquella figura tan insondable que feia riure, i durant les dues hores que va durar la peli, ningú va riure una sola vegada.