Things in Alcarràs that just make sense

És bastant llaminer imaginar-se un grup de cinèfils alemanys veient passar diables, la cançó del pandero, porrons, la Bruixa Avorrida, dinars amb cargols, samarretes de Kortatu, envelats de festa major i el soroll d’una flauta dolça desafinada, i trobant-hi alguna mena de veritat. Alcarràs ha arribat a les pantalles d’aquí quan nosaltres ja en coneixíem el triomf a la Berlinale, i per bé o per mal, això ens predisposa a mirar-nos-la amb ulls internacionals. Un tòpic de la crítica cultural diu que allò local és el que ens fa universals. Però si el que és local d’Alcarràs arriba és perquè, sense creuar la frontera de la folklorització, embolcalla l’específic amb idees tan universals i complaents com la saviesa ancestral, la innocència infantil, l’amor a la terra i el David pagès contra el Goliat capitalista. I tot això, amb la mirada mig realista mig romàntica que, en bona part gràcies a Simón, ja és mainstream al cinema català. Alcarràs aconsegueix emocionar la pagesia catalana, el modern barceloní i el crític internacional a parts iguals perquè fa malabars amb un llenguatge que entenem molt bé: el de l’essencialisme estratègic.

L’essencialisme estratègic és un concepte introduït per Gayatri Spivak en l’àmbit dels estudis postcolonials. És una operació que en l’activisme serveix perquè grups diversos uneixin forces temporalment per una causa major. És a dir, quan es parla de l’experiència femenina, ningú oblida que no n’existeix només una sinó que s’obvia perquè el missatge sigui més contundent. Ara i sempre hem viscut en un món on els missatges han de ser clars, concisos i atractius per arribar al màxim de persones, i és per això que veiem operacions d’essencialisme estratègic per tot arreu. Quan demanem garanties laborals per als joves, ningú creu que tots els joves les necessitin per igual, i quan Carla Simón filma tota aquella llista d’elements de la catalanor rural ho fa conscient que el que presenta és un esquema.

El cas és que si bé aquest tipus d’estratègies hi han sigut sempre, darrerament estem predisposats a entendre-les millor que fa uns quants anys. Per saber per on van les converses culturals va bé mirar quina és la plataforma que les acull, i si Instagram era la seu del cosmopolitisme, Tiktok ho és del postcolonialisme. Fa sis o set anys, el més comú a Instagram era compartir modelets estil Inditex i escapades de cap de setmana a capitals europees. El contingut d’una influencer madrilenya era indestriable del d’una milanesa, i aquesta era la gràcia. Tiktok s’ha endut tot això, però l’espontaneïtat del contingut i l’atzar de l’algoritme estan disseminant el sistema de referents que teníem abans. És per això que existeix #celiactiktok i que les marques s’estan adonant que és millor inversió enviar els seus productes a una influencer amb 10.000 seguidors que a la Laura Escanes. 

Si utilitzem Tiktok com a termòmetre cultural es fa evident que, entre les generacions més joves, ja ningú s’empassa l’eufòria dels 90 i principis dels 2000, perquè cada cop són més clares les conseqüències del creixement assalvatjat. També que la idea de ser ciutadà del món va de caiguda, perquè cada cop més entenem la vida en societat com un joc d’identitats i performances. La manera de presentar-ho és sempre universal, perquè el llenguatge de TikTok és el ball, les trends o l’humor, però el contingut pot ser tan específic com es vulgui. És per això que amb modes de Tiktok com la del títol de l’article jo he descobert que la manera com imitem el petó esquimal és errònia i que hi ha una noia californiana que pronuncia el català millor que jo. També he vist refugis antiaeris ucraïnesos des de dins i que hi ha una quantitat ingent d’homes italians disposats a muntar un ciri si algú trenca les normes de la seva cuina tradicional. 

L’especificitat a Tiktok és una bona moneda de canvi, perquè allà hi ha els codis perquè cadascú mostri el que li és propi sense haver-se de sobreexplicar. D’una banda, això serveix per fer xocs de mans virtuals en una xarxa on hi ha de tot; de l’altra, per presentar-se orgullós al món. Tot això no fa d’Alcarràs el que és però sí que en forma part: la pel·lícula essencialitza un indret i el vesteix amb un vestit que tots coneixem. Amb això no vull dir que la pel·lícula sigui una campanya de la conselleria de turisme, que les intencions de Carla Simón no parteixin de l’emoció de l’experiència viscuda ni que falti cura i respecte per tot allò que fa del poble el que és. Però si la gent a Twitter compara la pel·lícula de Carla Simón amb un anunci d’Estrella Damm és perquè ella també ha crescut amb ells. Fa anys que en el nostre audiovisual i cada cop més en el cinema independent internacional, l’hiperrealisme, la contemplació del paisatge i els seus sorolls, les emocions petites, i una nostàlgia innocent (i a vegades reaccionària) no ens resulten aliens. La necessitat ara no és la de produir i expandir horitzons culturals, sinó d’aturar-se, mirar enrere i polititzar les runes. És per això que les botigues s’han tornat a omplir d’espardenyes de set vetes i també que, tot i ser capaços de veure la falta de matisos o cinisme, Alcarràs fa una mica d’il·lusió a tothom.