‘Stray’. La dignificació del gos errant

Elizabeth Lo arriba a les pantalles de l’Americana Film Fest amb aquesta emotiva proposta que acompanya els gossos dels carrers d’Istanbul.

Sovint s’ha conegut Diògenes com el filòsof gos. Una categorització que s’ha emprat com quelcom despectiu: els gossos poden representar els marginats, els bruts, els lúmpens. Però no hem d’oblidar que va ser el de Sinope el que va apartar ni més ni menys que a Alexandre Magne perquè li tapava el sol. Els gossos i Diògenes encarnen una llibertat rondaire: la dels apàtrides que s’eleven a les lleis i les normes. Elizabeth Lo ha optat per perseguir aquests animals pels carrers d’Istanbul, cercant una filosofia violenta però pura, i embarcant-se en una aventura aspre però agraïda. El resultat es diu Stray (2020), i s’ha pogut veure a la present edició de l’Americana Film Fest.

Elizabeth Lo Stray Americana Film Fest
‘Stray’, d’Elizabeth Lo

La càmera trail que segueix els protagonistes de Stray està manipulada per algú amb una bona forma física. Córrer i bellugar-se amb aquestes bèsties ha de suposar un autèntic repte. De la mateixa manera, ha de ser algú amb una sensibilitat extraordinària que obvia la presència humana en una metròpolis habitada per humans. Elizabeth Lo clava una mirada neta en els gossos amb una traça genuïna. No els perd mai de vista, tot i un fons desenfocat i el brusc moviment, la perspectiva permet intuir el que passa al voltant. La fotografia, inspiradora, —com l’última escena, memorable, en què Zeytin, la gossa protagonista, udola al compàs de la crida a l’oració— aconsegueix calar gràcies a la melancolia que acostuma a acompanyar els éssers errants.

Entre el caos, els crits dels firaires i el bullici del centre urbà, ens infiltrem dins la camada i ens submergim en una experiència audiovisual que reivindica, mareja, embruta i s’implica. A Stray, filmada a Istanbul i altres punts de Turquia durant dos anys, l’espectador rosega ossos, juga i es baralla amb els companys d’espècie, compartint les adversitats i els valors de la supervivència al carrer.

L’òptica en primera persona recorda al videojoc Dog’s Life (2003), i la temàtica pot fer pensar tímidament en produccions de Disney com Oliver i companyia (1988) o Els Aristogats (1970). Stray també posa noms als cans, però lluny d’humanitzar-los o caricaturitzar-los, els presenta com a criatures dotades d’una brillantor especial que es fusionen amb els sorolls i les agitacions d’una urbs infinita. Malgrat tot, a estones oblidem a Zeytin o Sari, i tenim la sensació que som nosaltres qui vaguem i pernoctem en edificis abandonats, o els que convivim amb joves immigrants provinents de Síria.

Des de 1909 les autoritats turques han intentat eliminar els gossos del carrer. Ara, una llei estatal prohibeix expressament l’eutanàsia o maltractament d’aquesta espècie. Tot i això la llibertat de Stray és ambigua: per una banda, silvestre i salvatge; per l’altra, delicada i difusa. Davant l’anarquia dels carrerons i l’aventura que suposa el dia a dia entre asfalt i neons nocturns, s’aixeca un Estat que quan no ignora els apartats, els vigila en silenci, inquisitivament. La pel·lícula documental també serveix com a perfecta metàfora del comportament que tenen les societats respecte dels sense llar. Malgrat tot, sobresurt la dignitat del ca. La grandesa d’algú que escull viure dins una tina, però que desafia emperadors, com Diògenes. La grandesa de directores com Elizabeth Lo per recordar-ho.

L’Americana Film Fest allargarà la seva exhibició a la plataforma Filmin fins a mitjans de mes. Tota la informació aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació