Soc lesbiana, però…

Es compleixen 25 anys de la pel·lícula de Marta Balletbò-Coll, 'Costa Brava (Family Album)', la primera pel·lícula peninsular que va tractar obertament el tema del lesbianisme

Alba Sabaté

Alba Sabaté

Escriptora i docent

He tornat a veure Costa Brava (Family Album) vint-i-cinc anys després que s’estrenés l’estiu del 1995. Humor, tendresa, pors, desitjos, Barcelona, la Costa Brava i el color del mar i els penya-segats i els pins que s’hi aboquen; veus en off, fotografies en blanc i negre, roba que s’estén i es desestén, mirades que s’esquiven i converses que s’entretallen, el·lipsis, els carrers vells de la Girona jueva… i una història d’amor, una història d’amor entre dues dones. Una història amb un final feliç que ens pot recordar els happy endings a què Woody Allen ens té acostumats en bona part de les seves pel·lícules. Perquè el cine també ens ha de servir a vegades per somiar i per fer-nos creure que malgrat les neurosis que patim i que potser no ens confessem, podem ser feliços a estones.     

Anna i Montserrat a ‘Costa Brava’

Un cop l’he acabada i mentre deso el disc, llegeixo la cita de Los Angeles Times que hi ha al darrere de la caràtula del DVD: “refrescant com una brisa d’estiu. M’agrada. Després li comento a una amiga que he vist un altre cop una pel·lícula de quan érem joves i quan li dic quina és, em sorprèn dient-me que se’n recorda, molt, i de seguida em parla de la frescor i de la sinceritat amb què abordava el tema de l’amor i les relacions entre les dones. Era diferent del que acostumàvem a veure, afegeix, en molts sentits. De fet, va ser la primera pel·lícula peninsular a tractar obertament el tema del lesbianisme. I això no és poc, oi? Com afirma Iván Gómez Beltran, l’obra de Marta Balletbò-Coll, directora, productora i també actriu, és pràcticament única en la cinematografia espanyola, tant pel seu paper com a dona directora com pel tractament del lesbianisme en les seves pel·lícules. Mai fins aleshores s’havia tractat de manera tan oberta aquest tema.

Aquesta pel·lícula rodada només en catorze dies, amb preses úniques per abaratir costos i en anglès, va ser la primera que la productora creada per Marta Balletbò-Coll i Ana Simón Cerezo van realitzar. Després vindrien Honey, I’ve sent the men to the Moon (1998) i Sevigné (2004). Va ser una opera prima original i diferent que aviat va ser reconeguda. Va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona 1995, el premi Especial Calidad el 1996 del Ministeri de Cultura i el Premi del Públic a la Millor Pel·lícula Lesbiana al San Francisco International Lesbian and Gay Film Festival. 

I segueixo pensant en la pel·lícula que acabo de recuperar. I torno a situar-la fa vint-i-cinc anys, que sembla que fa molt, però tampoc no tant. Una noia que vol fer les Amèriques fent de monologuista en la Barcelona de l’incipient boom turístic de l’olimpisme es guanya la vida fent precisament i amb desgana de guia turística ben uniformada i amb quatre papers i un paraigua vermell a les mans. Ben trobada la localització del monòleg Love Thy Neighbor en un terrat amb unes vistes prominents a manera de decorat teatral de la Sagrada Família. Encertada també la profecia d’una Barcelona carn de turistes com la que hem tingut els darrers anys i com segurament tornarem a tenir d’aquí a no res si la Covid-19 ens dona un respir (tot i que de moment no ho sembla gaire). I genial sobretot la petita gran història d’amor i de desig i de dubtes sobre la seva sexualitat entre aquesta guia turística aspirant a artista, l’Anna, interpretada per la mateixa directora, i una enginyera sísmica americana jueva, la Montserrat, interpretada per Desi del Valle. 

La mateixa Marta Balletbò-Coll, que reivindicava fa no gaire els seus orígens biogràfics a l’Hospitalet de Llobregat i que recorda amb orgull ser vista com la “matona” del carrer Sant Josep, afirma que va començar a fer cinema per canviar un món que no li agradava, per arreglar-lo, i que veu en la interpretació, en la comèdia i en la ironia, la possibilitat de fer efectiu aquest canvi. Idealisme? Potser sí. Però també una manera personal d’intentar explicar el món i d’explicar-nos. I de seguir creient que tot és possible, i que cal fer el que sigui per aconseguir-ho, com ara fent pel·lícules aprofitant tot el que es tingui a mà, també restes de cel·luloide. I no és això el que va fer Marta Balletbò-Coll fa vint-i-cinc anys fent triomfador l’amor que neix entre l’Anna i la Montserrat, dues dones que volen estimar i ser estimades?

Néstor Almendros, el gran director de fotografia barceloní que va treballar amb grans cineastes com Truffaut, deia que en el visor “no només se selecciona, sinó que també s’organitza el món exterior”. I això és justament el que va fer Costa Brava fa vint-i-cinc anys jugant amb les paraules i les preses i la llum del Mediterrani. Organitzar un món exterior i encabir-hi amb naturalitat i fluïdesa una realitat que sovint s’amagava. I per això ara podem recuperar una Barcelona i una costa de fa vint-i-cinc anys i també, com passa sempre que la il·lusió de la pantalla se’ns endú, podem somriure i emocionar-nos, ser feliços i entendrir-nos, amb una gran i petita història d’amor de les de sempre, de les que agraden, de les que acaben bé. Sigui entre qui sigui; entre dones, també.    

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació